Archive for the 'Argentina' Category

Resum Argentina

Han sigut 29 dies a Argentina.

El recorregut que hem fet ha sigut: Buenos Aires, Ushuaia, El Calafate, El Chaltén, El Bolsón, Bariloche i San Martín de los Andes

Hem dormit a can Rodrigo, hostals, autobusos i fins i tot en el cotxe de lloguer…

 

Ens ha encantat:

Sentir-nos com a casa a Can Rodrigo.

L’amplia varietat i gustositat dels diferents talls de la carn.

Trobar-nos de xiripa a una parella d’Argentins amb els que haviem fet el camí de l’Inca a Perú.

La bona organització i gratuïtat de la part nord del parc nacional de los glaciares.

Que hi hagi una llei que afavoreixi al consumidor a l’hora de tornar el canvi.

Sentir-nos segurs al carrer.

El pa,…és el millor que hem menjat en 5 mesos!

 

Ens ha decebut:

Que tanquessin el bar del Perito Moreno a les 7 de la tarda deixant-nos al carrer a una temperatura per sota de zero.

Haver de marxar del teatre a Buenos Aires per lo dolenta que era l’obra.

El mate. És amarguíssim!

Que discriminin a l’estudiant extranger als museus i parcs nacionals.

Viatjar en temporada alta, ja que hem hagut de reservar els hostals amb antel.lació, cosa que no haviem hagut de fer fins ara.

 

Ja estan penjades les fotos de Argentina. Per veure-les clickeu aquí o bé aneu a la pestanya de “Fotos”.

Ja podeu llegir també les “Sensacions a Argentina…”.

 

INFORMACIÓ PRÀCTICA PER A FUTURS VIATGERS

Ens hem gastat entre tots dos, 353 pesos al dia, amb tot inclòs, fins i tot reparacio del lum del cotxe de lloguer. El vol BsAs-Ushuaia és a part i costa uns 100 euros per cap.

Canvi: 1€ = 5,35 pesos

Preu referencia: Big Mac 21 pesos a Buenos Aires. 

 

Allotjaments:

Hostal Cruz del Sur, Ushuaia

Habitació compartida, esmorzar, wi-fi i cuina per 60 pesos per persona i nit. Fluixet.

Hi Hostel El Calafate, El Calafate

Habitació compartida, esmorzar justet, wi-fi i cuina per 42 pesos per persona i nit. Molt correcte.

Albergue el Lago, El Chalten

Habitació compartida i cuina per 45 pesos per persona i nit. Fluixet.

Hi Hostel Rancho Grande, El Chalten

Habitació compartida i cuina per 54 pesos per persona i nit. Molt correcte però s’ha de pagar per l’internet que va a pedals (però és així a tot el poble).

Hostal Pehuenia, El Bolsón

Habitació doble amb bany compartit, esmorzar amb factures, cuina i wi fi per 140 pesos la nit. El Clau i la Val ens han tractat genial amb asado boníssim inclòs!!! Si aneu a El Bolsón, no dubteu en parar aquí.

Hostal Achalay

Habitació compartida amb esmorzar/berenar amb factures, cuina i wi fi per 45 pesos per persona i nit. Molt recomenable.

Opel Corsa

Una mica incomode, sense cuina ni wi-fi, pero baratet baratet…

La ruta de los 7 lagos

Des de San Carlos de Bariloche hem llogat un cotxe, el més senzill de tots: un corsa chevrolet de l’any de la catapum per fer la “ruta de los 7 lagos” que surt de Bariloche i arriba fins a San Martin de los Andes, com no, amb 7 llacs i un paisatge preciós en els 40 Km que es fan entre l’anada i la tornada.

Hem tingut la sort de que el sol estava de part nostre en els dos dies de ruta i hem pogut fer picnics a l’aire lliure, just a la vorera dels llacs. Al arribar a San Martin, un poble molt pijo i per tant…molt car, ens vam plantejar: “i si dormíssim al cotxe??”. I com diu la Samantha del programa “21 días” del canal Cuatro: “como no és lo mismo contarlo que vivirlo….hem dormit una nit al cotxe!”.

Aixi que vam desenfundar els sacs de dormir, vam estirar els seients del cotxe al màxim i som-hi! Us direm que vam dormir de conya, millor que en alguns hostals on de vegades tens la mala fortuna de que un paio ronqui com un desesperat… i a més unes “perrillas” que ens hem estalviat.

Però de vegades per molt que facis per estalviar, la mala sort te’n te una de preparada. Aquesta va ser que al tornar al cotxe vam veure que el camí de “ripio” (grava) havia fet de les seves en el Corsa i havia foradat la llum del davant. Total, que ens va costar igual el lloguer del cotxe que la reparació del faro… En fi, dispendis inesperats que de tan en tan toquen pagar com si de taxes es tractessin. Tot i així, la ruta val molt la pena i l’hem gaudit molt.

Des de Bariloche diem adéu a l’Argentina i entrem altra vegada a Xile on farem els nostres últims dies a sud-america. Proper STOP: Xile.

Bariloche, argentina a la suïssa

Bariloche és un poble de muntanya rodejat per un gran llac, el llac Nahuel Huapi i destí de molts argentins amants de les muntanyes. Comparteix moltes coses amb la cultura Suïssa, com ara les fondues i la xocolata. De fet, és coneguda com la capital de la xocolata a sud-amèrica.

A part, a tota Argentina, però potser en aquesta zona més que mai, son uns fanàtics de les factures…si si! les factures, però no les de paper i números, sinó les de farina i sucre. I és que les factures aquí són també les pastetes, la brioixeria per a nosaltres, que per cert, les fan boníssimes.

Vaja! Que a Bariloche ens hem posat con el “quiko”, entre tanta pasta, xocolata i formatge! 

 

El Bolsón, un poble d’orígen hippy

Del Chalten al Bolsón hi ha un llarg viatge de 24 hores en autobús més 5 de descans, és a dir, un total de 29 hores. I per si això era poc, el nostre viatge va durar 8 hores més de lo normal….i és que el trajecte es fa per la mítica Ruta 40, per carretera de “ripio” con diuen per aquí (grava per a nosaltres), i quan plou passa el que passa…i què passa? Doncs que s’enfanga tot el camí i les rodes comencen a patinar fins que el camí es un riu de fang i el bus es queda clavat!! Si, si…ens vam quedar clavats en mig de la ruta, a 20Km del poble més proper i sense cobertura telefònica! Juas! Quina gràcia!

Primer van baixar els conductors que ho van provar tot, tot i tot, i perduts de fang van dir: “necesitamos ayuda, pero que sólo se bajen los hombres”…així que el David es va arremangar els pantalons (i jo vaig respirar alleugerada…) i cap a baix a empènyer. El resultat: 5 quilos de fang enganxats a cada sabata i el bus sense moure’s ni un pam.

Segona acció: posar una peli i resar perquè passi algu per demanar ajuda i perquè pari de ploure. Durant la peli va passar un cotxe que va prometre demanar ajuda…i també va parar de ploure.

Ja fa 6 hores que esperem l’ajuda…així que anem per la tercera acció: tots i totES a baix a empènyer. Resultat: s’ha mogut un pam!

Una hora més tard de l’últim intent, passa un alemany amb un tros de carro…gairebé sembla un tanc de l’exèrcit. Ho intenta, tot estirant des del davant. Resultat de la quarta acció: negatiu.

La bona no va ser ni la primera, ni la segona, ni….sinó la cinquena quan entre el supercarro i naltrus empenyent, finalment el bus es va desencallar!!!

Ara què?? Doncs només ens queden unes 24 hores més de trajecte…bufffffff

Com imaginareu vam arribar a El Bolsón rebentats. Vam tenir la sort de trobar un molt bon hostal, on hem aprofitat per descansar molt, fer asaditos i menjar molt i molt bé. Hem vist una fira d’artesania molt maca i hem conegut una parella francesa, la Mathilde i el Tony, amb qui hem compartit àpats i un matí de picnic al parc nacional del Lago Puela.

Caminant entre el Fitz Roy i el Cerro Torre

Del El Calafate hem anat a El Chaltén, famós entre els escaladors ja que dins del parc nacional hi ha els mítics Cerro Torre i Fitz Roy. Hi hem estat 3 dies en que hem caminat moltíssim.

La primera de les sortides va ser a la Laguna de los Tres, al peu del Fitz Roy. Son 25Km i unes 8 hores entre anar i tornar. Vam gaudir d’un dia esplèndid, tot un luxe aquí, encara que el vent bufava fort i era bastant fred.

Al dia següent ens vam aventurar amb una sortida que tenia com a objectiu caminar per sobre del glaciar Torre. Per fer-ho, necessites contractar una sortida en una agencia perquè et proporcioni un guia i el material necessari. A priori, ja t’avisen que l’excursió és dura i ocupa un total de 12 hores, totes, caminant. Ens hi vam posar a les 7 del matí i el dia pintava una mica gris. Amb dues horetes i mitja vam arribar a la Laguna de Las Tres Torres on hem de creuar un riu amb tirolesa. Un cop passat aquest punt, comença la part més difícil de totes, i es que s’ha de pujar una morena del glaciar i després baixar-ne una altra, tal i com si fóssim cabretes caminant per la muntanya. Pels que no sapigueu que son les morenes, (naltrus no ho sabíem…), son muntanyes de sorra i roques que queden després de que el glaciar hagi retrocedit, producte de l’erosió que produeix el gel. La fase de les morenes és la més pesada i difícil de totes però quan arribes al gel, t’oblides de tot l’esforç fet fins al moment. Ens vam posar els grampons i tot just es va posar a nevar. Al principi ens va resultar un tant estrany confiar amb els grampons i caminar entre parets de gel, però en uns minuts agafes confiança i comences a gaudir del paisatge, dels tons blaus i de les formes capritxoses del gel. La nevada estava agafant força i la temperatura va començar a baixar en picat. Teníem els guants xops i vam començar a tremolar. En David va fer una petita escalada amb piolets per després marxar ràpidament del glaciar perquè la cosa s’estava posant lletja. La tornada va se re-contra-re-dura com dirien els argentins. A les set de la tarda arribàvem a El Chaltén, amb 30Km a les cames i amb una nova experiència per no oblidar.

(les fotos del glaciar no són bones degut a les condicions meteorològiques)

Una tarda amb en Perito Moreno

Hem tornat a creuar la frontera per visitar la part sud del Parque Nacional de Los Glaciares, a Argentina. I us preguntareu, com que la part sud? Doncs la resposta és que aquest és el parc nacional més gran de tot Argentina. És tan gran que l’han dividit en dues parts, la sud i la nord. Doncs bé, per anar d’una a l’altra fan falta 3 hores d’autobus, des del poble d’El Calafate (Sud) a el El Chalten (Nord).

Des d’El Calafate hi ha la visita obligadíssima del glaciar més famós de tots: el Perito Moreno. Sempre ens hem preguntat, i perquè aquest nom?? Aquí ens hem pogut assabentar que el senyor “Moreno” era un pèrit que va promoure que es fessin parcs nacionals a l’Argentina, i com a agraïment, se li va donar el nom de “Perito Moreno” a aquest meravellós glaciar.

Sabíem que el Perito no ens deixaria indiferents. I així va ser. Ens ha captivat. És segur, un dels millors 5 paisatges que hem vist fins ara…però no ens feu fer rànquings perquè ens resulta molt difícil. Us deixem unes imatges, tot i que en aquest cas les imatges perden realitat al no plasmar el so de quan s’esquerda el glaciar per dins per poder avançar i al no sentir la por quan un bloc de gel es desprèn de la paret. No hi ha prous paraules ni prous imatges per això…

 

Ushuaia, la no fi del món

Tres hores d’avió uneixen dos extrems d’aquest país gegant, i 25ºC els separen…si si! Hem passat de la calor humida de Buenos Aires, per sobre dels 30 graus, al fred gèlid d’Ushuaia, rescatant així les jaquetes, els gorros i els impermeables.

Ens feia gràcia trepitjar la terra que anomenen “la fi del món”, però la veritat és que ens ha decebut força, ja que realment no és l’última ciutat del món. I és que més avall hi ha una ciutat anomenada Puerto Williams (que és xilena, per cert!) i que encara és més austral!

Ushuaia és molt turístic, però aprovem bé els seus paisatges, sobretot els de la part costera del parc nacional i també les vistes que es tenen des del vaixell que navega pel canal Beagle. Aquí us en deixem unes imatges.

Uns dies com a casa, …a Buenos Aires

El dia 9 de gener varem posar els peus a una de les ciutats més volgudes d’aquest viatge:Buenos Aires. I potser serà perquè ens venia de gust conèixer aquesta ciutat, potser perquè el seu nom ja inspira bon rotllo o bé perquè hem tingut la sort d’estar com a casa a Can Rodrigo (el cosí del Marrtin, un bon amic nostre)…o bé per tot plegat,…però aquests 10 dies ens han anat de fàbula!! Hem carregat piles, hem menjat “recontrarrebé” (fins i tot hem recuperat els 2 quilets que havíem perdut!), hem dormit moltíssim i també hem parrandejat força…

En quant a la part turística de la ciutat, hem caminat pels barris de San Telmo, Recoleta, Palermo, Belgrano, La Boca, MicroCentro, Las Cañitas, Puerto Madero…i més concretament hem vist El Caminito, La Casa Rosada, un espectacle de tango a l’emblemàtic bar Tortoni, la llibreria Ateneo, el cementiri on és enterrada l’Evita i el famós obelisc.

A Buenos Aires també ens han passat coses curioses. Vam poder-nos retrobar amb una parella de hawaians que havíem conegut a Iguazú (els primers hawaians que coneixem!) i que curiosament dormien en el mateix hostal que un bon amic de San Francisco que havíem conegut a Fernando de Noronha…així que com diria el Cris “Serendipity”, ens varem ajuntar tots per fer una parrillada i sortir de festeta. Va ser una nit estupenda de la qual no hi ha documents gràfics perquè de nit no agafem mai la càmera per seguretat…

També ens hem retrobat amb un ex-company de feina d’en David, el Matias que ens va fer un “asado” a casa seva amb banyet a la piscina inclòs!

Però la millor de les anècdotes passa quan la nit abans de marxar, decidim anar al teatre, ja que Buenos Aires és famosa per tenir una gran afició per aquest art. Dins de la gran diversitat d’obres ens decantem per una que pensem que possiblement ens farà riure i podrem entendre per no tenir temes polítics o històries de l’Argentina que poguéssim desconèixer: “Confesiones de la Vagina” en un teatre alternatiu. Bé, arribem al lloc i som quatre gats esperant a l’entrada, i dels quatre, 2 esperàvem per aquesta obra, i els altres 2 per “Monólogos del Pene”. Quan ja va ser l’hora d’entrar, ens diuen que es supen la sessió de la Vagina per falta de públic i per un problema tècnic (la conclusió és que és per falta de públic,vaja) i que si ens volem passar a l’altra sala que van a començar la funció. En fi, que hem de fer doncs?? Entrem al Pene. Literalment entrem 10 persones en una sala mini i molt cutre d’on surt un paio de darrera de la cortina metrallant-nos amb 200 paraules per minut, fent acudits dolentíssims sense gairebé ni respirar i entrebancant-se cada 3 paraules. Així que la casualitat, o no, va fer que sortíssim d’aquella sala cagant llets i decidíssim anar a sopar una mica bé a un barri que no haguéssim anat en cas que l’obra hagués sigut mínimament decent…tampoc demanàvem gaire més! Total, que ens plantem a las Cañitas i només baixar del taxi el David em diu: “no és aquell un dels senyor argentins que van fer amb naltrus el camí de l’Inca??”. I si!! Allà estava assegut, en un dels milers de restaurants que hi ha a Buenos Aires, entre els 10 milions de persones que viuen en aquesta ciutat! Va ser genial retrobar-nos..ja que ell i el  seu amic van tenir un camí de l’Inca un tant accidentat i no ens vam poder acomiadar d’ells ni agafar les seves dades…Així que al dia següent, just el que deixàvem la ciutat, ens van convidar a dinar un bon “asado” i ens vam poder acomiadar com mesos enrere ens hagués agradat i amb l’esperança de retrobar-nos novament en el futur.

Però a part del turisme i de les anècdotes, a Buenos Aires sobretot hem fet vida familiar, a casa d’en Rodrigo i la seva gosseta, la Sirah. Hem menjat com a casa o millor si cap, hem fet soparillos amb amics d’en Rodrigo i ens va dedicar un “asado” rodejats de molt bona companyia, entre ells, la mare i el germà del nostre bon amic Martin. Quina gran nit!! Gracies Martin i moltes gràcies Rodrigo per cuidar-nos tan i tan bé!! No ho oblidarem mai!

Hem dit adéu a Buenos Aires per marxar a la que anomenen “la fi del món”, Ushuaia. El fred ens espera! 

Diem hola a l’Argentina des d’Iguazú

Des de Brasil ens vam poder fer una idea de la magnitud d’aquestes cataractes, però des d’Argentina les hem gaudit com no ens podíem ni imaginar.

La “Garganta del Diablo” és el nom més adequat que els argentins podrien haver donat al punt més violent i impressionant de tot el parc nacional. És realment una gola que empassa tal quantitat d’aigua que es fa impossible veure  el fons degut a la bromera que s’aixeca. El soroll és ensordidor i si fixes les mirada en un sol punt de la cataracta t’arribes a marejar de la quantitat d’aigua que baixa.

Més avall, pots fer petites caminades que et porten a punts més propers que feia una estona eren llunyans, de manera que pots gaudir el paisatge des de diferents perspectives i angles.

Definitivament el cantó argentí ens ha agradat molt més que el brasiler, tot i que si es té temps, recomanem veure-ho tot.

D’aquí hem fet via a Buenos Aires, on hi hem estat uns 10 dies, que us relatarem properament.


Un nou projecte:

travel, share, special luggage

CALENDARI

Desembre 2020
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031  

STOPS

VISITES

  • 68.251

%d bloggers like this: