Arxivar per Octubre de 2009

Arequipa

Dilluns passat vàrem arribar a la ciutat d’Arequipa, la segona més gran del Perú. És un d’aquelles ciutats que tenen encant, tant pels seus carrers com per la seva ubicació, i és que Arequipa es troba en una vall de Los Andes, a 2200 metres d’alçada, envoltada de muntanyes i volcans de cinc i sis mil metres d’alçada. A part, hem visitat dos llocs molt interessants: el Museo de los Santuarios Andinos i el Monasterio de Santa Catalina.

El primer, és un museu on s’explica el tipus de vida que feien els Incas i amb més detall, els sacrificis i rituals que feien als seus Déus per tal d’evitar desgràcies. Un dels rituals més habituals era el de fer una peregrinació des de la ciutat de Cusco (actualment es triguen unes 10h amb bus fins a Arequipa) fins a la zona d’Arequipa on procedien a pujar les muntanyes més altes per estar més a prop dels seus Déus quan fessin els sacrificis. Aquesta peregrinació doncs, podia durar fins a 3 mesos. Les famílies acompanyaven fins al peu de les muntanyes als nens/nenes que serien sacrificats. Després, només els sacrificats i els sacerdots pujarien fins al cim, on muntaven un petit campament per fer, durant uns dies, tots els rituals que farien falta per finalment sacrificar les criatures d’entre 10 i 14 anys d’edat, que després serien enterrades amb forma fetal i acompanyats de tot tipus d’ornamentacions i ceràmiques que suposadament necessitarien en la vida dels morts. Una d’aquestes nenes va ser trobada el 1995 en perfecte estat desprès de 500 anys de la seva mort. I és que Juanita, anomenada així en honor al seu descobridor, Johan, va ser sacrificada i enterrada al cim del volcà Ampato, que degut a la poca activitat sísmica d’aquell moment, va quedar enterrada sota el glaciar format poc després de la seva mort. Al cap de 500 anys, un volcà proper a l’Ampato va entrar en erupció, desfent així part del glaciar i descobrint el cos de Juanita, avui en dia exposat al museu. Malauradament, no tenim fotografies del museu ja que estan prohibides.

L’entrada al Monasterio de Santa Catalina és força cara (30 soles per persona), però val molt la pena. És un monestir de monges de clausura, construït durant el segle XVI i molt ben conservat. És un monestir molt gran, fins i tot té carrers en el seu interior i té molt, molt d’encant.

Des d’Arequipa ens hem escapat al canyó del Colca durat 3 dies i dues nits. Us ho redactem en el proper post. Val mooooolt la pena!

El misteri de les línies de Nasca

Dissabte vàrem arribar a Nasca, ciutat sense cap mena d’atractiu sinó fos per les misterioses línies que l’han fet famosa. Està situada enmig del desert i té vistes a la duna més alta del món, que fa més de 2000m d’alçada, anomenada “El cerro blanco”.

Se sap ben poc sobre aquestes línies i dibuixos que es troben escampats en una superfície de 350Km quadrats! Van ser descobertes cap a la dècada dels 50. Es desconeix la seva antiguitat, autors i motius de la seva existència però hi ha moltes hipòtesis creades al seu voltant, però cap de confirmada. Una científica alemanya va dedicar prop de 50 anys de la seva vida a estudiar aquestes línies i va morir sense treure’n l’entrellat. Algunes d’aquestes hipòtesis diuen que van ser fetes pels Nasques fa molts anys per senyalitzar pous d’aigua, d’altres diuen que eren dibuixos de constel·lacions i fins i tot, algunes teories diuen que van ser fetes per alienígenes. Els dibuixos i figures només són totalment visibles si s’observen des del cel, a una alçada d’uns 250 metres aproximadament. Justament això és un dels fets més intrigants de tot això…i és que com les van poder fer si en aquell temps no sabien volar? Una altra cosa curiosa és que una de les figures té forma humana, però un tant especial…l’anomenen l’astronauta. Jutgeu vosaltres mateixos i traieu les vostres pròpies conclusions. Els més imaginatius potser anireu més enllà… Us deixem imatges de la figura del mono, el colibrí i l’astronauta, fetes des de l’avioneta amb la que vam volar i també marejar una miqueta!   

 

Els oasis existeixen

El divendres vam viatjar de Paracas a Huacachina, un poblet situat al costat de la ciutat de Ica. Huacachina és literalment un oasis natural enmig del desert amb casetes, hotels i restaurants al voltant de l’aigua. Aquest és un desert típic, de dunes daurades i immenses. A Huacachina s’hi va a fer sandboard, és a dir: com snowboard però en sorra.

Ens ha encantat Paracas!

Des de Lima hem agafat un bus direcció al sud, tot seguint la costa, per la carretera Panamericana, fins a Paracas. Només sortir de Lima et trobes quilometres i quilometres de desert pràcticament deshabitat, a excepció d’algunes poblacions petites. Paracas té mar però segueix sent un desert, un poblet crescut enmig del desert però al costat del mar. I us preguntareu que ens ha portat a Paracas??

Doncs hem pogut observar ben de prop les Illes Ballestes, conegudes també com les petites Galapagos. Son illes de formes capritxoses que el mar ha anat desgastant any rere any, on hi viuen milers d’aus, de moltes especies diferents, tantes que fins i tot els peruans han tingut conflictes politics a causa de la possessió del “guano”, és a dir, la caca dels ocells. També s’hi observen lleons marins, moltíssims! Musclos, estrelles de mar, pingüins i amb sort, dofins. Ens ha encantat sentir-nos com Darwin per una estona!

Per cert! Camí de les illes, és veu una mena de canelobre gravat a la terra. Sembla que és fet d’arena, però només n’està cobert, per culpa del vent. Però en realitat és un gravat d’uns 45 centímetres de profunditat, fet possiblement uns 300 anys abans de crist i d’origen desconegut. Molt misteriós tot plegat…

De tornada de les Illes hem llogat unes bicicletes i ens hem endinsat a la reserva natural que hi ha a Paracas. Han sigut uns 20-22Km pedalejant pel desert, d’arena daurada i en ocasions de colors, molt de vent i grans paisatges. És com estar dins d’un paratge llunar. Hem parat a dinar a un petit port de pescadors anomenat Lagunillas on t’ensenyen el peix fresc que et cuinaran. Mmmmm! Això si! Estem rebentats després de tanta activitat!

Ara ens dirigim cap a Huacachina, on ens espera més desert….ja veureu!!

Ja som a Perú!

Dilluns vàrem arribar a Lima, capital del país que visitarem al llarg d’un mes aproximadament. Inicialment no ens feia massa il·lusió aquesta ciutat, però ens ha sorprès molt gratament tot i tenir 10 milions d’habitants! És maca, ordenada, prou neta i la gent és molt amable i cordial. Ens hem allotjat al barri de Miraflores, que conjuntament amb el de San Isidro, son els barris més “bé” i segurs de la ciutat. Podrien ser barris ben europeus sense cap problema. Anar al centre de la ciutat requereix 45 minuts de trajecte en busos col·lectius tipus furgonetes, bastant curiosos de veure’ls i de viatjar-hi. El centre és molt bonic: grans places, esglésies, la catedral, botigues i bon ambient, tot i que sempre vigilat ben de prop per la policia.

Dimarts al vespre ens vam retrobar amb la Maribel, una companya del màster que va venir del Perú a Barcelona per estudiar durant el curs passat. Va ser una nit genial! Ens va portar a sopar a un restaurant de cuina peruana amb espectacle de balls típics del país (que n’hi ha molts!). Fins i tot vaig participar (Anna) en l’espectacle, havent de cremar un mocador de paper que penjava del cul d’un dels ballarins, tot ballant, és clar! Després em va tocar a mi escapar-me de les flames!

A Lima ens ho hem passat molt i molt bé i la Maribel hi té molt a veure! Gracies!

 

Resum de Mèxic

Han sigut 28 dies a la República Federal de Mèxic. El recorregut que hem fet ha estat: Yucatan (Playa del Carmen i Chichen Itza), Chiapas (Palenque i San Cristobal de las Casas), Oaxaca (Oaxaca ciutat i Mazunte) i Mexic Districte Federal.

Hem dormit en hostals, a alguna cabanya i a casa d’un amic.

 

Ens ha encantat:

La cuina mexicana: boníssima i molt econòmica.

Trobar-nos una palmera i una hamaca dins de la cabana de Mazunte.

Sentir altres llengües (les indígenes) pels carrers

Trobar sabó als banys (preocupació per la higiene a causa de la grip A)

Visitar el pais en temporada baixa (poca gent i preus més baixos)

No haver tingut ni un sol dia de cagarrines!

Ens ha decebut:

Els milers de topes que hi ha a totes les carreteres i que t’amarguen els viatges i et destrocen el cul.

El boicot que fan als estudiants no mexicans, ja que no els fan descomptes  als museus ni a les runes.

Quedar com a col.ladors per culpa dels mosquits!

L’aire acondicionat a tota castanya dels busos

 

Ja estan penjades les fotos de Mèxic. Per veure-les clickeu aquí o bé aneu a la pestanya de “Fotos”.

Ja podeu llegir també la segona entrega de “Sensacions a…”.

 

INFORMACIÓ PRÀCTICA PER A FUTURS VIATGERS

Ens hem gastat entre tots dos, 917 pesos al dia, amb tot inclòs (curs Padi a part).

Canvi: 1€ = 20pesos mexicans

Trasports per trajectes llargs: ADO (OCC) i Turistar (Estrella Blanca)

Utilitzar les vagonetes o “colectivos” per a trajectes curts.

Preu referencia: Big Mac: 52 $ a Mexico DF

 

Allotjaments:

Hostal Urban, Playa del Carmen

Habitació doble amb bany compartit per 200 pesos la nit. Cuina i wifi. El pitjor hostal que hem estat mai!

Hostal Playa, Playa del Carmen

Habitació doble amb bany compartit per 240 pesos la nit. Cuina i wifi. Molt recomanable.

Hotel Poxil, Piste (al costat de Chichen-Itza)

Habitació doble amb bany per 200 pesos la nit. Es pot trobar alguna cosa millor.

Margarita & Ed cabañas, El Panchan (Palenque)

Habitació doble amb bany per 240 pesos la nit. Pensem que és millor dormir a la ciutat que El Panchan.

Posada San Miguel, Palenque

Habitació doble amb bany per 150 pesos la nit. Wifi. Bona relació qualitat-preu.

Cabanya de la familia del Gabriel Pedro, Lacanjá Chansayab

Habitació doble amb bany per 300 pesos la nit. Força car.

Planet Hostel, San Cristobal de las Casas

Habitació doble amb bany per 200 pesos la nit.Wifi, cuina i esmorzar. Recomanable.

Hostal Alcalá, Oaxaca

És un hostal d’habitacions compartides d’entre 6 i 8 persones, però acabaven d’obrir i ens van deixar una habitació de 6 per a nosaltres sols per 250 pesos la nit. Normalment cobren 150 pesos per persona i nit. Bany compartit, wifi i esmorzar.

Cabanyes Jalil, Mazunte

Habitació doble amb bany per 140 pesos la nit. Palmera i hamaca dins de l’habitació.  A la mateixa platja. T’adorms i et despertes amb el mar. Inconvenient: estas acompanyat de tot tipus d’insectes.

Casa de l’Emerson, Mexico DF

Ens hem sentit com a casa i ens ho hem passat d’allò més bé! Gracies Eme!! 

Uns dies en familia al DF

Dimecres passat vàrem arribar a la capital de Mèxic després d’un llarg viatge en bus. De bon dematí, el nostre amic Emerson ja ens estava esperant a l’estació de busos. Hem estat com a casa vivint aquests dies amb l’Emerson i la seva gosseta, la Calone. 

Hem visitat un poble annex al DF anomenat Tepotzotlan, poble que va exercir de virregnat quan el país estava sota el domini dels espanyols.

Una visita obligada son les runes de Teotihuacan, on es troben les piràmides del Sol i de la Lluna enmig d’una esplanada immensa plena de runes, algunes d’elles encara enterrades sota la vegetació que ha anat creixent al llarg dels anys. Son les piràmides més altes de Mèxic i pertanyen a la cultura Teotihuacana.

