Fa unes dues setmanes vam aterrar a l’illa Rapa Nui, coneguda també com a illa de Pasqua, ja que els europeus la van descobrir un diumenge de Pasqua. Políticament pertany a Xile però culturalment se la considera una illa polinèsica, ja que la Polinèsia en sí està delimitada pel triangle imaginari que uneix Hawai, Nova Zelanda i Rapa Nui, territoris que van ser descoberts per primera vegada quan exploradors que venien de l’actual zona d’Indonèsia van embarcar-se en les seves canoes i van anar-se instal·lant en cadascuna de les moltíssimes illes del pacífic, ara fa uns 6000 anys.
Després van venir altres conquistadors, i finalment ha sigut Xile qui se l’ha quedada, tot i que els Rapa Nui en reneguen bastant, somien amb la independència i parlen una altra llengua a part de l’espanyol. Rapa Nui és una illa preciosa però també un museu a l’aire lliure, ja que els avantpassats van deixar centenars d’estàtues, anomenades Moais, espargides per tota l’illa.
Aquests Moais eren esculpits a la pedra del vessant d’un volcà, després aixecades i transportades fins als Ahu (tarimes que normalment estan situades al costat del mar).
Nosaltres vam llogar una moto per un dia per tal de fer una volta per l’illa tot observant els diferents Ahu.
A dalt, la cantera on s’esculpien el Moais. A sota, els Moais a mig trasportar i que amb el pas dels anys s’han enfonsat a la montanya quedant així més de la meitat de l’estàtua a sota a terra.
El Moai més gran (21m), però es va quedar a mig fer i mai va ser traslladat.
Un dels punts més macos de l’illa es l’Ahu Tongariki on hi ha 15 Moais aliniats al costat del mar i que realment impressionen. Les teories apunten a que els Moais no eren monuments religiosos sinó que feien referencia a personatges importants de la seva civilització i els col.locaven mirant a l’interior de l’illa per tal de recordar-los com a part de la família que els protegia.
Aquest Ahu està en peu (la majoria dels Moais van ser tirats a terra pels homes o bé pels tsunamis) ja que un japonès va tenir el caprici de veure’ls de peu i en va pagar la seva restauració. Nosaltres li estem moooolt agraïts!!
Una de les atraccions de l’illa és veure la sortida del sol des d’aquest punt, i tot i que la matinada que hi vam anar nosaltres estava força ennuvolat, la imatge és impressionant. Aquí us la deixem.
Rapa Nui no té gaires platges de sorra ja que gran part de la costa la formen penya-segats de roca volcànica negra. Una de les poques platges de sorra blanca és Ovahe, al nord de l’illa, i com veureu, és preciosa.
La posta de sol va a càrreg dels Moais que estan en el mateix i únic poble que hi ha en tota l’illa. A un dels Moais li han restaurat els ulls, i és l’únic en tota l’illa que els té de nou.
Des del poble de Hanga Roa hi ha una bona caminata fins al cim del volcà que hi ha al costat del poble ancestral d’Orongo. És una excursió molt maca i quan arribes al cim les vistes son impressionants. De fet, ens vam preguntar: “Som a la Lluna?” Jutgeu vosaltres mateixos.
Rapa Nui ens ha encantat i a més a més hem tingut la sort de conèixer una família xilena que estava de vacances i amb qui hem compartit moltes estones. Tot va començar la tarda del primer dia que érem a l’illa i que havíem llogat la moto. Els vam trobar a la platja d’Ovahe intentant obrir el cotxer que havien llogat, ja que se’ls hi havien quedat les claus dintre. Així que els vam ajudar, portant a un dels seus 5 fills al poble per trobar al propietari i per tant una nova clau. Com a agraïment ens van convidar a sopar a la casa que havien llogat. Va ser una nit molt agradable. El dia següent ens vam quedar per veure la posta de sol. La nit següent vam acabar altra vegada a casa seva, compartint una nit en família i celebrant el meu aniversari (Anna) amb dues espelmes i unes arrecades fetes per ells com a regal.
Suposadament aquella nit l’hauríem d’haver passada a la Polinesia Francesa, però com sabreu, el terratrèmol de Xile va afectar el trànsit d’avions i ens va “obligar” a quedar-nos 3 dies més a l’illa que els passat, en part, compartint temps amb aquesta família formada per l’Alejandro (pare), la Mònica (mare), l’Alejandro (fill), la Mònica (filla), la Trini, el Nacho i el Jose. És això que diuen, que “no hay mal que por bien no venga”.
Next STOP: Polinesia Francesa!
M'agrada S'està carregant...
Fem un STOP 
