Resum India

Han sigut 41 dies a la India: Delhi, Varanasi, Khajuraho, Agra, Jaipur, Udaipur, Jodhpur, Jeisalmer, Amritsar, McLeod i Himalayas (Valls de Lahaul i Spiti)

Els “m’ha encantat i decebut” els heu pogut llegit en el post de “La India: estimar-la o odiar-la”

Ja estan penjades les fotos de la India. Per veure-les clickeu aquí o bé aneu a la pestanya de “Fotos”.

No hi ha sensacions de la India, les he anat expressant en els pots.

 INFORMACIÓ PRÀCTICA PER A FUTURS VIATGERS

M’he gastat  1.125 rupees al dia, amb ruta en jeep pels Himalaya inclosa.

Canvi: 1€ = 57 rupies

Preu de referencia: Mc Chicken Maharaja. 128 rupees a Jaipur

 Allotjaments:

Vivek hotel, Delhi

Habitació doble, amb TV, bany i aire acondicionat per 700 rupies. Justet pero suficient per passar una nit prp de la etacio. Lamentable el carrer en obres on està situat. Vaig acabar amb pols a tot arreu.

Ganpati guesthouse, Varanasi

Habitació doble, bany i aire acondicionat per 540 rupies. És carillo, però el pati central i les vistes al Ganges s’ho valen. Tenen també restaurant, un dels millors que he trobat a la India.  

Hotel Surya, Khajuraho

Habitació doble, bany, TV i aire acondicionat per 400 rupies per nit. L’staff son uns majetes i et conviden a un chai cada nit al pati, per conversar una estona.

Tourist resthouse, Agra

Habitació doble, bany, TV, wi-fi, i aire acondicionat per 650 rupies per nit. Una mica massa allunyat del Taj i fort però molt tranquil.

Athiti guresthouse, Jaipur

Habitació single, bany, TV, wi-fi, i air cooler per 650 rupies per nit. Tenen premsa per l’esmorzar!

Dream Heaven Guesthouse, Udaipur

Habitació doble, bany, TV, air cooler i vistes al llac per 400 rupies la nit. Et fan pagar el paper de WC. El restaurant amb zona chill out del terrat es boníisim.

Hotel Haveli, Jodhpur

Habitació doble, bany, TV i ventilador per 250 rupies la nit. L’edifici és molt xulo i tenen habitacions força decents. Les vistes del fort des de el terrat boniísimes.

Hotel Meera Mahal, Jaisalmer

Habitació doble, bany, TV, i aire acondicionat per 650 rupies la nit. Hotel com deu mana, amb un staff molt majete.

Sharma Guest House, Amritsar

Habitació doble, bany, TV,  air cooler i sense paper WC per 300 rupies la nit. Fluixet, fluixet pero desprès de 21 hores de bus local indi, no tenia ganes de buscar mes…

Mawua House, McLeod

Habitació doble gegant, bany i TV, per 300 rupies la nit. No cal ni ventilador perque fa rasca.

* En la rutilla pels Himalaya hem dormit en pobles petits amb allotjaments molt bàsics que no cal mencionar.

En Jordi de visita pels Himalaya

Desprès d’empalmar 10h de vol amb 15 d’autobús, arribo a Mc Leod cap a les 8 de la tarda del dia 22 de juliol. Seguint les indicacions del David em planto a la guesthouse que m’havia indicat i just abans d’entrar-hi em topo amb un noi moreno, alt i prim que em resulta familiar. En un 1er moment em demana disculpes perquè pràcticament se’m tira a sobre però al mateix instant exclama sorprès amb un fil de veu (no de l’emoció sinó fruit d’una afonia) “hòstia Nen!!”.

Es el David, sense cap mena de dubte, potser un xic mes prim, mes morenet i amb una indumentària que demostra la gran capacitat d’adaptació a l’entorn que te. Sembla el típic viatger que et trobes arreu, d’aquells que s’ensuma d’una hora lluny que s’ha patejat mig mon, que te realment per la ma el creuar fronteres, obtenir visats i trobar la guesthouse mes adient a les circumstàncies del moment.

Tot passejant pel menut Mc Leod em fa 5 cèntims del voluntariat que ha fet i de les mes recents vivències que li esta oferint la India.

L’endemà al mati, comencem la ruta per Himachal Pradesh que ens portarà a Manali i a les valls de Lahaul i Spiti, en ple himalaya Indi. Ens trobem una Manali vibrant, plena d’activitat, de turisme domèstic i de plantes de maria creixent arreu (i semblaven innocents aquests indis…)

Desprès de dedicar 1 dia per aclimatar-nos a l’alçada amb un trekking laberíntic per posar a prova la paciència dels mes desorientats, continuem la ruta amb el tot terreny i el conductor llogats, destí a Keylong, capital de la vall de Lahaul i situada a 3400 m per sobre el nivell del mar. Per arribar-hi però, passarem pel Rothang pass, un port de muntanya de 4000 m. De camí cap al port veiem tot de parades de lloguer de material d’esquí obertes. Ens sobta que estiguin obertes a aquestes alçades d’any i també que principalment lloguen la roba: monos per a ells i abrics de pèl per a elles! (ande yo caliente…). A mida que anem avençant per la carretera, aquesta va empitjorant convertint-se en un fangar i pedregar on resulta difícil veure algun vehicle que no se les vegi magres per circular, amb passos tant estrets que fan que la drecera de la collada de Tosses sembli una autopista de 3 carrils per sentit. Per acabar-li de posar emoció al tema, veiem un camió que la passada matinada s’ha estimbat víctima d’una esllavissada de roques que se l’ha emportat avall com si d’una fulla es tractes.

Desprès de 8 hores de bots, corbes i segregació d’adrenalina arribem a Keylong sencers i desprès de dinar ens apropem al monestir proper al poble. Es budista, com la majoria de tota la zona que visitarem. No hi ha ningú però es obert i hi entrem a fer una ullada. S’hi respira una pau absoluta i les vistes de la vall son espectaculars.

A la guesthouse tenim un veí alemany, amb qui compartim terrasseta amb vistes, que compta les hores per les cerveses que s’ha begut, a mida que avança la tarda cada cop que ens creuem ens saluda amb major efusivitat i la conversa agafa girs mes delirants.

Dilluns al mati, desprès d’un bon esmorzar, especialment el David que es fot 4 ous ferrats, desfem part del recorregut fet el dia anterior per endinsar-nos per l’espectacular vall d’Spiti, amb uns paisatges que be mereixen el port de 4500m que hem hagut de pujar. Es una especia de desert d’alçada, amb zones amb altiplans i envoltats per muntanyes d’uns 5000-6000 metres, amb uns estrats molt marcats on es poden veure els plecs provocats per l’annexió de la india al continent asiàtic i que provoca l’aparició d’aquesta magnifica serralada de l’Himalaya, tant salvatge i espectacular. Pel camí trobem tot de turistes que fan la ruta en bicicleta, que tenint en compte la pluja i l’estat lamentable de la pista han de tenir mes moral que l’Alcoyano. De fet, una de les dones que ho fa (anglesa d’uns 50 anys) ens reconeix resignada que ens canviaria el lloc. Es curiós com ens agrada en general als turistes occidentals complicar-nos la vida, o posar-nos a fer animalades que durant les vacances. “Que n’aprenguin!” deuen pensar aquests indis.

Kaza ens depara 2 dies sense electricitat on tirem a base d’espelmes i ens fem una idea fidedigna de com es la vida a 3600 metres enmig del no res. Monestirs, canalla jugant, pobles veïns a alçades superiors a 4200 m. ens ocupen 2 dies, acompanyats d’una fina però constant pluja.

Dimecres iniciem el camí de retorn i arribem a Manali, final d’aquest magnífic tour per l’Himachal Pradesh.

Resumint, pel que fa a aquesta província hem trobat una India tranqui-la, despoblada, molt mes pròxima al Tibet que a la resta del país (de fet les faccions de la gent autòctona son tibetanes i la religió majoritària es el budisme). Ens hem trobat una India pobre i rural; no hem vist ni rastre dels creixements de doble dígit que experimenta l’economia del país (be, potser el fet que hi hagués estiuejants indis amb la intenció de posar-se uns esquis en ple mes de juliol si que podria ser considerat com un indicador d’aquest creixement). Si que hem vist però que segueix existint una jerarquia social molt marcada i que el treball infantil es un problema greu del país. Personalment em quedo amb els paisatges espectaculars de la vall d’Spiti, la bogeria de les carreteres de muntanya i el tipus de vehicle que les transita. Em quedo també amb l’alegria i naturalitat de la gent d’aquestes contrades i la pau i l’aire que s’hi respira, però em quedo sobretot amb la companyia: Si senyor! quin plaer compartir aquesta setmana a la India amb el David. El tio s’ha convertit en una enciclopèdia amb potes de mig mon i és un anecdotari digne del millor dels llibres de viatge. Gracies Crack!!

JORDI LLENA. FEM UN STOP. HIMALAYES

Per una bona causa

McLeod Ganj és la capital del Tibet fora del Tibet. És l’ànima que l’inspira, els pulmons que el mantenen amb vida, la boca que dóna a conèixer el problema al món. És també el poble on viu i des d’ on governa el seu país al exili el Dalai Lama. Hi va arribar al 1959 fugint de la opressió xinesa que havia ocupat el Tibet 10 anys enrere, destruint milers de monestirs, temples, vides i tot el que respirés tibetà.

Aquest encantador poble del nord de la India, fresc, tranquil, rodejat de muntanyes i temples budistes, és el lloc on he decidit fer el voluntariat. Després de gairebé un any dedicat totalment a mi on he viatjat, conegut i gaudit un munt, tenia la necessitat de dedicar una setmana als demés. Durant aquests dies he tingut la oportunitat de col·laborar amb la organització “Tibet Hope Center”  www.tibethopecenter.org , donant classes d’anglès a aquells refugiats tibetans (alguns són monjos) que no disposats  a agenollar-se davant la tirania xinesa, decideixen abandonar la seva terra i fugir cap a la India on són càlidament acollits, considerats refugiats polítics i portats cap a McLeod Ganj. No és una travessia fàcil, són 40 dies caminant entre 8 i 10 hores diàries creuant la serralada dels Himalaya, intentant no morir congelats, de gana o tirotejats pels soldats xinesos.        

Arribats aquí, per ells és vital poder aprendre anglès, ja que és la seva única manera de comunicar-se, créixer i continuar lluitant per poder tornar algun dia a casa seva, sense por a sentir-se budista, parlar tibetà o penjar la seva bandera al balcó.

Molt feliç per la feina feta, me’n vaig amb la sensació de que una setmana no és res, no és suficient. Segur que cadascú de nosaltres pot fer molt més, almenys jo, així que d’aquí me’n porto unes quantes idees per posar en marxa ben aviat.

I per acabar, com que sempre he cregut en el dret que tot poble té a sentir-se lliure, deixeu-me escriure en majúscules i negreta: FREE TIBET     

 * Demà marxo amb el meu amic Jordi a fer una volta pels Himalaya en cotxe. Com que no crec que per les muntanyes hi hagi gaire connexió a internet, ens veiem en 10 dies a Jordania, país que us explicaré amb un bon pa amb tomàquet i kilos d’embotit un cop aterri a casa (08 d’Agost).

La India: estimar-la o odiar-la?

Al llarg de tots aquests mesos ens hem trobat un munt de viatgers que havien passat per la India. Uns ens deien que l’estimaven (Fernando i Clara), altres que la odiaven (Peter) i tots ens convidaven a dir-los per quin cantó ens decantàvem un cop hi anéssim. Doncs bé, sento decepcionar-vos però desprès de 5 setmanes i encara amb un parell més per endavant, crec que no m’inclino ni per una cosa ni l’altre. Com a la majoria de llocs on he estat, hi coses de la India que estimo i altres que odio, això sí, amb molta més intensitat que a la resta de països.

Estimo la seva diversitat, em fascina que convisquin tantes religions, cultures, llengües i maneres de pensar o vestir tant diferents unes de les altres. Odio la seva desorganització, que mai res sigui com ha de ser, els talls de llum, que no hi hagi regles i les poques vegades que les hi ha, ningú les respecti.

Estimo la seva espiritualitat, la seva pau interior, el anar un pas més enllà en l’estudi de la ment i del cos. Odio la interpretació portada a l’extrem que fan del hinduisme: perquè trencar-se-les banyes en aquesta vida si els beneficis no m’arribaran fins la propera? I és que mentre es pregunten si en la passada van ser tan dolents com per merèixer aquesta vida tant gossa, deixen els dies passar, esperant que la mort els hi porti una de millor, sobrevivint més que vivint, atrapats en la casta que el sistema els ha destinat, tirant la merda al terra perquè sigui un altre el que la reculli.

Estimo la innocència d’aquells somriures gratuïts del carrer, la amabilitat dels anònims que et conviden al seu terrat a veure la posta de sol a canvi de xerrar una estona. Odio els pesats que no paren d’oferir-te coses, creient que pel sol fet de ser estranger ets un caixer automàtic que camina; o els gurus de poca munta que intenten convèncer a alguns, de que es trobin a si mateixos quan ni tan sols s’han arribat a perdre.

Estimo la seva cuina, que desprès de menjar-se la por que li tenia, m’ha donat unes dosi de plaer infinites dia sí i dia també, convertint-se en la millor de tot el viatge. Odio la brutícia, caminar pels carrers sobre la merda de les vaques i les restes de menjar, les olors d’ aquests banys públics a la vista de tothom i que ningú és planteja netejar.

Això es la India, un país que avança amb coets i informàtica a una velocitat endimoniada de dos dígits cap un esplendorós futur, però amb una carrega de 3.000 anys de passat massa pesada, que mareja de vértic a tots els seus ciutadans i que no deixa indiferent als no pocs que la visitem.

En territori sikh

El sikhisme és una religió minoritària de la India que “només” segueix el 2% de la població, 20 milions de persones. Els seus fidels se’ls identifica molt fàcilment per la seva espessa barba, cabells llargs amagats sota un impecable turbant, o un sabre penjant de la cintura. Són seriosos, polits i molt generosos. No tenen déus, segueixen a gurus elegits no sé com, que veneren amb total admiració i respecte.

La seva casa sagrada es troba a la ciutat d’Amritsar i porta el nom de Golden Temple. És un temple amb 750 kg d’or que flota sobre un llac tot simbolitzant la “flor de loto”, on de forma gratuïta donen llit i menjar als milers de seguidors i visitants que passem per allà a diari. Aquí també guarden el seu llibre sagrat, que durant tot el dia llegeixen, escoltant-se com un xiuxiueig per tot el recinte a través dels potents altaveus que tenen instal·lats.

Els sikhs no es porten gairebé amb els hinduistes i estan totalment en contra del sistema de castes. L’últim gran enfrontament es remunta al 1984, quan el tancament dins del temple de milers de sikhs reclamant autonomia, va acabar amb 3.000 morts a mans de l’exèrcit indi. La venjança no es va fa esperar, i dies més tard els propis guardes (sikhs) de la presidenta Indira Gandhi van assassinar-la.

A pocs kilòmetres d’aquest lloc tant especial és troba la frontera amb Pakistan, on cada tarda a l’hora de tancar les portes, munten un show circense amb grades, animadors i ballarugues. Més gracia tindria si al Kashmir, només 300 km al nord, no s’estiguessin matant musulmans e hindús per fer seu un territori mal repartit quan la India es va proclamar independent desprès de la segona guerra mundial. 

Nyam nyam!

Al arribar a la India tot eren pors sobre el menjar: Bactèries per enfortir la flora intestinal, netejar els gots contínuament, gel antibacterià per les mans… Tot per evitar una més que probable intoxicació produïda per la seva cuina. Doncs bé, resulta que el menjar indi no només no m’ha produït cap intoxicació, sinó que s’ha convertit en la millor cuina de tot el viatge.

És  vegetariana, força especiada i molt picant quan oblides dir el clàssic “no spicy please”. Es presenta en forma d’ estofat molt salsejat anomenat “curry”, i s’acompanya amb diferents tipus d’arròs (jeera, formatge, afruitat) o diferents tipus de pa (chapati, nan, roti).

Destacaria entre tots els seus plats, el “chana masala” (cigrons, tomàquet, ceba i all) i el “palak paneer” (espinacs, formatge fresc, ceba i all). No es queda massa enrere el “Aloo Dum Kashmiri” (patates i ou dur), el “mutter paneer” (pèsols i formatge fresc), o el “rajma masala” (mongetes blanques).

En el cas de que no tinguis molt de temps, unes “samoses” o “pakores” del carrer faran també el seu paper.

Per fer-ho pair, res millor que un “lassi” com a postra, una mena de iogurt amb llet i fruita ben fred.

I a mitja tarda, res millor que demanar un “chai” (té especiat amb llet força dolç) a qualsevol quiosc del carrer, asseure al tamboret que et deixen i prendre-te’l tot observant el món indi.

En camell pel desert

Jaisalmer, coneguda com la ciutat daurada, és la porta d’entrada al desert del Thar, on és molt recomanable fer un tour en camell pel desert. Durant un parell de dies em vaig sentir com els imbatibles Rajputs, quan es desplaçaven pel desert per conquerir noves terres. Vam muntar a camell, cuinar sobre la sorra i banyar-nos en els oasis. El millor de tot, però, posar una manta sobre les dunes, tapar-te amb un llençol i adormir-te comptant les milions d’ estrelles que només els cels dels deserts tenen.

Al dia següent, amb l’ajuda d’un massatge ayurvedic, ja estava llest per fer una volta pel poble i el seu fort. Potser no és el més espectacular que he vist, però el fet de que en les antigues “havelis” (cases) hi continuí vivint gent, li dona una vida al fort que no vaig trobar en els anteriors.

Aquí s’acaba el Rajasthan, l’estat més gran i amb més històries de la India. M’espera el nord, territori muntanyenc, fresc i tibetà.

La ciutat blava

A Jodhpur li dona aquest color blau, les parets de les seves cases. No te’n adones, però, fins que puges al més imponent dels forts que he visitat, i mires avall direcció a la vella ciutat. El fort de Mehrangarh és propietat del Maharajà de Jodhpur, un dels pocs que, desprès de la independència del país i la conseqüent pèrdua de poder, en comptes de convertir el palau en hotel de 5 estrelles i viure a cos de rei al londinenc barri de Chelsea, ha optat per servir al poble tirant endavant un munt de projectes socials i comunitaris.

Jodhpur també és coneguda com la ciutat de les especies i només has de passejar pels basars que rodegen la “clock tower”, perquè el teu nas rebi una sobredosis d’olors mai abans coneguts.

De camí a Jodhpur, entre un oasis de jungla i verd, és parada obligada el temple jainista de Ranakpur. L’extremisme d’aquesta religió minoritària, que venera qualsevol vida animal i vegetal, queda reflectida també en la bellesa del temple amb 144 columnes de marbre blanc, totes diferents, ideals per jugar al amagat. Juguem?

Caminant pel llac Pichola

El gran atractiu de Udaipur és el seu llac, que dona vida a la ciutat. Però quan vaig arribar, la ciutat romàntica estava trista i és que el llac estava totalment sec. En comptes del James Bond en barca perseguint als dolents entre palaus i temples (Octopussy), caminava pel seu fons verd rodejat de vaques i ases pasturant.

Després de visitar el Jagdish temple, el palau de la ciutat i caminar pel casc antic, no hi havia res mes a fer. Decidit a marxar ràpidament d allà, una vaga general a tot l’estat indi no m’ho va permetre, i mira per on a la nit va caure el primer xàfec de la temporada. El monsó havia arribat, el llac començava a tenir a aigua i la gent estava feliç. A vegades, vagues inesperades converteixen quelcom normal, en quelcom genial.

La ciutat rosa

Ja estic al Rajasthan, terra desèrtica de forts i maharajàs. Jaipur és la seva capital i estratègicament col·locat dalt d’un turó hi ha un dels forts més importants del estat. S’anomena Amber fort i em vaig perdre per les seves innumerables cambres durant una bona estona.

Jaipur  és coneguda com la ciutat rosa i és que només creuar la principal porta que dona accés al casc antic, veus tot d’edificacions i palaus pintats d’aquest color. La ciutat vella acull el palau dels vents i el palau de la ciutat, dos edificacions força interessants, on evidentment predomina el color rosat. També hi pots trobar basars de tot tipus, on anar de compres és fa fins i tot irresistible per les vaques!

La tarda de dissabte la vaig passar al cinema més conegut de la India, el Raj Mandir, gran teatre amb capacitat per a 1.200 persones on vaig gaudir d’una estrena de Bollywood, que per cert produeix més pelis per any que Hollywood.