Dissabte ens vàrem endinsar al centre de la ciutat, i sort que anàvem acompanyats, perquè és bastant caòtic tot plegat. Al metro et vénen de tot constantment, des de llibretes i CD’s fins a menjar, passant per jocs d’entreteniment. El mateix passa pel carrer, on vas sentint cançonetes que descriuen els productes que t’ofereixen i els pesos que costen. Vam fer la ruta: museu d’antropologia (genial!), parc i castell de Chapultepec, l’estàtua de l’Àngel i finalment el “zócalo”, lloc que et deixa amb la boca oberta tant per la immensitat dels seus edificis i places com per la barreja d’olors, gent, cultures i sorolls.

Ahir diumenge ens vàrem acomiadar de la ciutat i del país tot passant el dia al barri de Xochimilco, l’únic indret de la ciutat que encara conserva part del gran llac que abans envoltava l’original ciutat azteca. Vàrem passejar en “trajinera” (una barca molt curiosa) durant dues horetes tot menjant els típics “esquites” i “elotes”. Abans d’anar a l’aeroport, encara vàrem tenir temps d’anar a l’estadi Azteca a veure part d’un partit entre els equips America i Puebla i anar a dinar un “pozole” (una mena d’escudella a base de carn, blat de moro, enciam i orenga al barri de Coyoacán on va viure Frida Kahlo.

Avui hem passat la nit a l’avió, camí de Lima, on passarem un parell de dies abans d’endinsar-nos en el proper STOP: Perú!

The place where people come to do nothing…

És a dir: El lloc on va la gent per tal de no fer res.

Aquest és el lema que et trobes a les entrades dels pobles de la costa de l’estat de Oaxaca, on hi han platges molt llargues, verges, d’aigua molt calenta però d’onades gegants. Gairebé fa por banyar-t’hi. Algunes fan com 3 o 4 metres…

Hem descansat tombats a les hamaques…de fet la nostra cabanya (molt rudimentària) té la seva hamaca i fins i tot una palmera a dins!! Això si…els cocos no cauen a dins de l’habitació…

Tot i el lema que indueix a no fer res, naltrus no ens hem pogut estar de fer algunes de les activitats que s’ofereixen, entre elles: surf, cavalls, snorkell, llacunes amb cocodrils, etc. Nosaltres hem fet un tour amb barca per veure tortugues i dofins (vàrem tenir un mal dia i els dofins no els vam veure!) i també un tour a cavall per la platja, que per a nosaltres, és la millor opcions de totes amb diferencia! Van ser 4 hores i mitja passejant per una platja infinita tot veient la posta de sol. Vam caminar, trotar i fins i tot galopar amb els cavalls! També els hi vam treure les cadires i ens vam banyar a una llacuna muntats al cavall, a pèl! Tota una experiència!!! Això si, no pregunteu com tenim el cul, l’esquena i el cos en general després d’això…

Acabem de comprar els bitllets de bus per demà marxar cap al DF. Serà una altra pallissa de 15 hores de bus, cul quadrat i dormir malament…però de segur que valdrà la pena, si més no, per la companyia que ens hi espera!! Ja tenim ganes de veureus Eme i Rouse!!

 

Oaxaca, bona teca!

Desprès de 12 hores d’autobús i varies parades de controls militars i policials, fa 3 dies que vàrem arribar a la ciutat de Oaxaca, capital de l’estat que du el mateix nom.

A Oaxaca ciutat hi ha poca cosa a fer, tot i que el que hem fet ens ha agradat força. Hem visitat la catedral, l’església de Santo Domingo (molt maca!), el museu de les cultures, el zócalo i el mercat, on per cert,…i vénen “chapulines” que son grills fregits i adobats amb sal i llimona i/o chile. Us deixem una fotografia. 

El que si que val molt la pena fer a Oaxaca és provar tots els plats típics de la cuina oaxaquenya…i és que si ja menjàvem bé fins ara, aquí estem gaudint el doble!

El diari organolèptic ha incrementat les seves entrades considerablement!!! Us posem alguns exemples del que hem tastat: 

–          Xocolata de metate: xocolata feta a mà picant en una pedra, a base de cacao, sucre i canyella. Pot portar addicionalment ametlla

–          Chapulines al limón i sal (si si…els hem provat!!!)

–          Flors de carbassa arrebossades amb formatge (semblava albergínia)

–          Chiles farcits de pollastre i arros (boníssim però moooolt picant!)

–          Memelitas: tortilla de blat de moro amb llardons i formatge

–          Quesillo: formatge tendre salat

–          Tasajo: carn de vedella salada

–          Cecina adobada

–          Salsitxa de Oaxaca: sembla xoriç en aparença però no té el gust

–          Mole negro: pollastre fet amb salsa de mole que porta chiles i xocolata entre d’altres ingredients

–          Mole almendrado: semblant a l’anterior però amb ametlles a la salsa (ens ha agradat molt més que el negro) 

Com podeu veure…ens hem posat les botes!!

Ahir vàrem fer un tour per les afores per visitar un negoci d’artesania de la llana, una fabrica de mezcal (licor fet de la destil.lació d’un cactus diferent al del tequil.la), l’arbre més gran del món (no el més alt sinó el més gruixut i a part, té 2000 anys), les runes zapotecas de Mitla i unes cascades de pedra i llacunes d’aigua sulfurosa a Hierve El Agua. 

Avui hem anat a Monte Alban que té runes d’una ciutat zapoteca, grup indígena que en part va coexistir en el temps amb els Mayas que es trobaven a Chiapas y Yucatan. Tenen edificis, sanefes i escultures un tan diferents a les que havíem vist dels Mayas, tot i que per exemple també compartien el “juego de pelota” tant típic d’ells.

Chiapas, segona part

Compartim l’opinió del nostre amic mexicà Emerson, i és que Chiapas ens encanta!

La ciutat de San Cristobal de las Casas té un encant especial. És totalment diferent a les poblacions que havíem vist fins al moment. És una ciutat colonial, amb cases de colors on es barregen molts europeus assentats aquí amb una de les comunitats indígenes més grans i més autèntiques del país. Es barreja lo tradicional amb lo modern, i tot això acompanyat d’una fresqueta molt agradable. Estem a 2000m metres d’alçada i això es nota, i més després de 15 dies de calor sufocant i desenes de picades de mosquits! 

Que hem fet a San Cristobal? Doncs passejar molt, amb tranquil•litat, tot veient les esglésies colonials i remenant pels mercats d’artesanies i de verdures. Anar als museus del cafè i de la medicina Maya, aquest últim força interessant.

Una de les millors experiències a viure aquí es anar al poble de San Juan Chamula. Hi viuen indígenes que parlen el dialecte tzotzil de la llengua Maya. Elles van vestides amb faldilles de llana negra, lligades a la cintura amb faixes de colors i porten unes trenes molt llargues. Ells vesteixen túniques o samarres blanques de llana. Però el més impactant d’aquest poble és la seva església i el que s’hi fa a dins. Està prohibit fer fotografies dins de l’església, ja que creuen que la càmera s’endu la seva ànima. És una església sense bancs, amb herbes al terra. La figura principal es Sant Joan Baptiste i en un segon terme queda Crist. La gent està asseguda al terra amb desenes d’espelmes enceses i amb curanderos i curanderes al seu costat. La gent malalta fa un ritual que serà amb ous o amb gallines en funció del criteri del xaman. Si consideren que la malaltia no es massa greu, agafen els ous i els passegen primer al voltant de les espelmes i desprès al voltant del malalt tot fent oracions. Si la cosa és més greu, fan el mateix amb la gallina tot sacrificant-la. El temple s’omple de fum ja que a part de les espelmes també cremen herbes… i al cap de 10 minuts allà dins, acabes tot col•locat!! Tot plegat molt esotèric, d’un altre temps i contradictori amb la pròpia religió catòlica.

Una altra opció a fer a San Cristobal és anar al Cañón del Sumidero. Hi has d’anar amb agència, ja que només es pot visitar amb llanxa. Les vistes ens van sorprendre molt gratament. Hi ha un punt del canyó que té 1000m d’alçada, hi ha una cataracta feta amb molsa amb forma d’arbre de nadal, cocodrils i moltes aus pescant. Una visita molt agradable i recomanable als amants de la natura.

Avui agafem un bus de 11h que ens portarà a la capital de l’estat de Oaxaca (que es pronuncia “uajaca”). Més noticies des d’allà!

Pd. Seguim trobant cavalls autòctons irresistibles pel David!


Un nou projecte:

travel, share, special luggage

CALENDARI

Octubre 2009
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
 1234
567891011
12131415161718
19202122232425
262728293031  

STOPS

VISITES

  • 68.385

%d bloggers like this: