La India: estimar-la o odiar-la?

Al llarg de tots aquests mesos ens hem trobat un munt de viatgers que havien passat per la India. Uns ens deien que l’estimaven (Fernando i Clara), altres que la odiaven (Peter) i tots ens convidaven a dir-los per quin cantó ens decantàvem un cop hi anéssim. Doncs bé, sento decepcionar-vos però desprès de 5 setmanes i encara amb un parell més per endavant, crec que no m’inclino ni per una cosa ni l’altre. Com a la majoria de llocs on he estat, hi coses de la India que estimo i altres que odio, això sí, amb molta més intensitat que a la resta de països.

Estimo la seva diversitat, em fascina que convisquin tantes religions, cultures, llengües i maneres de pensar o vestir tant diferents unes de les altres. Odio la seva desorganització, que mai res sigui com ha de ser, els talls de llum, que no hi hagi regles i les poques vegades que les hi ha, ningú les respecti.

Estimo la seva espiritualitat, la seva pau interior, el anar un pas més enllà en l’estudi de la ment i del cos. Odio la interpretació portada a l’extrem que fan del hinduisme: perquè trencar-se-les banyes en aquesta vida si els beneficis no m’arribaran fins la propera? I és que mentre es pregunten si en la passada van ser tan dolents com per merèixer aquesta vida tant gossa, deixen els dies passar, esperant que la mort els hi porti una de millor, sobrevivint més que vivint, atrapats en la casta que el sistema els ha destinat, tirant la merda al terra perquè sigui un altre el que la reculli.

Estimo la innocència d’aquells somriures gratuïts del carrer, la amabilitat dels anònims que et conviden al seu terrat a veure la posta de sol a canvi de xerrar una estona. Odio els pesats que no paren d’oferir-te coses, creient que pel sol fet de ser estranger ets un caixer automàtic que camina; o els gurus de poca munta que intenten convèncer a alguns, de que es trobin a si mateixos quan ni tan sols s’han arribat a perdre.

Estimo la seva cuina, que desprès de menjar-se la por que li tenia, m’ha donat unes dosi de plaer infinites dia sí i dia també, convertint-se en la millor de tot el viatge. Odio la brutícia, caminar pels carrers sobre la merda de les vaques i les restes de menjar, les olors d’ aquests banys públics a la vista de tothom i que ningú és planteja netejar.

Això es la India, un país que avança amb coets i informàtica a una velocitat endimoniada de dos dígits cap un esplendorós futur, però amb una carrega de 3.000 anys de passat massa pesada, que mareja de vértic a tots els seus ciutadans i que no deixa indiferent als no pocs que la visitem.