Desprès d’empalmar 10h de vol amb 15 d’autobús, arribo a Mc Leod cap a les 8 de la tarda del dia 22 de juliol. Seguint les indicacions del David em planto a la guesthouse que m’havia indicat i just abans d’entrar-hi em topo amb un noi moreno, alt i prim que em resulta familiar. En un 1er moment em demana disculpes perquè pràcticament se’m tira a sobre però al mateix instant exclama sorprès amb un fil de veu (no de l’emoció sinó fruit d’una afonia) “hòstia Nen!!”.
Es el David, sense cap mena de dubte, potser un xic mes prim, mes morenet i amb una indumentària que demostra la gran capacitat d’adaptació a l’entorn que te. Sembla el típic viatger que et trobes arreu, d’aquells que s’ensuma d’una hora lluny que s’ha patejat mig mon, que te realment per la ma el creuar fronteres, obtenir visats i trobar la guesthouse mes adient a les circumstàncies del moment.
Tot passejant pel menut Mc Leod em fa 5 cèntims del voluntariat que ha fet i de les mes recents vivències que li esta oferint la India.
L’endemà al mati, comencem la ruta per Himachal Pradesh que ens portarà a Manali i a les valls de Lahaul i Spiti, en ple himalaya Indi. Ens trobem una Manali vibrant, plena d’activitat, de turisme domèstic i de plantes de maria creixent arreu (i semblaven innocents aquests indis…)
Desprès de dedicar 1 dia per aclimatar-nos a l’alçada amb un trekking laberíntic per posar a prova la paciència dels mes desorientats, continuem la ruta amb el tot terreny i el conductor llogats, destí a Keylong, capital de la vall de Lahaul i situada a 3400 m per sobre el nivell del mar. Per arribar-hi però, passarem pel Rothang pass, un port de muntanya de 4000 m. De camí cap al port veiem tot de parades de lloguer de material d’esquí obertes. Ens sobta que estiguin obertes a aquestes alçades d’any i també que principalment lloguen la roba: monos per a ells i abrics de pèl per a elles! (ande yo caliente…). A mida que anem avençant per la carretera, aquesta va empitjorant convertint-se en un fangar i pedregar on resulta difícil veure algun vehicle que no se les vegi magres per circular, amb passos tant estrets que fan que la drecera de la collada de Tosses sembli una autopista de 3 carrils per sentit. Per acabar-li de posar emoció al tema, veiem un camió que la passada matinada s’ha estimbat víctima d’una esllavissada de roques que se l’ha emportat avall com si d’una fulla es tractes.
Desprès de 8 hores de bots, corbes i segregació d’adrenalina arribem a Keylong sencers i desprès de dinar ens apropem al monestir proper al poble. Es budista, com la majoria de tota la zona que visitarem. No hi ha ningú però es obert i hi entrem a fer una ullada. S’hi respira una pau absoluta i les vistes de la vall son espectaculars.
A la guesthouse tenim un veí alemany, amb qui compartim terrasseta amb vistes, que compta les hores per les cerveses que s’ha begut, a mida que avança la tarda cada cop que ens creuem ens saluda amb major efusivitat i la conversa agafa girs mes delirants.
Dilluns al mati, desprès d’un bon esmorzar, especialment el David que es fot 4 ous ferrats, desfem part del recorregut fet el dia anterior per endinsar-nos per l’espectacular vall d’Spiti, amb uns paisatges que be mereixen el port de 4500m que hem hagut de pujar. Es una especia de desert d’alçada, amb zones amb altiplans i envoltats per muntanyes d’uns 5000-6000 metres, amb uns estrats molt marcats on es poden veure els plecs provocats per l’annexió de la india al continent asiàtic i que provoca l’aparició d’aquesta magnifica serralada de l’Himalaya, tant salvatge i espectacular. Pel camí trobem tot de turistes que fan la ruta en bicicleta, que tenint en compte la pluja i l’estat lamentable de la pista han de tenir mes moral que l’Alcoyano. De fet, una de les dones que ho fa (anglesa d’uns 50 anys) ens reconeix resignada que ens canviaria el lloc. Es curiós com ens agrada en general als turistes occidentals complicar-nos la vida, o posar-nos a fer animalades que durant les vacances. “Que n’aprenguin!” deuen pensar aquests indis.
Kaza ens depara 2 dies sense electricitat on tirem a base d’espelmes i ens fem una idea fidedigna de com es la vida a 3600 metres enmig del no res. Monestirs, canalla jugant, pobles veïns a alçades superiors a 4200 m. ens ocupen 2 dies, acompanyats d’una fina però constant pluja.
Dimecres iniciem el camí de retorn i arribem a Manali, final d’aquest magnífic tour per l’Himachal Pradesh.
Resumint, pel que fa a aquesta província hem trobat una India tranqui-la, despoblada, molt mes pròxima al Tibet que a la resta del país (de fet les faccions de la gent autòctona son tibetanes i la religió majoritària es el budisme). Ens hem trobat una India pobre i rural; no hem vist ni rastre dels creixements de doble dígit que experimenta l’economia del país (be, potser el fet que hi hagués estiuejants indis amb la intenció de posar-se uns esquis en ple mes de juliol si que podria ser considerat com un indicador d’aquest creixement). Si que hem vist però que segueix existint una jerarquia social molt marcada i que el treball infantil es un problema greu del país. Personalment em quedo amb els paisatges espectaculars de la vall d’Spiti, la bogeria de les carreteres de muntanya i el tipus de vehicle que les transita. Em quedo també amb l’alegria i naturalitat de la gent d’aquestes contrades i la pau i l’aire que s’hi respira, però em quedo sobretot amb la companyia: Si senyor! quin plaer compartir aquesta setmana a la India amb el David. El tio s’ha convertit en una enciclopèdia amb potes de mig mon i és un anecdotari digne del millor dels llibres de viatge. Gracies Crack!!
JORDI LLENA. FEM UN STOP. HIMALAYES
Fem un STOP 
Ole mis niños guapos! zipi zape en la India! oleeee
Besotes!