Archive Page 2

La India: estimar-la o odiar-la?

Al llarg de tots aquests mesos ens hem trobat un munt de viatgers que havien passat per la India. Uns ens deien que l’estimaven (Fernando i Clara), altres que la odiaven (Peter) i tots ens convidaven a dir-los per quin cantó ens decantàvem un cop hi anéssim. Doncs bé, sento decepcionar-vos però desprès de 5 setmanes i encara amb un parell més per endavant, crec que no m’inclino ni per una cosa ni l’altre. Com a la majoria de llocs on he estat, hi coses de la India que estimo i altres que odio, això sí, amb molta més intensitat que a la resta de països.

Estimo la seva diversitat, em fascina que convisquin tantes religions, cultures, llengües i maneres de pensar o vestir tant diferents unes de les altres. Odio la seva desorganització, que mai res sigui com ha de ser, els talls de llum, que no hi hagi regles i les poques vegades que les hi ha, ningú les respecti.

Estimo la seva espiritualitat, la seva pau interior, el anar un pas més enllà en l’estudi de la ment i del cos. Odio la interpretació portada a l’extrem que fan del hinduisme: perquè trencar-se-les banyes en aquesta vida si els beneficis no m’arribaran fins la propera? I és que mentre es pregunten si en la passada van ser tan dolents com per merèixer aquesta vida tant gossa, deixen els dies passar, esperant que la mort els hi porti una de millor, sobrevivint més que vivint, atrapats en la casta que el sistema els ha destinat, tirant la merda al terra perquè sigui un altre el que la reculli.

Estimo la innocència d’aquells somriures gratuïts del carrer, la amabilitat dels anònims que et conviden al seu terrat a veure la posta de sol a canvi de xerrar una estona. Odio els pesats que no paren d’oferir-te coses, creient que pel sol fet de ser estranger ets un caixer automàtic que camina; o els gurus de poca munta que intenten convèncer a alguns, de que es trobin a si mateixos quan ni tan sols s’han arribat a perdre.

Estimo la seva cuina, que desprès de menjar-se la por que li tenia, m’ha donat unes dosi de plaer infinites dia sí i dia també, convertint-se en la millor de tot el viatge. Odio la brutícia, caminar pels carrers sobre la merda de les vaques i les restes de menjar, les olors d’ aquests banys públics a la vista de tothom i que ningú és planteja netejar.

Això es la India, un país que avança amb coets i informàtica a una velocitat endimoniada de dos dígits cap un esplendorós futur, però amb una carrega de 3.000 anys de passat massa pesada, que mareja de vértic a tots els seus ciutadans i que no deixa indiferent als no pocs que la visitem.

Anuncis

En territori sikh

El sikhisme és una religió minoritària de la India que “només” segueix el 2% de la població, 20 milions de persones. Els seus fidels se’ls identifica molt fàcilment per la seva espessa barba, cabells llargs amagats sota un impecable turbant, o un sabre penjant de la cintura. Són seriosos, polits i molt generosos. No tenen déus, segueixen a gurus elegits no sé com, que veneren amb total admiració i respecte.

La seva casa sagrada es troba a la ciutat d’Amritsar i porta el nom de Golden Temple. És un temple amb 750 kg d’or que flota sobre un llac tot simbolitzant la “flor de loto”, on de forma gratuïta donen llit i menjar als milers de seguidors i visitants que passem per allà a diari. Aquí també guarden el seu llibre sagrat, que durant tot el dia llegeixen, escoltant-se com un xiuxiueig per tot el recinte a través dels potents altaveus que tenen instal·lats.

Els sikhs no es porten gairebé amb els hinduistes i estan totalment en contra del sistema de castes. L’últim gran enfrontament es remunta al 1984, quan el tancament dins del temple de milers de sikhs reclamant autonomia, va acabar amb 3.000 morts a mans de l’exèrcit indi. La venjança no es va fa esperar, i dies més tard els propis guardes (sikhs) de la presidenta Indira Gandhi van assassinar-la.

A pocs kilòmetres d’aquest lloc tant especial és troba la frontera amb Pakistan, on cada tarda a l’hora de tancar les portes, munten un show circense amb grades, animadors i ballarugues. Més gracia tindria si al Kashmir, només 300 km al nord, no s’estiguessin matant musulmans e hindús per fer seu un territori mal repartit quan la India es va proclamar independent desprès de la segona guerra mundial. 

Nyam nyam!

Al arribar a la India tot eren pors sobre el menjar: Bactèries per enfortir la flora intestinal, netejar els gots contínuament, gel antibacterià per les mans… Tot per evitar una més que probable intoxicació produïda per la seva cuina. Doncs bé, resulta que el menjar indi no només no m’ha produït cap intoxicació, sinó que s’ha convertit en la millor cuina de tot el viatge.

És  vegetariana, força especiada i molt picant quan oblides dir el clàssic “no spicy please”. Es presenta en forma d’ estofat molt salsejat anomenat “curry”, i s’acompanya amb diferents tipus d’arròs (jeera, formatge, afruitat) o diferents tipus de pa (chapati, nan, roti).

Destacaria entre tots els seus plats, el “chana masala” (cigrons, tomàquet, ceba i all) i el “palak paneer” (espinacs, formatge fresc, ceba i all). No es queda massa enrere el “Aloo Dum Kashmiri” (patates i ou dur), el “mutter paneer” (pèsols i formatge fresc), o el “rajma masala” (mongetes blanques).

En el cas de que no tinguis molt de temps, unes “samoses” o “pakores” del carrer faran també el seu paper.

Per fer-ho pair, res millor que un “lassi” com a postra, una mena de iogurt amb llet i fruita ben fred.

I a mitja tarda, res millor que demanar un “chai” (té especiat amb llet força dolç) a qualsevol quiosc del carrer, asseure al tamboret que et deixen i prendre-te’l tot observant el món indi.

En camell pel desert

Jaisalmer, coneguda com la ciutat daurada, és la porta d’entrada al desert del Thar, on és molt recomanable fer un tour en camell pel desert. Durant un parell de dies em vaig sentir com els imbatibles Rajputs, quan es desplaçaven pel desert per conquerir noves terres. Vam muntar a camell, cuinar sobre la sorra i banyar-nos en els oasis. El millor de tot, però, posar una manta sobre les dunes, tapar-te amb un llençol i adormir-te comptant les milions d’ estrelles que només els cels dels deserts tenen.

Al dia següent, amb l’ajuda d’un massatge ayurvedic, ja estava llest per fer una volta pel poble i el seu fort. Potser no és el més espectacular que he vist, però el fet de que en les antigues “havelis” (cases) hi continuí vivint gent, li dona una vida al fort que no vaig trobar en els anteriors.

Aquí s’acaba el Rajasthan, l’estat més gran i amb més històries de la India. M’espera el nord, territori muntanyenc, fresc i tibetà.

La ciutat blava

A Jodhpur li dona aquest color blau, les parets de les seves cases. No te’n adones, però, fins que puges al més imponent dels forts que he visitat, i mires avall direcció a la vella ciutat. El fort de Mehrangarh és propietat del Maharajà de Jodhpur, un dels pocs que, desprès de la independència del país i la conseqüent pèrdua de poder, en comptes de convertir el palau en hotel de 5 estrelles i viure a cos de rei al londinenc barri de Chelsea, ha optat per servir al poble tirant endavant un munt de projectes socials i comunitaris.

Jodhpur també és coneguda com la ciutat de les especies i només has de passejar pels basars que rodegen la “clock tower”, perquè el teu nas rebi una sobredosis d’olors mai abans coneguts.

De camí a Jodhpur, entre un oasis de jungla i verd, és parada obligada el temple jainista de Ranakpur. L’extremisme d’aquesta religió minoritària, que venera qualsevol vida animal i vegetal, queda reflectida també en la bellesa del temple amb 144 columnes de marbre blanc, totes diferents, ideals per jugar al amagat. Juguem?

Caminant pel llac Pichola

El gran atractiu de Udaipur és el seu llac, que dona vida a la ciutat. Però quan vaig arribar, la ciutat romàntica estava trista i és que el llac estava totalment sec. En comptes del James Bond en barca perseguint als dolents entre palaus i temples (Octopussy), caminava pel seu fons verd rodejat de vaques i ases pasturant.

Després de visitar el Jagdish temple, el palau de la ciutat i caminar pel casc antic, no hi havia res mes a fer. Decidit a marxar ràpidament d allà, una vaga general a tot l’estat indi no m’ho va permetre, i mira per on a la nit va caure el primer xàfec de la temporada. El monsó havia arribat, el llac començava a tenir a aigua i la gent estava feliç. A vegades, vagues inesperades converteixen quelcom normal, en quelcom genial.

La ciutat rosa

Ja estic al Rajasthan, terra desèrtica de forts i maharajàs. Jaipur és la seva capital i estratègicament col·locat dalt d’un turó hi ha un dels forts més importants del estat. S’anomena Amber fort i em vaig perdre per les seves innumerables cambres durant una bona estona.

Jaipur  és coneguda com la ciutat rosa i és que només creuar la principal porta que dona accés al casc antic, veus tot d’edificacions i palaus pintats d’aquest color. La ciutat vella acull el palau dels vents i el palau de la ciutat, dos edificacions força interessants, on evidentment predomina el color rosat. També hi pots trobar basars de tot tipus, on anar de compres és fa fins i tot irresistible per les vaques!

La tarda de dissabte la vaig passar al cinema més conegut de la India, el Raj Mandir, gran teatre amb capacitat per a 1.200 persones on vaig gaudir d’una estrena de Bollywood, que per cert produeix més pelis per any que Hollywood.


Un nou projecte:

travel, share, special luggage

CALENDARI

Desembre 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« maig    
 123
45678910
11121314151617
18192021222324
25262728293031

STOPS

VISITES

  • 66,804

%d bloggers like this: