Sensacions a…

En aquesta secció del bloc intentaré explicar no el que fem ni on anem (d’això ja se n’encarrega i de forma collonuda la “webmaster” del bloc, l’Anna), sinò el que sento, el que em passa pel cap en cadascun dels llocs als que anem i en cadascuna de les coses que fem. Es nodreix de les anotacions, de les moltes paraules i conceptes que vaig escrivint sobre la marxa en la llibreta que sempre m’acompanya. Ho faré al final de cada país que visitem i quedarà ubicat a la pestanya del menú superior de la “home”. És totalment personal, subjectiu  i basat en els pocs dies que estem a cada lloc, així que és probable que alguns esteu d’acord i altres totalment en desacord amb el que llegiu.

…INDOXINA

Quan em vaig plantejar escriure sobre Cambodja, Laos i Vietnam, els tres països que a principis de s. XX van conformar Indoxina sota domini francès, vaig pensar que ho podria fer de forma conjunta, ja que no esperava trobar gaires diferencies entre un país i l’altre. Doncs resulta que sí que les hi ha i moltes, així que sota el mateix títol i seguint el mateix fil conductor que en les anteriors sensacions, intentaré explicar-vos quines són aquestes diferencies. No ha estat fàcil ja que la comunicació amb els locals es força complicada, gairebé no parlen anglès i quan els hi preguntes per la família et contesten sobre el clima.

Referir-se a la historia de Cambodja és dur. Entre el 800 i el 1400 l’ Angkorisme i el seu milió d’habitants controlaven el continent, fins que una gran sequera (un cop més en la Història) va acabar amb el seu esplendor. Primer els Tailandesos i desprès els francesos (1864) van ocupar el territori fins que al 1953, amb França intentant recomposant-se de la segona guerra mundial, van assolir amb poques dificultats la independència. Una independència que, ironies de la vida, els va conduir al episodi més sagnant i cruel de la seva història. Em dona a mi que degut al recent imperialisme colonial francès, a l’auge del model capitalista en el món occidental i al massiu bombardeig injustificat que els USA havien perpetrat 10 anys enrere contra el poble cambodjà durant la guerra amb el Vietnam, es va crear un caldo de cultiu que va donar pas al naixement del Khmer Rouge liderat per en Pol Pot. Portant el maoisme al extrem i amb l’objectiu d’ enriquir el país convertint-lo en el major exportador d’arròs, va portar tota la gent a treballar al camp, a canvi de dos plats al dia. Va buidar les ciutats, abol.lir la moneda i eliminar  qualsevol indici d’ intel·lectualisme, deixant pel camí a 2 milions de cambodjans (el 25% de la població). De genocidis en la historia n’hi ha hagut varius, però un com aquest contra el seu propi poble, contra la pròpia gent, és inexplicable. Com sol passar amb aquests personatges il·luminats, l’ excés d’avarícia va portar Pol Pot a atacar Vietnam, un Vietnam que desprès de la victòria contra els USA, es sentia suficientment fort com per respondre a l’atac i acabar amb el règim més cruel de la història contemporània.

La història del Vietnam, es la de un país que ha anat fent fora a tots els invasors que els hi han anat arribant. Hauran trigat més o menys, però el seu orgull ha permès que sempre acabin ensortint-se amb la seva, convertint-se segurament en el primer país del món, que ha fet tornar cap a casa al tot poderós “TIO SAM” amb la cua entre les cames. La primera independència la van obtenir al 1010 desprès de més de 1000 anys de domini xines. Poc desprès de la fi de la colonització francesa (1954) es va dividir en dos, la Vietnam comunista del nord i la Vietnam del sud. Es va iniciar una guerra civil on els USA, arrastrats per la seva por a l’incipient popularitat que el comunisme estava agafant arreu del món, van ficar el nas recolzant als del sud, sortint ben escaldats. Si només haguessin mirat una mica al passat de la història vietnamesa, ens hauríem estalviat moltes i moltes morts.

Si la de Vietnam i Cambodja han sigut força sagnants, la història de Laos, com la seva gent, és totalment pacífica. La tranquil·litat d’aquest país comunista i sempre recolzat per Xina, només ha estat sacsejada pels mateixos bombardejos americans durant la guerra freda, i per la colonització francesa durant el s.XX.

Avui, a aquests tres països els hi toca créixer, abandonar la situació de pobresa en que es troben immersos (especialment Cambodja) i sortir endavant. Ara és Occident qui mou el món, però estic segur que és qüestió de temps, molts anys o potser segles, que aquests territoris tornin a ser el motor del planeta com ja ho van fer els Angkor, els Mayes o els Incas uns quants segles enrere.

La gent aquí és molt morena, prima i baixeta. Son guapos a Cambodja, no tant a la resta. Tenen les faccions allargades a Cambodja, rodones a Laos i axinades a Vietnam. Són força treballadors (vietnamesos s’emporten la palma pensant sempre en negoci)i tots es mouen en moto, on el paquet s’asseu de costat amb les cames penjant i un equilibri digne del “cique du soleil”. Són capaços de fer cabre sobre el llarg seient a 5 persones (3 adults i 2 nens)  ó a 2 porcs, ó a 1 vaca. És habitual veure’ls escopir, tirar rots, deixar-se un pèl llarg a la cara i tocar-se la panxa. Com que els estàndards de bellesa es basen en la pell blanca, tenen pànic al sol i tapen amb guants, leotards i mascareta, les mans, braços i cara. Per vestir la resta del cos, a Laos i Cambodja utilitzen “longis”, roba ample i pijama, mentre que a les zones urbanes de Vietnam vesteixen totalment occidental.

Per parlar del seu caràcter, vull diferenciar entre els que no estan en contacte amb el turisme i els que sí ho estan. Els primers son agradables, riallers, simpàtics i amb ganes d’ajudar-te, tot i que al ser els que menys anglès parlen, és més difícil comunicar-te amb ells. Els segons son malcarats, mentiders, lladres i amb ganes de treure’t quants més diners millor. Mai et faran mal físic, però constantment et deixen amb la sensació de que t’han estafat. Són quantitats petites, segurament insignificants, però et deixen un buit molt i molt gran, que fa que l’experiència que estàs vivint, no sigui tot lo genial que podria arribar a ser. No ho saben, no són conscients, però poc a poc s’estàn carregant un turisme, que podria convertir-se en font del seu creixement. Curiosa també la diferencia entre els vietnamesos del nord i del sud (més tranquils i agradables, menys agressius i cridaners).

Quan és hora de divertir-se, es donen cita als karaokes. Son diferents sales privades , on sol, amb amics o amb la parenta, canten i prenen copes fins altes hores de la nit.

Parlar de religió a Indoxina, és parlar de Budisme. Tothom quan és adolescent ha de passar uns 2-3 anys pel monestir on fa una vida totalment austera i d’aprenentatge. Vesteixen amb tuniques vermelles, taronges o grogues segons el país, i mengen dos cops al dia el que recullen dels ciutadans i comerciants, en la processió que fan cada matí quan surt el sol. Un cop acabat aquest període han de decidir si ja en tenen prou i tornen a la vida normal, o es converteixen en monjos, quedant-se de per vida al monestir. Tot el territori està plagat de temples, on Budha (normalment assegut i amb les cames creuades) té un lloc privilegiat. A Vietnam és una mica diferent amb temples molt més recarregats i acolorits, degut a la barreja entre confucionisme, hinduisme i budisme que s’hi ha creat al llarg del temps.

A Indoxina no cal veure espectaculars paisatges, brillants construccions o grans fenòmens naturals. És suficient amb pujar a un “tuc tuc” i que el conductor et porti a fer una volta, esquivant motos i tocant el clàxon constantment. Veure on i com viuen aquesta gent, què fan i com ho fan, és una atracció en sí mateixa.

És la zona on més pobresa he vist. Sovint et preguntes què pots fer per ajudar aquests nens que no comparteixen color de pell i faccions entre ells, però sí l’expressió de gana a la cara. Tots tenen la mateixa mirada, maleint perquè nassos els hi ha tocat néixer en un país d’aquests. Arribes a la conclusió de que no pots acabar amb la fam, i si poguessis tampoc sabries. Et limites a no deixar res al plat, demanar-ho per emportar i donar-li a algun dels molts candidats que en menys de 30 segons es creuaran amb tu. Diuen que alguna cosa així feia Teresa de Calcuta, quan abans de baixar de l’avió recollia el molt menjar sobrant de les safates, per entregar-lo als necessitats.

A Phnom Penh vaig patir un dilema mentre visitava els “killing fields” i la S21, l’escola convertida en presó per el “Khmer rouge” fa només 35 anys. Es necessari visitar aquests llocs tan macabres? No es suficient amb llegir la història? El cos se’t queda estrany, la mirada trista, i a la nit costa dormir.

Tenia ganes de gaudir de la cuina asiàtica, d’anar a restaurants, de deixar de cuinar i rentar plats. És molt rica en arròs, noodles i vegetals que pots combinar amb pollastre, porc o vedella. La millor la vietnamesa, especialment la de Hoi An. Els primers dies l’estomac es nota estrany, el cos s’acostuma a menjar menys. T’adones que per ells el menjar no és un plaer, és una necessitat.

A Laos vaig intentar viure 2 dies com ho fa una minoria ètnica, sense llum, electricitat, menjant com ells i compartint espai amb gallines i búfals. Vaig descobrir que no podria viure així, de fet tampoc és el que buscava. El que puc fer i el que segurament volia, era conèixer com viuen i entendre perquè ho fan així.

El marketing a Indoxina és el de la còpia. Fan esforços brutals per fer la millor còpia possible, naturalment a un preu molt més barat que l’original que acostumem a comprar a occident. I la veritat és que cola. Res té un preu fix, els preus de les coses depenen del millor o pitjor dia que ha tingut el venedor, de la teva paciència, del volum de la compra i sobre tot de les teves habilitats negociadores. És divertit però també cansa, tinc ganes de veure etiquetes amb el preu, de saber que he pagat el mateix que la resta de compradors. Tenen una moneda tan dèbil que tot val milers, fa patxoca anar al caixer i treure 4 milions. No et duren res però és guai.

La banda sonora de Indoxina són els vídeos de karaoke amb musica estrident que posen a tots els busos sense excepció, i que segueixen tots els locals amb un fervor incondicional.

Si hagués de viure a Indoxina, ho faria en una casa colonial francesa del carrer principal i peatonal de Hoi An, rodejat de botigues de moda i excel·lents restaurants.

…THAILAND

A Thailand vam anar a parar de carambola. La seva capital, adaptada i mal acostumada a ser-ho, era el nostre punt de connexió tant d’entrada com de sortida al sud-est asiàtic. La resta del país, massificada turísticament, no ens oferia res que no trobéssim als països veïns, i amb molta més autenticitat i fortuna.

Admiro la cintura d’un país capaç de mantenir-se independent en la voràgine colonial dels últims dos segles,  en la que van veure’s atrapats els seus veïns propers: Vietnam, Cambodja i Laos (França) i Myanmar (Regne Unit). Cintura que s’ha anat a prendre vent aquests últims anys, quan els enfrontaments entre els “camises vermelles” i els “camises multicolor” han situat al país en primera línea mediàtica, espantant a tots aquells que des de casa, ens feien per aquestes terres. Els vermells protesten cada cop que els multicolors els treuen del govern, bé amb un cop militar o bé amb les maniobres polítiques de dubtosa validesa, que les democràcies febles (sinó totes) permeten. Enmig del sarau i amb la camisa verda, es troben les forces armades, defenent als vermells o als multicolors segons toqui, sense mostrar-nos quin és el real color de la samarreta que porten sota, la del cor.

Com que a Bangkok, s’estaven tirant els trastos al cap uns als altres, vam deixar als passaports demanant la visa per la India i vam marxar cap al sud, a les somiades illes del Golf de Thailand, arrasades fa 6 anys pel tsunami més destructiu de la història. A les platges més paradisíaques que he vist mai, em vaig poder treure la espineta que tan ben clavada duia des de la Polinèsia Francesa. Les aigües cristal·lines de visibilitat brutal, la sorra blanca, les palmeres a peu d’aigua i un fons marí de somni, em van teletransportar a la Isla Bonita que cantava la Madonna fa uns quants estius.

Aigües només embrutades pel principal motiu de visita del país, el turisme sexual. Esperava trobar-me prostitutes de tot tipus, colors i alçades, esperant als occidentals cinqüentons que venen en busca de les rebaixes sexuals (10$/hora). Però no, resulta que això ja no està de moda, ara el que es porta és conèixer a una local i treure-la a passejar durant la teva estada al país. La ¨núvia de lloguer¨, tracta de que l’occidental vegi les estrelles per la nit, a canvi de sopar a bons restaurants, de dormir a bons hotels, d’un dia de compres i qui sap si d’una nova vida millor al primer món. Em pregunto quina es la jornada laboral d’aquestes noies, i com és la seva tornada a la realitat, un cop s’enlaira el vol de l’occidental cinqüentón.

A les illes també he descobert que les paraules per si soles no signifiquen res, i que som nosaltres qui li donem significat dotant-les d’un contingut o un altre. I es que per aquí, a qualsevol conjunt de cabanes brutes, amb bany a la turca, i matalàs a la pedra, tenen la barra d’anomenar-lo Resort.

De tornada Bangkok, amb els ànims una mica més calmats (els hi va la pasta turística de la temporada alta) i uns 60 tailandesos menys, vaig poder veure una ciutat estranya, a cavall entre barris pobres i gratacels moderns, entre costums mil·lenaris i trens bales, entre monjos budistes i vici.

De dia i a 50 graus a l’ombra, et proposen visitar els temples massa recarregats i palaus reials de gran influencia xina, i de nit, anar a veure el “ping pong show” que performen unes senyoretes amb curiosa habilitat. Si et queda algun dubte de com és la nit a Bangkok, el “body massage bum bum” que escoltaràs constantment en forma de pregunta, t’ajudarà a fer-te una idea.

Amb aquest panorama, el millor era tancar-se en un centre comercial amb l’aire condicionat a tope i omplir l’armari a meitat de preu, que per alguna cosa les grans firmes de moda fabriquen aquí.

Els tailandesos tenen pinta de xinos, baixets, prims i bastant bordes, segurament a causa de barrejar-se amb tant i tant turista.

La banda sonora del país es el chill out que sentia tot estirat als coixins dels porxos de fusta de les platges de Koh Tao, mentre el sol decidia “posar-se” a dormir fins al dia següent.

El marketing a Thailand consisteix en oferir-te coses i mes coses, amb una veu i insistència quan més alta millor. No saben que els occidentals no funcionem així, no estem acostumats a això, i que fins i tot ens pot provocar l ‘efecte contrari treient-nos les ganes de comprar. 

No he trobat cap lloc a Thailandia en el que pogués viure.

…AUSTRALIA

Australia és una illa, país i continent. És gegant, però tan gran com desaprofitat. Les condicions extremes tant de la terra com del clima fa que només l’ocupin 20 MM de persones, el 99% de les quals viuen a prop la costa, deixant la part central pràcticament deshabitada.

Contràriament al seu veí New Zealand, “down under” (Australia) és dels primers territoris en donar bressol a l’espècie humana. Es calcula que els aborígens ja encenien focs per aquestes terres fa uns 60.000 anys. Eren, els pocs que queden ja no ho son, uns éssers primitius, simples, nòmades, molt vinculats a una terra que veneren, i capaços de sobreviure només gràcies a ella i als animals que caçaven amb els boomerangs. Una terra creada pels “tjukuritja”, essers ancestrals que, agafant vida en forma d’animals i arbres, li van donar forma al món, fins aquell moment pla. Van formar tots els elements naturals i un cop havien acabat van posar-se amb els essers vius, vegetació, animals i finalment humans.

La tranquil·litat dels aborígens va acabar cap a mitjans del s. XVII quan el desig explorador dels europeus va arribar a aquestes terres. Primer va ser en Tasman, que encara espantat pels maoris que s’havia trobat a New Zealand, va decidir no baixar del vaixell tampoc aquesta vegada. No va ser fins al 1788, pocs anys desprès de que l’Endevour d’en Cook passes per aquí reportant la presencia de plantes i bitxos estranys, que es van formar els primers assentaments britànics. Assentaments formats per presos que ja no cabien a les presons londinenques i que algun il·luminat va decidir enviar-los aquí. Com que des de dins de les presons no podien formar un país, un altre il·luminat va pensar que deixar-los lliures era una bona idea, sense caure que en aquell moment (ara diria que tampoc…), els homes no podien reproduir-se per si sols. Sol.lució? Portem cap aquí unes quantes noies angleses de classe baixa i moral fràgil i ja ho tenim. Putes i ex-presidiaris muntant Australia… Ole!!!  

La integració entre aquests energúmens (i em refereixo als britànics) i els natius indígenes no podia ser fàcil de cap manera. Van ocupar el país, robant-los la terra sota el concepte de “terra nulius”, terme que aplicaven a les terres considerades com a buides o no ocupades permanentment. Els van desplaçar e inclòs van intentar acabar amb l’espècie, segrestant als nens per reeducar-los e integrar-los a la seva societat i manera de viure. Uns segrests que encara es donaven amb casos aïllats fins fa poc més de 20 anys, en el que considero una forma de genocidi més “política” i menys sagnant, però igual de terrible que altres genocidis europeus que tots coneixem.

Els australians d’avui, barreja de descendents dels fundadors i descendents dels immigrants que va portar el descobriment de l’or, son un fidel reflex de la cultura britànica. Beuen molt, mengen fatal i vesteixen encara pitjor. A Nova Zelanda encara ho dissimulen passant tot el dia a la muntanya enfundats amb equipament d’aventura, però aquí no poden. Faldilles extremadament curtes, robes apretades quan no toca i combinació lamentable de colors estan a l’orde del dia a “horterolandia”, arribant al zenit quan cau el sol i desfilen totes cap als pubs, on el més “cool” del moment és fotre’s un tequila “suicide”esnifant la sal i tirant-se la llimona al blanc dels ulls.

Son molt joves, no és un país per estar molt temps, així que quan han fet pasta, creixen i ja no els diverteix ballar borratxos sobre les taules dels bars, cames ajudeu-me que ja en tinc prou d’aquesta història. Parlen un anglès força diferent a la resta, pronunciant les vocals com volen i amb una pilota dins la boca. Imagineu-vos la cara de babau que se’ns queda als pobres espanyolets, que apreníem anglès a l’escola amb 2 hores a la setmana, quan ens canvien la pronunciació de dos vocals en una paraula de tres lletres. El seu “thanks” sona fals i més encara quan l’acompanyen amb un somriure de plàstic. Quasi tan fals com obrir una ampolla de vi amb tap de rosca i sense suro, un vi que per cert res té a veure amb el nostre, per molt pit que treguin quan te’l serveixen.

Australia es un país de mira’m però no em toquis. Roques sagrades que no pots escalar ni tan sols fotografiar i platges paradisíaques que no pots gaudir. Al nord les aigües calentes et conviden a banyar-te, però meduses assassines a l’època humida i cocodrils a la seca fan que t’ho repensis. I al sud, si no et molesta l’aigua congelada, segurament ho faran els taurons que l’ocupen. Els paios que són molt llestos i creuen que tot té sol.lució, on no et munten una xarxa anti meduses o uns ferros anti taurons, et proporcionen un vestit de lycra de cap a peus per evitar corredisses i mals majors. Però a mi no m’enganyen, ficar-se a unes aigües tan boniques vestit com un espermatozoide o sentint-te un reclús, no va amb mi, així que se les poden confitar totes. Jo els espero a la meva Costa Brava o a l’ adoptada Formentera.

Buscant treure’ns l’espina de no haver anat a l’Amazones, vam anar a buscar la segons ells “selva més bonica del món”a Daintree. Juas juas juas… M’ha agradat més el que he sentit de la primera que el que he vist de la segona. Sort que just davant, a 60 km mar endins, reposa l’ésser viu més gran del món, la GRAN BARRERA DE CORAL, en majúscules i amb més de 2000 km de llarg. Per veure-la, res millor que vestir-te de 007 amb una bombona d’aire a l’esquena, i baixar uns metres al fons. Allà t’esperen en Nemo i amics refregant-se amb les anemones, barracudes, taurons i corals de tot tipus. Però si alguna cosa té d’especial la gran barrera versus altres fons marins, és la llum i els colors vius que desprèn, dignes de documental que firmaria el mateix Costeau.

Vam intentar apropar-nos a la cultura aborigen, anant on reposa la seva roca sagrada. Tot i que representen un 1% de la població australiana no en vam veure ni un. Això sí, l’Uluru i la energia que desprèn miris des d’on el miris, em va deixar bocabadat. Sabia que era una roca gegant en mig del no res. El que no sabia és que aquest color vermellós, que canvia en funció de la llum del sol, és degut a la alta composició de ferro que té, i que al llarg dels anys l’aigua i oxigen han anat oxidant. Em va sorprendre la gran quantitat de forats que té, tant com l’esperit dels seus amos, tan castigat a l’era moderna. El grau de desubicació és tal, que en comptes de prohibir-t’ho, demana si us plau al ésser humà que no escali la seva roca sagrada. Ja us podeu imaginar el resultat: irrespectuosos fent el cim a diari.

No podia abandonar Australia sense trepitjar la ciutat on, no fa gaires anys, vaig estar a punt d’ establir la meva residencia, tot creient que estava a l’alçada de Barcelona. Que agosarat!!! Sydney és una ciutat sexy, d’aquelles amb la que passaries una nit o t‘emportaries al llit. Però no és suficientment bonica com per enamorar-te i canviar de vida per ella. De vegades cal fer 17000 km, per adonar-te que el teu lloc està a només 7 km d’on vas néixer.

Koales cap i cangurs pocs. El que més a prop he tingut ha estat al plat, cuinat a la graella amb oli d’oliva i amb un tast excel·lent. Shhhh, no ho diguem gaire alt, que encara que s’esgoti dia sí i dia també als principals supermercats, sembla que no està gaire ben vist fer-ho.

Desprès d’haver passat ja per excolònies britàniques i espanyoles, em pregunto perquè el final del conte es tan diferent a Australia o New Zealand que a Sud Amèrica. D’acord que les primeres van ser colonitzades en plena revolució industrial, i amb 300 anys més de desenvolupament humà que les segones. D’acord també que mentre les primeres van ser ocupades des de el primer moment per gent de l’imperi, a les segones només enviaven representants a dirigir el cotarro. La historia és diferent, el resultat el mateix: victoria per golejada dels visitants en ambdós casos. Humiliació, però, que a uns els va servir per pujar a primera divisió, i als altres per baixar de cap a tercera on s’hi han quedat.

El marketing australià és reptador, quelcom així com “a que no tens ous de…”. I és clar, la perillositat dels seus bitxos, aigües i selves, doncs donen molt de joc. Imagino pressupostos generosos, ja que com passava a New Zealand, no s’ho pensen dues vegades al imprimir milions i milions de fulletons, explicant l’infinita quantitat d‘activitats que pots fer.

La banda sonora es redueix a clàssics dels 90, que musics frustrats toquen a gairebé tots els pubs del país, incapaços no només de composar sinó també de actualtzar-se.

Si se’m tornès a passar pel cap venir a viure aquí, i les vostres paraules recordant-me el que acabo d’escriure unes línees més a munt, no fossin suficients per fer-me entrar en raó, escolliria una caseta al barri de Kirribilli, a l’altra cantó de la badia de Sydney, amb vistes excepcionals al Opera House i Harbour bridge. 

 …NEW ZEALAND

Vaig arribar una mica trist a New Zealand desprès de que la pluja i quelcom d’impaciència no em deixessin gaudir de la Polinèsia Francesa. Tampoc va ajudar gaire que pel camí, el canvi d’hora em “robés” 24 hores del meu temps, de la meva vida. Clar que se’m fa curt així el viatge…

Però si a algun país pots arribar amb certa decepció és aquest, ja que t’aixeca els ànims de seguida. New Zealand és un país de dos grans illes (la nord i la sud) que juntament amb Rapa Nui i Hawai tanquen el triangle de la Polinèsia. És molt jove, dels més joves del món ja que no va ser fins al 700 dc que van arribar els mateixos maorís que, vinguts des del sud est asiàtic seguint les estrelles i sense la por dels europeus a precipitar-se al buit per la línea de l’horitzó, van anar descobrint les illes del pacífic, deixant pel final aquestes dues i Rapa Nui.

El nom de New Zealand li va posar, al 1642, un explorador holandès de nom Abel Tasman que, ben al contrari als balls sensuals que les tahitianes de les veïnes illes polinèsiques li havien brindat, va ser rebut de tal males maneres pels maoris que ni tan sols va poder baixar del vaixell. “Hakas” (danses agressives) amb crits i moviments d’ulls amenaçadors, de “tios” de 2×2 que a més a més practicaven canibalisme, van fer que el jan holandès, a risc de perdre braç i orella, tirés cap a l’actual Australia, convençut de poder controlar més fàcilment als piròmans d’allà, deixant per una altra ocasió la conquista d’aquestes dues illes.

Tal ensurt es deurien endur els holandesos, que no va ser fins 125 anys més tard que cap altre europeu va posar peu aquí. No podia ser altre que el gran James Cook, que amb les seves dots de negociació i respecte cap als indígenes que ja havia demostrat en altres missions exploradores, no només va poder baixar del vaixell sinó que també va assentar les bases de la futura colonització britànica, feta realitat al 1840 amb el tractat de Waitangi, on el poble maori, sota una controvèrsia que avui encara es palpa, es va sotmetre a la corona britànica a canvi de la seva protecció, de mantenir la propietat de les seves terres, i de considerar el seu territori independent de la Nueva Gales del Sur (tal i com anomenaven els anglesos a l’actual Australia).

La New Zealand d’avui és un dels millors països del món per viure-hi, és més un poble gran que un país petit. Imagineu-vos la població de Barcelona (uns 4 milions) en una superfície tan gran com el Regne Unit, doncs així d’amples viuen aquesta gent. Cases baixes(i barates) en comptes de pisos, carrers espaiosos de dos sentits sense trànsit, 0 problemes per aparcar, infinitat de parcs, i sensació de seguretat absoluta, faciliten la vida als neo zelandesos, convertint aquest país en un més que probable destí, en cas de canvi de residencia. Però sense dubte, el millor d’aquest “poble” gran, és troba a les afores de les ciutats, en el que ells anomenen el“landscape” (paisatge). No crec que en cap altre lloc del món es doni la varietat paisatgística que trobes aquí en tant poc territori. Un “landscape” que munta el seu particular arc de sant Martí 100% natural, combinant el groc de la seca tardor, el verd de la tropical humitat, el negre volcànic, el gris de les rocoses muntanyes, el blau dels llacs i del mar, el daurat de les platges idíl·liques i el blanc de les fredes glaceres i de la neu.

Està molt lluny de casa, tant que quasi seria més curt arribar-hi fent un forat al ben mig de la plaça Catalunya que rodejant tot el planeta. Llunyania, però, que li permet ser el primer país en despertar, en començar el cicle ja sigui d’un dia, d’un any o d’una era.     

Del maorí se’n respira poc, i se’n parla menys, quedant reduït a noms de moltes poblacions, la major part d’elles força divertides, i a un canal de TV bastant lamentable. El que sí van aconseguir i no sé com, és transmetre l’esperit maorí als colonitzadors britànics i per extensió a les futures generacions. Deixant a banda l’alta població amb faccions asiàtiques que ens vam trobar a Auckland, els new zealands són 100% blancs, rossos, ulls clars i parlen anglès, però son tan brutots, atrevits i aventurers com els seus predecessors indígenes. Els hi encanta la natura, caminar, l’esport i el risc, sense que el fred o l’abundant pluja que cau al llarg de l’any sigui impediment per fer l’activitat que toca. Tot el contrari, si plou doncs millor, més emocionant serà… Res a veure amb la paraula amb la que s’identifiquen, el kiwi: no és la fruita, és un ocell tímid, poruc, sense ales que el permetin volar, que dorm 18h i que només es deixa veure de nit.

També són simpàtics, relaxats, alegres i somriuen molt. Confiats i honestos fins al punt de posar pels carrers botigues de fruita sense atendre, on agafes el que sigui i deixes els diners en una caixeta. Porten a terme un civisme envejable, que t‘envolta de tal manera que et fa actuar de forma encara més cívica, tot tornant la confiança dipositada en tu. Estan molt orgullosos del bonic país que tenen i essent conscients de lo allunyats que estan de la resta del primer món (Australia ni la consideren), de vegades el sobrevaloren en excés, convertint un saltet d’aigua de res en patrimoni mundial de la humanitat, tot creant al voltant un parc nacional amb 7 diferents caminades a fer. D’això s’encarrega el “DoC” (Departament of Conservation), una mena de ministeri que gestiona, amb un pressupost brutal i l’objectiu de conservar-lo, tot el patrimoni natural del país, incloent parcs nacionals, reserves, camins, … Tot deu començar de ben petits a l’escola, on dediquen moltes hores a conèixer el seu país mitjançant activitats a l’aire lliure de tota mena.

La millor manera de conèixer el país, és conduint, i per l’esquerra, uns 5500 km en una caravana, diguem-li furgo en el nostre cas. Viure en una furgo 25 dies té coses molt bones i també alguna de dolenta. És una casa de 5 metres quadrats amb rodes, molta llum, bona distribució i quilomètrica terrassa amb vistes de somni. Ve, per suposat, amb cuina, 1 dormitori, menjador, sala d’estar i lavabo. “Ideal parejas”? Diria que no…

Quan tens gana només has d’anar a darrera i allà trobaràs un fogonet de gas, una pica, un armari que fa de despensa, i una garrafa d’aigua de 10 litres que vas omplint pels llocs per poder rentar el que embrutes (paella, olla, 2 plats, 2 gots , coberts i poc més). Per menjar, esculls un lloc tranquil amb poques “sandflies” (mosques carnívores) i sense pluja, muntes les cadires, la taula, i a treure el ventre de penes. Quan arriba la son, tens tres opcions: anar a un càmping (15$ pp) amb cuina, banys i sala de tv; anar a un “campsite” (5$ si ets suficienment honest per posarlos a la caixa, 0$ amb remordiments) habilitat pel “DoC” per acampar, amb lavabo i poc més; o fer acampada lliure (gratis) on no trobaràs res. Escullis la opció que escullis, esperes a que es faci de nit, aparques en un lloc pla (tenir un nivell seria l’òptim), mous les motxilles als seients del davant, poses els tres matalassos extremadament prims i incòmodes que et donen, corres les cortines, i a comptar ovelletes, que segur durant el dia n’has vist més que suficients per agafar la son. La sala d’estar és mòbil, hi has d’anar de 9 a 5h i sempre pots aparcar just davant de forma gratuïta. Es tracta de la biblioteca del poble on els seus sofàs, cadires, internet i si hi ha sort TV, t’acolliran amb els braços oberts. Sí sí, també hi ha llibres…  Els lavabos, alguns amb dutxes i tot, estan a fora de la furgo, te’n trobes a tot arreu i venen “full equip” amb rajola ample, griferia maca, paper, sabó i més nets que el d’algunes cases on he anat. Els millors de tots, però, te’ls trobes a mitja nit quan la bufeta no pot esperar a que es faci de dia. Són qualsevol tros de gespa al costat de la furgo sota un cel estrellat brutal.

Però no tot són flors i violes dins una furgo. Al fet de que l’espècie humana no estigui encara preparada per conviure en tan reduït espai, li has d’afegir que passes fred quan et despertes amb els vidres gelats, que acabes el periple amb mal d esquena, que passes nits en vela perseguint ratolins, i que perds varies partides de parxís. Mals moments que queden totalment compensats, quan els paisatges que veus al despertar i treure el cap per la finestra, et proporcionen una dosis de bon humor que dura tot el dia.

A New Zealand també pots sentir com les entranyes de la Terra, més vives que mai, escalfen la superfície pujant la temperatura 1000 graus, tot amenaçant despertar un altre dia d’aquests i deixant-nos a tots socarrimats. L’ultima vegada que ho va fer va ser fa 600 anys a la badia d’Auckland, just davant de la actual ciutat. Quan serà la propera?   

Desprès d’uns mesos recorrent països més pobres que el meu, m’he trobat amb un que és més ric. Una de les moltes maneres d’adonar-te és veient els avanços tecnològics de que disposen i que encara no han arribat a casa: als súpers hi ha caixers self-service, és a dir et cobres a tu mateix; l’únic peatge que hi ha a tot el país (com a Catalunya…) no té barreres i es paga trucant a un telèfon gratuït; en el control d’alcoholèmia no posen a prova la teva capacitat pulmonar, simplement et fan comptar fins a 5. El que no em quadra és que els hi passa amb internet, mentre que la resta del planeta es mou a ritme del 2.0, aquí encara costa trobar llocs on connectar-te al món, i quan ho aconsegueixes, pagues la necessitat a un preu massa elevat.

El marketing a New Zealand és fresc, divertit, jove i creatiu. Utilitza molt les juguesques com la de la nostra furgo “wicked” (malvada) tematitzada amb varius “assholes” (literalment forats de burro, figuradament CAPULLOS) dibuixats per tota la carrosseria i acompanyats de la frase “I am sourrended by assholes” (Estic rodejats de forats de burro / CAPULLOS). Evidentment hem arrancat un somriure i algun que altre comentari a més d’un. 

La banda sonora del país és la que la emissora de torn decidia punxar i que nosaltres podíem escoltar per la radio quan la furgo s’apropava a alguna zona urbana amb cobertura.

Si hagués de viure a New Zealand, ho faria, i encantat, a Auckland. Crec que és dels pocs llocs al món on és podria viure millor que a Barcelona. Seria en una casa al tranquil carrer de Parnell Street, que només deixaria els caps de setmana per anar a la que em faria a Opito Bay, just davant de la platja. 

…RAPA NUI

Rapa Nui és un dels tres vèrtex del triangle que marca els límits de la Polinèsia, juntament amb Hawaii i New Zealand. És un illa diminuta, plena de cavalls, poc més gran que Formentera (no pateixis, segueixes essent la meva illa), i formada quan uns quants volcans van decidir fa uns milers d’anys que el seu temps sota l’aigua havien acabat. És una illa remota on es respira calma, i és que a 4000 km a la rodona no hi ha res que tingui vida humana. Aigua, aigua i més aigua només interrompuda per algun illot amb vida animal.

Es un territori jove que va rebre als primers homes cap allà al 600dc. Eren uns navegants maoris que venien del sud est d’Àsia, i que orientant-se amb les estrelles i seguint les migracions de les aus, van anar descobrint totes les illes del Pacífic, d’oest a est, sense tenir la por que tenien els exploradors europeus, a caure de dalt l’oceà a un abisme, que algú erròniament es va inventar.

Quan passeges per l’illa, tot i que estàs sol i no trobes ningú, ets sents molt observat per els centenars de moais que, aquests primers pobladors amb ànima d’escultor, van deixar per tota l’illa en el seu període d’esplendor (s. XII-XVII). Son figures imponents d’ uns 4-20 metres d’alçada i unes 12-40 tones de pes, que sobre el seu “ahu” (altar) bordegen la costa mirant cap a l’interior, per així poder vigilar al clan que cadascú d’ells representava i governava. Jo però, crec que donen l’esquena en senyal de protesta, als tants visitants amb males intencions conquistadores rebuts al llarg de la historia. La seva cara estirada de no saber que passa, les llargues orelles, nas respingó, i els seus braços enganxats a un cos sense cames, afegeixen un component màgic a l’illa, difícil de transmetre i que m’ha deixat totalment captivat. Una màgia que serà completa el dia que, tal i com diu la llegenda, decideixin posar-se a caminar…

Qui vingui en busca de resoldre el misteri inexistent de com van ser capaços de fer aquestes figures, o buscant algun vincle extraterrestre, que se’n torni cap a casa. La resposta és fàcil: amb molt curro, habilitat i picant molta pedra, mai millor dit… L’únic misteri que hi ha aquí és saber què va passar a l’illa perquè els Rapa Nui deixessin de la nit al dia, gran quantitat de moais a mig fer o a mig camí entre la cantera i la costa. Els “petroglifos”, dibuixos que vas trobant per l’illa i que suposadament ho explicarien, han estat impossibles de desxifrar a dia d’avui.

Alguns dels que no van arribar a la costa, dels que és van quedar a mig camí, resten estirats mirant a un cel net, zero contaminat, i amb unes estrelles diferents a les nostres. Quan t’estires al seu costat i mires amunt, t’adones que tampoc son tan “desgraciats”.

Interessant també com escollien el cap del clan. Organitzaven una competició, en la que devia ser el primer triatló de la història, on varis esportistes baixaven a tota castanya una vessant de la muntanya, per desprès ficar-se a l’aigua i nedar fins a un illot on una espècie d’au determinada posava un ou. El primer que pujava a la muntanya amb l’ou sense morir pel camí, era designat guanyador, i el seu representant governador pel proper any. Tant esforç no era en va, i és que la recompensa era quedar-se la noia més bonica del clan que pacientment esperava, tancada en una cova, a que el seu campió la rescatés i es posés mans a la obra per a millorar la espècie.

Un diumenge de Pasqua de principis del s. XVIII van arribar els primers europeus i tan originals com sempre la van anomenar Illa de Pasqua. La decadència en la que havia caigut el poble Rapa Nui en els últims anys, a causa de les lluites brutals entre clans i de l’escassetat de recursos de la pròpia illa, va permetre una conquista relativament fàcil, amb la majoria de moais tirats al terra per les lluites, com a privilegiats testimonis.

Els Rapa Nui d’avui son una gent especial, descol•locats a mig camí entre un passat i un present massa diferents . Van amb la mirada perduda de no saber perquè els seus avantpassats van fer quelcom tan magnífic, sense deixar rastre ni explicació alguna. Com a especials que son marquen molt bé el territori i a tu, encara que siguis qui els dona de menjar, et deixen fora sense cap mirament, conscients de que aquesta, no ampliar el cercle, és la única manera de continuar essent especials. Parlen mig espanyol i mig maori, un maori gens pur, prostituït per els diferents exploradors que han passat per aquí al llarg del temps.

A dalt del punt més alt de la illa, vaig descobrir que la línea de l’horitzó no és recta, és rodona. Impressiona veure mar i només mar miris on miris, en qualsevol punt dels 360 graus que t’envolten. Em va ajudar a entendre perquè aquest poble viuen del i pel mar, sabent que és l’únic que tenen, el que els rodeja.

Estant a Rapa Nui, la natura ha fet tremolar la terra, recordant-nos lo insignificants que som per ella, i que aquí només estem de pas uns “quants” dies. Crec que és també la seva manera de avisar-nos de que ens portem bé amb ella, pagant, això sí, un preu massa car en forma de vides i destrucció. A part d’un bon ensurt i alguna corredissa per por a un tsunami, el terratrèmol que va sacsejar Xile el passat 27 de febrer, em va ensenyar un nou tipus de marketing, el catastròfic, on l’important no és comunicar les meravelles del producte que vens, sinó molts ànims i quines mesures adoptes per beneficiar a un client tant sensible en aquestes circumstancies.

De la banda sonora de l’illa se’n carrega la família santiaguesa Infante Guzmán que hem tingut el plaer de conèixer a l’illa i que tan bé s’han portat amb nosaltres aquests dies. A part de tocar tots junts música popular xilena amb la “quena”, la guitarra i la “xaranga”, m’han recordat, 6 mesos desprès, el que és una família donant-li un sentit encara més profund al concepte que ja tenia. És emocionant veure que, 5 fills/es tan diferents entre sí i amb ideologies tan divergents a la dels pares, poden compartir vacances tots plegats i ben units, cantant, rient, jugant i perquè no, discutint també.

A Rapa Nui no hi viuria pas, però sí que hi dedicaria molts anys d’alguna altra vida, a descobrir algun cosa més dels secrets que amaga aquesta illa.

…CHILE 

Chile m’ha semblat normal, ni bo ni dolent, el que és coneix com “del montón”. M’ha deixat força indiferent i això no diu molt al seu favor. És un país en blanc i negre, mal configurat geogràficament amb poca amplada i massa llargària, dividit en regions a les que ni tan sols es refereixen pel seu nom, fan servir números. És com una copia d’Argentina, però més lletja, amb pitjor menjar, amb gent més esquerpa, i més cara (tot val milers i milers de pesos).

Ha estat com tornar als anys 80 espanyols però amb 30 anys més a sobre. Les portades dels diaris tenen el matís groguenc que tenien les de “El caso”, i en la de les revistes veus fotos que respiren el nostre il•lusionador “destape”. Neteja botes pels carrers, bigotis en les cares, americanes de vellut amb ratlles i quadrats, ronyoneres a les cintures, i policia amb uniforme verd caqui, m’han fet pensar que aquell bus que em va creuar des de la patagonia argentina va arribar al país uns quants anys abans del que tocava. Només quedava entrar a l’inculte metro (ningú llegeix) i mirar uns minuts a les instal•lacions, parets i trens per adonar-me que realment estava en el s.XXI.

Els xilens m’han semblat secs i tímids, poc parladors i molt difícils de tractar.

Aquí a Chile, en Pablo Neruda em va “convidar” a la seva casa de Valparaiso, “La Sebastiana”. Ell no hi era, havia sortit un moment, moment d’aquells que ja no tornes i que tots ens arribarà algun dia. Vivia al damunt d’un “cerro”, tocant el cel, des d’on amb unes vistes privilegiades veia el mar, mar que com deia ell li entrava per totes bandes. Allà segur és molt més fàcil trobar la inspiració per posar noms als objectes (“nube” al seu sofà) mentre escrius versos i més versos. No ens enganyem, la poesia no m’agrada, la trobo cursi i va a una velocitat massa lenta que el meu cervell, mal acostumat a les velocitats actuals, és incapaç de processar. Tot i així admiro la capacitat que tenen en Neruda i companyia per descriure les mateixes sensacions que tens tu al veure un lloc, amb unes paraules que un mai serà capaç de trobar.

El mes de febrer a l’hemisferi sud és com el nostre mes d’Agost i això significa festa major. Les hem viscut de varis tipus però com sol passar amb aquestes qüestions, a més autèntica i tradicional, millor. La vam trobar a Chiloé, una illa plena de “palafitos” (cases sobre el mar) que desprèn certa rancúnia cap a la resta del país, on encara es viu cert sentiment d’independència, i els pocs viatgers que ens hi apropem, dormim en “hospedajes familares” en qualsevol habitació de les cases particulars dels locals.

De la banda sonora del país, se’n carrega la polca de Chiloé amb importants notes de folk.

Si hagués de viure aquí, ho faria a Valparaiso, un poblet costaner força tranquil a 2 hores de Santiago amb varis “cerros” que gaudeixen d’unes boniques vistes. A més a més seria veí d’en Neruda.

6 mesos desprès, deixo Sud Amèrica en la que ha estat la primera meitat del viatge. Encara que geogràficament no li pertoca, hi afegeixo Mèxic per les seves semblances econòmiques, culturals i socials. De Sud Amèrica vull destacar positivament la qualitat dels busos nocturns que et permeten desplaçar-te d’una població a una altre, dormint en els seus seients “semicama” força reclinables. Negativament m’he sentit massa sovint una guardiola amb cames, com si el sol fet de tenir passaport estranger i venir de molt lluny, em donés el do de poder treure de la pobresa a les seves gents. Lamentablement no és així, per més i més somriures, monedes o menjar que els hi donem. De les coses que més m’ha sorprès és que tot i parlar una mateixa llengua (Brasil a part), sona força diferent en cadascun dels països, emportant-se la palma Chile on usen un vocabulari totalment diferent, que quan enllacen en una mateixa frase fan impossible d’entendre. A Sud América també hi ha llibertat d’horaris, cadascú obre les botigues els dies i les hores que vol, sense les restriccions nocturnes i dominicals que tenim a casa. Podria ser una bona mesura a adoptar per dinamitzar el consum i reduir les altes tasses d’atur que ens afecten en aquests dies de crisi.

En aquests 6 mesos m’he trobat a molts “grocs” que l’Albert Espinosa defineix en el seu llibre “El món groc” com una evolució del concepte amistat tot argumentant i amb tota la raó, que no pot ser que el concepte continuï estancat tal qual es coneixia segles i segles enrere. Son persones desconegudes que et trobes en algun moment i lloc i amb les que crees un vincle especial, genial, màgic. És igual si son homes o dones, grans o joves, d’un país o d’un altre. Esmorzes, dines, sopes, i fins i tot pots arribar a dormir amb ells. Comparteixes temps, experiències, menjar i confessions. Desprès desapareixen, probablement ja no els tornaràs a veure més, però una part d’ells, el millor record, t’acompanya la resta del viatge fent una mica més pesada (i a gust) la teva motxilla.

I ara? Doncs ara venen els millors 6 mesos, amb uns costums i unes cultures molt més diferents a les llatines que hem viscut en aquest temps. Polinèsia, Oceania, Asia i Orient Mitjà ens esperen!!!!

…ARGENTINA

L’ Argentina post indígena va néixer al 1536 quan els espanyols hi van arribar tot navegant el Rio de la Plata, en busca d’una quantitat abundant d’argent mai trobat.

A la seva capital plena de banderes argentines, vaig passar els primers dies sentint-me com a casa, gairebé com a casa, casa només n’hi ha una. Desprès d’uns mesos fora, necessitava tenir una clau per obrir i tancar la porta al entrar i sortir, esmorzar a l’hora que volgués i no fer la motxilla durant 10 dies. Les seves avingudes amples de fins a 17 carrils amb generoses voreres, construccions modernes amb edificis alts, i botigues i restaurants de tot tipus, em van fer sentir per primer cop en el viatge com a Europa, Madrid més concretament.

Aquí també vaig poder conèixer més a fons com és l’argentí i entendre una mica millor perquè un dels meus millors amics ho és. La seva pell blanca i l’asusencia de faccions indígenes posa de manifest que els seus avant passats europeus vinguts majoritàriament d’Espanya, Itàlia, Alemanya i algun país nòrdic, es van carregar qualsevol vestigi indígena, deixant només algun reguerol “mapuche” al sud, on degut a la mandra que sempre els ha caracteritzat no van arribar fins més tard. Canalitza molta de la seva passió en parlar, i en abundància, convertint-lo així en un excel·lent conversador, pausat i tranquil, amb el que pots estar fins a les tantes de la matinada, filosofant sobre la vida, l’ànima o la felicitat, o parlant sobre quelcom més terrenal com la historia, futbol, l’escassetat de monedes (val mes encunyar-les que el metall en sí) o política corrupte del país. Son petoners, molt agradables i molt donats a ajudar. Sempre els veuràs acompanyats del personal e intransferible “mate” i “bombilla” d’on veuen unes herbes a totes hores que es passen uns als altres sense mania alguna, mentre parlen de lo malament que va el país tot penedint-se d’haver escollit a la dona del que estava abans i que, com no, també ho va fer malament.

Son el mirall d’un país que viu ancorat en un passat proper i gloriós (10 anys enrere) del que estan molt més lluny del que creuen. Un passat simbolitzat per la paritat peso-dòlar que els va fer creure estar a l’alçada de les millors economies mundials, quan en veritat eren incapaços de cobrir la despesa pública amb una moneda que realment valia molt menys del que pensaven. Mentre aquí estaven feliços gastant  i gastant, van deixar de ser competitius comercialment a nivell exterior, augmentant així de forma considerable també el dèficit exterior. Una situació dramàtica que els polítics corruptes i incompetents, lluny de resoldre, van amagar privatitzant a preu de saldo companyies públiques a capitals estrangers (uns tals Repsol, Telefónica,..). Només quedava, en una tardana rauxa de seny, bloquejar els dipòsits bancaris i devaluar la moneda, posant els peus a terra el seu valor i tornant a la crua realitat a la economia i a les butxaques del poble argentí.

Els restaurants plens a vessar, alta quantitat de botigues delicatessen i gourmet, i l’ocupació turística rècord a la costa, denoten que tot i que la crisis existeix, l’aparença és encara més important. Em lliga molt amb el caràcter “quiero y no puedo” dels argentins, amb treure pit, amb l’exageració, amb certa supèrbia. Els deu facilitar les coses alhora de seduir, encara que se’ls hi gira en contra quan decideixen envair illes (Malvines) ocupades ni més ni menys pel poderós Regne Unit de la duríssima Tatcher. Amb lo bé que se’ls hi dona usar l’ampli vocabulari que tenen, segur que haguessin aconseguit més demanant-ho, i de passada evitar així unes quantes morts innecessàries.

Es un país tan gran i allargat que et pots llevar a 39 graus a l’extrem nord i anar a dormir a sota zero a l’extrem sud, Ushuaia. Aquí tot el meravellós que ha creat la natura s’ho ha carregat l’home. Es genial trobar a nivell de mar i en ple estiu, vegetació alpina a uns metres de platges de roca negra banyades per l’ aigua color acer d’un petit canal (Beagle), que en silenci separa Pacific i Atlàntic, veure neu, jugar amb pingüins i tenir 21 hores de llum al dia (llum és vida, així que a més hores, més vida!). Llàstima que ho hagin hagut d’artificialitzar tot amb la “historieta” de la fi del món, que a més a més no és real, ja que una mica més al sud i pertanyent a Xile hi ha un poblet anomenat Puerto William que SÍ és la població més austral del planeta. I és que Ushuaia ja va començar malament quan la van construir els convictes d’una presó que va col·locar aquí el govern, quan ningú més s’atrevia a venir. Calia??? L’estiu terriblement fred d’aquí em va obligar a fer canvi d’armari, que pels viatgers consisteix en relegar el banyador i les xancletes al fons fosc de la motxilla i pujar a dalt de tot la jaqueta, polar i mitjons que tant havien descansat a Brasil.

El més interessant d’Argentina i on hem passat més temps, és la Patagonia, anomenada així pel portuguès Magallanes quan al arribar es va trobar amb les sabates grans (“patagones” en la seva llengua) que duien els indígenes “mapuche” de la zona . Aquí es camina, i molt, entre muntanyes baixes que degut a la seva latitud t’obsequien amb un clima força extrem (inclòs en ple estiu) que les converteixen en força reptadores. Temperatures sota zero, neu, i vent per sobre dels 100 km/h poden convertir la caminada en un autèntic calvari pels que dormim en refugis, i em puc figurar que en un infern pels valents que decideixen acampar. L’edat no importa, em fascina veure com la muntanya iguala a joves de 18 i 20 anys amb més força que experiència, i a grans de 55 i 60 amb més experiència que força.

Em pregunto on està el llindar del patiment, si val la pena tot aquest sacrifici, on està la línea a partir de la qual el dolor supera el gaudiment. Imagino que cadascú té el seu i el meu he estat a punt de superar-lo en aquestes terres. Va ser sobre una glacera on, mentre sentia l’excitant soroll dels grampons caminant pel gel, les condicions climatològiques extremes congelaven literalment els dits de la meva ma, fent perdre tota sensibilitat i impedint-me cordar les botes fins unes hores més tard.

Que la patagonia argentina li doni mil voltes a la xilena és gracies a en Francisco “perito” Moreno, un pèrit argentí al que a principis de segle XX, li van assignar la tasca de definir, juntament a un altre pèrit Xilè, quins eren els límits d’un país i un altre en tan ben trobada terra. Mentre el paio xilè va seure a la cadira del seu despatx, va posar un mapa sobre el seu escriptori i amb un boli va fer 4 ratlles, en “perito” Moreno va fer la motxilla, es va calçar les botes i cap a Patagonia (intueixo ben abrigat) que hi falta gent. Així, escombrant cap a casa, va adjudicar els paratges més bonics al seu país, deixant al seu veí el parc de Torres del Paine i poca cosa més. I és que com diem a casa, “la feina ben feta no té fronteres”.

Estan tan agraïts a aquest senyor que, a part de trobar plaques seves a tots els parcs nacionals de la zona, li han dedicat el nom d’un dels fenòmens naturals més preuats no només de la Argentina, sinó del món sencer, la glacera Perito Moreno. De lluny, al veure com pinta l’aigua del llac que rep la seva sedimentació de diferents colors blaus turquesa que no sabia ni que existien, i els trossots caiguts convertits en icebergs d’un blau més o menys intens en funció de la gruixor de les seves parets que deixen passar més o menys oxigen, ja intueixes que quelcom impressionant passa aquí. Queda confirmat quan t’apropes ja sigui amb la barca desde a baix o desde la passarel·la des de dalt, i durant hores i tots els angles possibles, veus la magnitud del bloc de gel. S’escolten dos tipus de sorolls, un visible quan gegants trossos de gel es desprenen de la glacera creant un munt de pols i formant petits tsunamis quan topen amb l’aigua, i un altre invisible però encara més impressionant, quan la glacerar es trenca per dins formant les esquerdes interiors que empenyen el magnificent bloc de gel cap a endavant. La pell de gallina (i no precisament pel fred que tens al estar dins d’una nevera gegant), el somriure a la cara i uns ulls com a plats que brillen d’admiració i que triguen hores i hores en marxar, delaten que els fenòmens naturals d’aquesta envergadura, quan els veus en moviment (tots en tenen, però poques vegades els veus) tenen alguna cosa d’especial.

Sobre els grans fenòmens naturals he desenvolupat una teoria amb 0 base científica i molta imaginació. Crec que usen a la climatologia com a mecanismes preventius per protegir-se del ésser humà i per mantenir-lo ben alerta quan s’apropa, mecanismes que quan decideixen activar, fan molta i molta por. El Gran Canyon la calor, el Pacífic les onades, Iguazu la força de l’aigua, el Fitz Roy el vent, el Perito Moreno el fred,…

Per abandonar el país res millor que deixar en la teva retina el color blau tan especial del seus llacs gegantins, que podrien ser oceans amb onades altes quan fa vent, i que estan envoltats de platges magnífiques i pobles amb “look” alpí que desborden fusta per tot arreu.

 A l’Argentina es menja carn, la resta d’aliments son pura comparsa. L’excel·lència del seu sabor ja la pressuposava, el que no imaginava és trobar-me tants i tants diferents talls de carn, n’he comptat com 11, a quin més saborós. Deuen aprofitar absolutament tota la vaca, quelcom semblant al que fem nosaltres amb el porc. Però el millor de tot és com es menja, en el anomenat “asado” que reuneix a veïns, amics i família al voltant de la “parrila” de l’amfitrió que s’encarrega de cremar a foc lent l’esperada teca, que per cert ha pujat un 25% en el poc temps que hem estat aquí!!! Un bon vi i pa seran la comparsa indispensable en aquesta ocasió a la que per assistir-hi, no cal avisar amb setmanes d’antelació, com passa a casa on estem tant i tant ocupats. Unes hores abans és suficient perquè tots, sense excepció, acudeixin a la cita.

La banda sonora del país es sense dubte el tango, el poden prostituir afegint bases rítmiques més ràpides, més tecno o fins i tot hip-hoperes, però continua essent tango. A mi per això, m’agrada més veure’l que escoltar-lo. Cossos ben junts, dos ulls desafiant als altres dos, boques separades per milímetres i moviments bruscos que desprenent espurnes, converteixen aquest ball en el mes sensual del planeta. Encara que com ballar mai se’m va donar bé, em quedo a la barra fent una copa i escoltant en Calamaro.

Si hagués de viure aquí, ho faria a un poblet de baixa muntanya anomenat El Bolsón, situat en una vall rodejada de muntanyes altes, on la tranquil·litat venç a la invasió estiuenca dels argentins i a la hivernal del esquiadors. 

…BRASIL

Només arribar, Brasil ens va rebre amb un gran “oi” (hola) que ens va recordar a l’Arare que tanta empremta va deixar en les nostres infàncies, i amb una bandera d’uns colors tan vius i intensos que ja donaven alguna pista del que allà ens trobaríem. Entrava a un país on per primer cop en la meva vida, es parlava només una llengua, que a més a més no coneixia ges ni mica. Tot un repte del que, amb l’ajuda del “portucatanyol” i, sobre tot, la paciència i ganes de col·laborar dels brasilers, podem dir que ens n’hem sortit força bé.

50 dies desprès marxo entenent perfectament perquè francesos i holandesos es van barallar repetidament amb els portuguesos, per fer seva aquesta terra en ple període colonial, anys desprès de que espanyols i portuguesos es repartissin, amb el tractat de Tordesillas, el nou món (una punxada històrica més dels veïns castellans…).

Suposadament, tals batalles estaven explicades per la riquesa dels recursos naturals il·limitats, que veien en aquesta terra els colonitzadors. Però segur que les impressionants platges paradisíaques, el benvolent clima, i la diversitat d’un país gairebé tan gran com l’Europa occidental, van jugar un paper important. I si no que li preguntin al príncep Dom Joao VI que mentre s’encarregava de representar la corona portuguesa a la colònia, va decidir establir aquí la seva residencia per sempre més, auto proclamar-se brasiler, i sota el nou nom de Pedro I, declarar la independència de la seva nova terra sense vessar ni una gota de sang. Fàcil, oi?

Per això no veiem immigrants brasilers a casa, en tenim de tots tipus, mides i colors, però mai brasilers. Aquests prefereixen quedar-se aquí, amb menys recursos i facilitats, però feliços. I els pocs que posen a prova la seva ànima i proven fortuna al vell món, son ràpidament posseïts per quilos i quilos de “saudade” (enyorança) i tornen ràpidament en busca dels tambors i de la platja. Des de avui quedes perdonat, Romario…

Sobre els brasilers, m’emporto una sensació boníssima, fins i tot amb un punt d’enveja, i no de la sana, que contràriament al que es diu, no crec que existeixi. Són alegres, divertits, expressius, generosos, riallers i tan parladors, que inicien converses entre desconeguts en el lloc més impensat amb una facilitat increïble. Son exageradament presumits, rendint constantment culte a un cos ple de tatuatges, que mostren de forma continua en la màxima expressió del exhibicionisme, alegrant així la vista als afortunats que els envolten i deixant el topless a l’alçada del betum.

 Viuen al carrer, xerrant, jugant, fent missa o simplement asseguts en cadires durant hores i hores, on posen de manifest la seva aguda vagància, sabent i, el que és encara millor, gaudint de no fer res. Al carrer mateix també mostren el sisè sentit que han desenvolupat, molt lligat a la música, la festa i el ball. Qualsevol excusa val per mostrar el ritme que porten a la sang i muntar-la grossa, ja sigui la proximitat al carnaval (comencen 3 mesos abans a entrenar), la creació d’ un nou festival de jazz, la semblança de la ciutat de Natal amb la paraula carnaval, o la més que justificada nit de cap d’any.

Una festa que te el seu punt més àlgid a Salvador da Bahia qualsevol dimarts (sí sí dimarts!!!) de l’any, quan els tambors, les veus i les músiques varies que rivalitzen per sortir de l’altaveu més gran a un volum més alt, es barregen entre sí en els carrers del decadent i alhora encantador “pelourinho” (casc antic). Uns minuts més tard el teu cos, sense saber perquè, comença a moure’s intentant seguir sense èxit a uns artistes que ho viuen amb una intensitat brutal i alhora sense poder treure el somriure de la boca, al veure com tots els presents taral·legen amb passió la lletra de les cançons. Unes quantes hores, varies caipirinhes, i molts “blocos” (comparses) més tard decideixo que tornaré algun dia a brasil per carnaval.

Curiosament, aquesta vagància “intel·ligent” que va permetre als colonitzats evitar esser explotats, i aquest sisè sentit que han desenvolupat, tenen una connexió força especial i estan força lligats entre sí. Tant, que sense lo primer no existiria lo segon. Ens hem de remuntar uns 500 anys enrere quan els colonitzadors portuguesos, resignats a que els brasilers no donessin pal a l’aigua, van anar a buscar esclaus a l’Àfrica, uns esclaus que a més a més de molt i molt treball, van aportar les arrels de l’actual ADN del poble brasiler que tan i tan m’ha agradat. L’ànima del Brasil no es blanca ni portuguesa, és negra i africana.

El primer va esser el Carib, més tard el Pacífic i ara l’Atlàntic. Sense mena de dubte és el més intel·ligent de tots, capaç de convèncer a la lluna per a què mitjançant les forces gravitacionals que aquesta emet, faci pujar i baixar la marea (fins a dos metres i mig!!!) a la seva voluntat, decidint així a on i quan els humans podem envair-lo per gaudir de les seves aigües, o a on i quan ens deixa atrapats sense escapatòria.

Si el paradís fos només un lloc (jo penso que és un moment x, amb una companyia y, i en un espai z) es troba a Brasil. De nom “Fernando” i de cognom “Noronha”, és un arxipèlag que algun esser diví (i no soc pas religiós) va deixar caure a uns 500 km de la costa de Natal. No és un lloc per viure, és un lloc per fer vacances eternes (sí sí com va anomenar el guru Pep al nostre Barça de les 6 copes), per desaparèixer del mapa una bona temporada, donat el cas. Les seves platges dramàtiques rodejades de muntanyes verdes, i els alts penya-segats que acaricien l’aigua més transparent i amb més vida marítima del món, fan impossible que no caigui alguna llàgrima (de felicitat) quan des de d’alt d’una pedra i en plena solitud, pares a contemplar tal bellesa.

Han estat molts dies en banyador, sense samarreta i “havaianes” (no hi ha en el món calçat més còmode), com quan era petit i passava l’estiu a Pinedes, tot el dia al carrer, amb poca roba, molt de sol i en remull. I es que aquí, tot i que estem a desembre, també acaba de començar l’estiu. Un estiu amb el Pare Noel estirat a la hamaca i sense el ren, amb un Nadal de sucs refrescants i sense torrons, amb un canvi d’any amb màniga curta i sense abric.

A Brasil el que es porta és el “jogo bonito”. És igual si son blancs o negres, rics o pobres, grans o petits, alts o baixos, prims o gruixuts. Tots, absolutament tots juguen a futbol genial, com a mínim molt millor que nosaltres. No calen botes blanques aerodinàmiques, ni la ultima samarreta “dry fit” de Nike. Tres branques per fer de porteria, alguna cosa rodona per fer de pilota, un banyador i carros i carros d’ imaginació son suficients per muntar l‘espectacle (perquè a pesar dels italians, el futbol ha de ser un espectacle) a qualsevol racó.

La gran varietat de climes i la seva proximitat al tròpic fa que a Brasil, les fruites siguin alguna cosa més que un simple final de qualsevol àpat. El seu increïble sabor, res a veure amb els que ens arriba allà, permet que aquí, siguin un àpat en si mateix. I si no tens ganes de mastegar, pots beure-te-les en un dels fins a 24 diferents “sucos” que he arribat a tastar.  

Tot gran país va acompanyat d’una gran ciutat que no és la capital (EEUU, Australia, Espanya…) i en aquest cas és Rio de Janeiro. M’imagino com deuria quedar de descol·locat el seu descobridor, Gaspar de Lemos, quan va arribar aquí una tarda de “Janeiro” i va veure la immensitat d’aquesta badia (va creure que era un “Rio”) rodejada de muntanyes verdes, sense els edificis a la falda i les “favelas” als vessants, que ara l’embruten. 5 segles més tard, s’encarrega de vigilar-la des del punt més alt el “cristo redentor”, una de les 7 meravelles del món, segur que més pel que veuen els seus ulls que per l’escultura en si. Unes vistes, que converteixen a Río en la ciutat més bonica del planeta.

Aquí a Rio vaig dir hola al 2010. No cal comprar raïms i ennuegar-te al empassar-los, saltes 7 onades al mar i demanes els desitjos pertinents. Res de vestits de gala, sabates cares i joies per totes bandes, per sopar copiosament amb champagne francès en restaurants exclusius. Molt més senzill, molt més brasiler: et vesteixes de blanc (20 reals), un “sanduiche” a la cantonada (5 reals), unes “cervejas” al carrer (3 reals) i una marea blanca de dos milions de persones cap a la platja de Copacabana, plena d’ofrenes al mar en forma de flors, on mentre cantes i balles sota la lluna plena, veus els inacabables focs artificials que li donen una esperançada benvinguda al 2010, i que desen en la caixa del passat per sempre més al 2009 (no té preu). “Para todo lo demás, Mastercard….”

Per acomiadar-se de Brasil, res millor que anar a la festa de l’aigua que el riu Iguaçú, sense cap tipus de intervenció humana, organitza cada centèsima de segon des de fa milers d’anys a les cataractes que porten el seu nom. Un forat immens en mig del plàcid recorregut, fa que una incomptable quantitat de les seves aigües caigui amb una força brutal, provocant un soroll ensordidor que les fotos, impotents, son incapaces de transmetre. Quan t’allunyes una mica i mires de dreta a esquerra, t’oblides ràpidament del clàssic “me l’imaginava més gran” i penses com dimonis pot ser tan gran.

Li auguro un pròsper  futur a aquest país. Si aconsegueix resoldre, per una banda les diferencies sud vs. nord, convencent als de sota que no només treballen perquè els del damunt la passin bé, i als del damunt que sense esforç i treball no s’aixeca un país; i per una altra banda l’alta inseguretat en algunes ciutats, que no deixa als visitants poder sortir amb tranquil·litat al carrer, ni als local sentir-se 100% segurs, Brasil es situarà entre les 5 potencies mundials en menys de 10 anys. Segur que organitzar el mundial de 2014 i els jocs olímpics de 2016, així com la persistència del seu president (governa avui desprès de perdre 3 eleccions), els ajudarà.

La banda sonora del país la van portar, ballant és clar, els esclaus portats de l’Àfrica amagada en una maleta, millor dit en un container gegant. Un mica de “forró” (derivació del “for all” que deien els americans), residus de la sensual lambada, bastant del negre reggae, molta i molta arrambada samba, i sobre tot la meva preferida bossa nova que tant i tant he escoltat, sona constantment pels carrers, bars, xiringuitos, cases, busos,… del país.

Si hagués de viure al Brasil, que no em costaria gaire, escolliria Curitiba. És una ciutat a mig camí entre Rio i Sao Paulo a només 100 km de la costa. Moderna, segura i amb molt d’art, aplica un model ecològic sostenible estudiat i seguit per moltes ciutats a occident, que et fa sentir força a gust. 

 

 

…BOLÍVIA

A Bolivia hem  estat molt pocs dies, així que les sensacions són, si més no, encara menys representatives que en la resta dels països “sensacionats”. És un país atípic, de contrastos, capaç d’haver-me donat el millor i el pitjor en aquests ja quasi tres mesos d’aventura.

Al país de les alçades, tot i que en principi no entrava en els nostres plans anar-hi, vam arribar desprès de moltes i moltes recomanacions de viatgers que ens hem anat trobant i que ens deien amb tota la raó del món, que disposava d’uns fenòmens naturals impagables.

Primer ens vam trobar un llac que podria haver estat perfectament un oceà amb illes incloses. Els més de 4.000 metres sobre el nivell del mar a que es troba, fa que en cap altre lloc del món, aigua i cel estiguin tant propers com per gairebé tocar-se, quasi confonent-se un amb l’altre. En les seves curioses illes flotants, i darrera del exagerat aparador turístic en les que les han convertit, si “rasques” una mica, pots trobar un més que interessant sentit de la comunitat, on les desenes d’illes no tenen cap sentit com a tal, independentment unes de les altres, i actuen com si fossin totes una sola. 

Uns 500 kilòmetres i 19 hores al sud de La Paz, passat el totalment pla e infinit salar d’Uyuni, vam trobar-nos amb un desert. Seria suficient per fer-lo increïble, el fet de que es trobi a 5.000 metres d’alçada sense una gota de neu, però no content amb això, s’ha fet acompanyar de diversos minerals i plànctons que durant molts anys han anat pintant les muntanyes i llacunes que l’envolten de diferents colors, convertint-lo en una mena de parxís natural. Volcans actius i guèisers que fan bullir l’aigua desprenent fum i calor a dolls, arrodoneixen un dels millors paisatges que la Terra ens pot oferir,lamentablement tant desconegut per la majoria de nosaltres.

Llàstima que Bolívia estigui ple de bolivians. Una gent esquerpa, mentidera i mal educada que, segurament reflex del seu president, no veu de bons ulls que viatgers de països occidentals i desenvolupats vinguin a conèixer i a gaudir els tresors que amaguen. Convidaria a aquest senyor de nom Evo i de cognom Morales que no es preocupés tant per nacionalitzar empreses i capital estranger exitòs, i que comencés a asfaltar carreteres, proporcionar aigua i llum al seu poble, i dotar de més llibertat a uns ciutadans que quan els preguntes sobre el seu governant et diuen bé que estàn molt contents amb el que fa (els pro) o bé amb cara de resignació que fa coses bones i dolentes (els contra), però mai el critiquen obertament. D’això diria que se’n diu por, oi?

També es pot anar oblidant de liderar aquesta lliga sud americana per fer front a occident, almenys fins que no s’iguali a la resta d’equips (països) que l’envolten i que intenten fer bastant millor les coses, ja que el seu està unes dos o tres divisions del desenvolupament per sota.

De menjar no en parlaré, bàsicament, perquè suposo que conseqüència de l’alçada, he estat incapaç de digerir correctament ni un sol àpat.

A Bolívia m’he adonat del que poden arribar a influir en el que veus i el que sents, les expectatives que crees al voltant. Al salar hi vaig posar moltes i desprès de veure que la ventisca l’ havia deixat marró tot fent desaparèixer el màgic color blanc que té, em vaig quedar molt decebut. Menys mal que unes hores més tard, em va passar tot el contrari quan desprès de no esperar gaire del “cordón volcánico”, vaig quedar totalment bocabadat en veure’l i gaudir-lo. Una possible solució perquè no tornès a passar això seria crear sempre unes expectatives molt baixes, per desprès quedar gratament sorprès. Però això seria molt perdedor, així que prefereixo continuar mantenint-les força altes i quedar una mica decebut algunes vegades, i gratament sorprès en altres. Segur que guanyen les segones.

També és important la incidència que té en el regust que et queda del que veus o amb mala sort  del que no veus, el clima o més concretament la pluja. Amb un poder difícil d’explicar i injustament assignat, és capaç d’arruïnar-te un dia o canviar-te la percepció sobre algo que en circumstàncies normals és realment increïble.

Si hagués de venir a viure a Bolivia… senzillament NO hi vindria.

…PERÚ

“EL Perú” (que no Perú) és un país però podrien ser tres, ben alineats i força diferents un de l’altre: “EL Perú” desèrtic de la costa, “EL Perú” muntanyós de Los Andes, i “EL Perú” selvàtic de l’Amazones que malauradament no he arribat a conèixer.

Només arribar a la capital, em vaig sentir força confús, el que veia era diferent al que esperava veure. Gent ben vestida, bons cotxes pel carrer, pocs venedors ambulants, botigues “cuques” i voreres sense trencar, em van fer que pensar que la imatge de país subdesenvolupat i pobre que portava des de casa, era força equivocada. A més a més el nom de la seva moneda (“sol”), presagiava que la química entre el país i jo seria “chevere” i molt difícil de trencar.

Un dels pocs indicis de país poc desenvolupat, no diria tercermundista tot i que està reconegut com a tal, és el funcionament del transport públic. D’entrada no hi ha cap cartell que t’indiqui que d’allà inicia la ruta un bus, simplement sents el fort crit d’un senyor anomenat “voceador” que et comunica el destí i el temps que falta per sortir. Un cop en marxa, un senyor que està a la porta (oberta, és clar!)  t’indica el trajecte que està fent el bus. Aquest pot parar en un d’aquests dos escenaris: bé si tu des de dins li dius que pari, sota el crit repetitiu de “baje baje baje”; o bé si tu des de fora li dius que pari, mitjançant l’aixecament de la mà. Ben fàcil…

Els peruans son baixets, molt morenos (in crescendo amb l’alçada), elles, més boniques del que creia, amb els ulls totalment negres i sorprenentment amb les faccions axinades. Són amables, et donen conversa constantment, són molt complaents amb el viatger, però molt poc espavilats, tant com per tornar a elegir com a president al mateix tipus que 20 anys abans els va introduir en la crisis més profunda del segle. No tenen gaire clar el sentit de l’amistat ja que si ens atenem a com s’han dirigit a mi constantment (hola amigo, adiós amigo, gracias amigo,…), me’n vaig d’aquí amb uns 3.256 “amigos” nous . També van faltar a classe quan s’explicava la diferencia d’escriure una paraula amb la c, la s i la z.  El que sí tenen molt clar és el concepte comissió. Tant clar, que hem hagut de desenvolupar un 7è sentit per saltar-nos fins als 2 o 3 comissionistes que hi ha pel mig quan compres o contractes alguna cosa, i d’aquesta manera poder rebaixar el preu uns quants soles. El 6è del regateig ja el vam desenvolupar a Mexico i aquí només ha calgut acabar-lo de perfeccionar.

En “EL Perú” de la costa, es barregen desert i oceà, només separats per una línea imaginaria molt prima, que et fa passar de la calor al fred en qüestió de segons. Del desert em quedo amb la velocitat infernal amb la que un conductor ben boig va posar el seu “buggie” entre duna i duna, que em va ajudar a entendre perquè fer el Paris-Dakar és tan excitant. I del oceà, em quedo amb com protegeixen els habitants animals de les Illes Ballestes el seu habitat natural, quan mitjançant les seves cagades (60 cm de grossor de “guano” l’any), treuen del cap a tot esser humà la idea de trepitjar qualsevol dia la seva llar.

En “EL Perú” muntanyós he sentit ben a dins el “soroche” (mal d’alçada). Ha estat una sensació nova, dura i molesta, que al arribar als 4000 i 5000 metres et deixa sense respiració, et treu l’aire, et pressiona el cap i et paralitza les cames. Jo crec que és la venjança dels Incas al assabentar-se que la nacionalitat del meu passaport coincideix amb la del conquistador Pizarro que tan mal els va fer. Només l’ajuda de qualsevol tipus d’ aliment condimentat amb coca (fulles, mates, caramels, bombons, galetes,…) et permeten seguir endavant amb l’espectacle i poder contemplar el meravellós paisatge que t’envolta. Ja ho deia el gran Freddy: “Show must go on”.

Aquest “El Perú” muntanyós va estar governat pel poble Inca durant prop de 4 segles a partir del 1100, si bé la seva gran esplendor al llarg de tota la serralada andina no va durar més de 100 anys. Confrontacions de poder internes entre germans aspirants al tron , i una excessiva ambició van facilitar que la conquesta espanyola, amb només 170 homes armats, fos molt més plàcida del que el poble Inca mereixia.

 La seva creença de que als “Apus” (muntanyes) vivien els seus deus va portar als Incas a instal·lar-se el més amunt possible, per estar ben a prop d’ells, fet que juntament amb la mandra de pujar dels conqueridors espanyols, ens ha permès poder gaudir encara avui en dia d’algunes runes com la ciutadella de Machu Picchu.

Per mi, han de ser reconeguts com els primers escaladors de la història, capaços de pujar a més de 6000 metres amb sandàlies i una mica d’abric, per fer les ofrenes als seus deus. Llàstima que, amb la intenció de rebre el millor d’ells (bones collites, no erupcions volcàniques, no sequera, no inundacions,…) i sota la premissa de que l’èxit de la relació amb els seus deus era la reciprocitat, el que els oferien en sacrifici era el més pur que tenien: nens i nenes que desprès enterraven en posició fetal, totalment preparats per el següent cicle que a molta honra els hi tocava viure.

Estimaven la terra, tenien un gran sentit ecologista (hauriem d’aprendre un munt) i eren uns mestres de la construcció, capaços d’ encaixar centenars de pedres una al costat de l’altre, sense necessitat d’utilitzar cap tipus de morter o pasta per enganxar-les i no deixant ni un mm de distancia entre elles, fent-les a més a més resistibles als terratrèmols. El que encara no m’ha quedat clar i crec que mai em quedarà, és com feien per transportar durant varis km pedres de fins a 300 tones  de la pedrera fins al cim de la muntanya, i més tenint en compte que no coneixien la roda. Jo crec que devien rebre la visita dels mateixos “éssers” que pocs anys enrere havien ajudat als mayes a calcular tot aquelles fites astronòmiques. Recordeu qui eren, oi?

La no utilització de cap tipus d’escriptura els ha permès mantenir molts altres trets culturals en secret, alhora que a nosaltres ens ha privat de conèixer més a fons aquest poble tan interessant.

Tant m’han agradat els incas que vaig decidir emular-los tot fent el camí més especial que hom pot fer en aquest món i que porta el seu nom, el Camí del Inca. Només uns 200 privilegiats poden fer-ho a diari. Les cares d’esforç de la gent denoten la duresa del recorregut, només substituïdes per satisfacció absoluta quan passen per el punt més alt, “el paso de la mujer muerta” a 4.200 msnm, tot sabent que gran part de la fita ja està aconseguida. El camí emana una germanor especial entre els participants, independentment de l’edat, el sexe o la nacionalitat. Un “vamos”, una palmadeta, un aplaudiment o simplement un somriure és suficient per traduir-se en una dosis d’energia capaç de moure les teves cames i seguir endavant.

El camí et permet veure ben a prop muntanyes tropicals de 5.000 i 6.000 metres incomprensiblement sense neu, et deixa caminar per sobre dels núvols tal i com fan els avions. També et fa passar molt fred a la nit, fent gairebé inútils els pantalons, mitjons, barret, samarreta, jersei, polar, jaqueta, sac i tenda que envolta el teu cos. Sensació que queda totalment compensada quan el quart dia travesses la porta del sol, amb ulls de cansament i mirada de satisfacció, i divises la majestuosa ciutadella del Machu Picchu allà avall, ben protegida per les muntanyes del Wana Picchu i Machu Picchu, com si de dos guerrers incas es tractessin, així com per algunes llames que unint-se a la festa i sense voler desentonar pas, caminen amb el coll ben estirat i cap ben amunt, a quina més elegant.

Els veritables herois del camí però, no som nosaltres. Son els “porteadores” i sense ells no hi hauria camí. Son capaços de fer tot el que tu fas però amb 25 kg de tendes, menjar, cuines,…a l’esquena i molt més ràpid que tu, deixant la teva feta a l’alçada del betum.

La influencia espanyola en aquest país es fa patent per tot arreu. Llengua, religió, cultura, noms de carrers, etc. Però quan més  te’n recordes d’ells és quan veus el mal estat en el que es troben la majoria de les runes inques. Amb l’ intenció d’ imposar el catolicisme amb la seva arribada cap al 1532, e incapaços d’acceptar un dualisme cultural (500 anys després encara continuen igual a casa nostra), van eliminar qualsevol vestigi de cultura inca, utilitzant pedres tan venerades com aquelles, en la construcció d’esglésies, cases i edificacions varies. Les seves males intencions queden plasmades en el nom de la plaça principal de tots els pobles i ciutats del país: “Plaza de Armas”.  Ja les podrien haver anomenat “… de besos” o “… de abrazos”.

Tot i això, encara es mantenen algunes tradicions com les ofrenes als “Apus” (muntanyes) i a la “Pacha Mama” (madre tierra), així com la llengua “quechua” que sents majoritàriament als poblats andins com a primer idioma, i que malauradament s’està perdent degut a la falta d’ ensenyament escolar, deixant la seva supervivència a expenses dels pares que volen ensenyar-la a les noves generacions. Espero que entre tots no deixem que això mai passi al nostre país.

A “El Perú” he passat segurament l’aniversari més especial que recordo. Una terrassa sense electricitat al fons del canó més profund del món va substituir al clàssic restaurant i discoteca, on les copes es van convertir en mates de coca. En comptes de família i amics, hi havia companys de trekking i algun peruà que altre. Vaig canviar el pastís per una crep amb un “felis (amb s) cumple” escrit amb llet condensada. El que no va faltar van ser les espelmes i el desig, que aquesta vegada sí es pot dir, i que no és altre que aquesta aventura segueixi fent-me tan feliç com fins ara.

He pogut gaudir de dies en que no he fet res, que no hem fet excursió, que no hem hagut de moure’ns, que no ens esperava un bus o tren. Són aquells dies que sense cap tipus de pressa, t’asseus a les escales de la plaça major del poble o ciutat que sigui, i només et dediques a mirar a la gent, a veure com es comporta, a escoltar que diu. Són els dies on més aprens del país i de la seva gent. M’encanten aquests dies!

“EL Perú” també m’ha donat l’oportunitat de veure la majoria de partits que el barça ha jugat aquests dies. Tot i que no han estat d’una qualitat excelsa, et sents tremendament orgullós escoltant les meravelles del joc blaugrana en diverses llengües, que surten de les boques dels curiosos comentaristes de les diferents cadenes que l’ofereixen.

Aquí he descobert que m’agrada el té. Han calgut 32 anys i un país on per esmorzar et donen a escollir entre té i té, per adonar-me que està boníssim, que és sa i que a més a més cura.

Passats 75 dies de viatge puc dir que m’agrada el que estic fent, que vull seguir endavant amb els 300 que em queden. Em sento amb una fortalesa brutal, reforçada per els centenars de viatgers sols o amb companyia (de 6, 12, fins i tot indefinits mesos) que et trobes pel camí i que fan més terrenal aquest projecte tan especial. Fins i tot acabes trobant normal coses que no ho són pas, t’acabes acostumant a fets i situacions tan estranyes com veure bous passejant pels carrers no asfaltats de les ciutats. Fortalesa només debilitada en moments puntuals, degut a la falta d’aquells éssers més estimats i algun pa amb tomàquet amb embotit que altre…

La banda sonora del país, lluny de les melodies rollo “Titànic” que interpreten 10 o 12 peruanets als centres neuràlgics de les nostres viles catalanes, va a càrrec d’una musica “infumable” anomenada “Guayno” que se’t fica al cervell durant el llarg trajecte que estàs dins el “colectivo” (mena de transport públic), i que no marxa en hores, potser dies. El màxim exponent seria alguna cosa així: http://www.youtube.com/watch?v=f5UcgTuvCmU

Si hagués de venir a viure a EL Perú, ho faria al barri de Yanahuara a la fresca ciutat d’Arequipa, rodejada de pics i volcans andins de 6000 metres, en una caseta amb vistes al volcà Misti i ben protegida amb inacabables tanques electrificades. 

…MEXICO

Mexico és un país gegant que s’escriu amb x, es pronuncia amb j, i que pica molt. Tan gran que tot i el gairebé mes sencer que ens hi hem passat, “només” hem pogut recórrer alguns punts del sud, prop d’una tercera part del territori, de Mexico DF cap a l’est. Les primeres sensacions van ser les d’un país pobre, descuidat, on en la seva zona més turística i per tant, creia que desenvolupada (costa caribenya), trobes carrers mal asfaltats, voreres trencades, cotxes antics i sorollosos, i pals de la llum caiguts. A la majoria de cases, botigues i hotels, les aspes esgotades dels ventiladors donen voltes sense parar, desitjant que algún dia el cost de la energia elèctrica no sigui tan elevat i permeti que no només uns pocs privilegiats puguin combatre la sofocant calor que fa, amb un aparatet d’ ”alta tecnologia” anomenat aire acondicionat.

Se’m fa molt extrany que això passi a pocs metres dels grans resorts (la majoria d’ells propietat d’espanyols) que hi ha a la zona i que al rebre milers i milers de turistes l’any, suposadament paguen grans sumes d’impostos a l’estat, que segur haurien de poder millorar la cara de les ciutats i la vida dels ciutadans. No es desviaran o quedaran pel camí, oi? Ups…

Es un país on mana la desinformació, no existeixen horaris ni regles, i les poques establertes que hi ha, no es compleixen . Deu ser per això, que ningú fa cas de les senyals, que tenen les carreteres plenes d’ uns terribles “topes” (murs de ciment d’uns 30 cm) que obliguen constantment als vehicles a reduir la velocitat a 0 cada cop que s’apropen a una escola, poble o indicis de raça humana, alhora que et destrossen l’esquena o et desperten del son al que havies arribat, tot derrotant les ranxeres que surten sense parar dels altaveus . Si vols saber alguna cosa, l’has  de preguntar 3 vegades, fer una mitja dels 3 inputs que reps i amb una mica de sort t’aproparàs a la realitat. Els busos passen “cada hora” (paraules seves textuals) però com que ningú porta rellotge, no et saben dir ni la freqüència de pas, ni si passa a i cinc, a i 20 o a jo que sé quina hora. Simplement passarà… i efectivament, passa.

Tal desorganització ha marcat la historia del país, començant pels enfrontaments interns entre tribus mayes que van escurçar la seva era, passant pels indígenes venuts que van ajudar als espanyols a acabar amb la seva llibertat i acabant pels inassolibles acords entre revolucionaris (Zapata i Villa entre d’altres) que van portar al país a un període de dictadura encoberta en forma de democràcia unipartidista marcada per la corrupció.

Mexico esta ple de mexicans. Son molt morenos, baixets (chaparritos) i poc atractius/ves. També són vergonyosos, insegurs i amb un clar complexe d’inferioritat vers l’extranger. Segurament la invasió que cap al 1520 i durant tres segles van patir té alguna cosa a veure. Tenen molt bon humor, son força de la conya i m’han semblat  prou honestos, en cap moment tens la sensació de que t’enganyen, tot i que podrien fer-ho constantment. Tampoc donen peu al regateig, cosa que agraeixes i molt. Són tranquils i amb un gran sentit de l’humor, dos coses que personalment m’agraden i crec que van mot entrellaçades entre sí. Tan relaxats que pots dir “adiós” a la dependenta que t’ acaba d’atendre, sortir de la botiga i un cop fora, escoltar com el seu “hasta luego” va encara per la meitat.

“Gracies” a la invasió, parlen espanyol i això és una cosa que agrada molt desprès d’estar gairebé un mes parlant una llengua que no és la teva. T’adones de lo important que és la comunicació pels humans, fins i tot pels més tímids. No és suficient amb fer-nos entendre, hi ha alguna cosa més. Necessitem fer bromes, utilitzar la ironia, el sarcasme, l’expressivitat,… i tot això és més complicat si utilitzes una llengua no materna, per molt bé que creguis que la parles. A més a més i de passada, et permet veure com els angloparlants (tant superbs ells quan son a casa) també son capaços de passar-les “canutes” intentant esbrinar què fer per arribar al destí buscat o per ser servits amb el plat desitjat.

A part dels mexicans, aquest país l’habiten els mosquits, uns animalots petits especialment molestos capaços de fer-te 37 picades en una cama (contades del genoll a la punta del dit gros del peu) mentre es descollonen del repel·lent que tu, de forma obedient, has comprat i portat des de casa. Deuen ser bastant xenòfobs perquè mires les cames dels locals i no en tenen ni una. Els mexicans els defensen dient que són part del paisatge i que quan passes d’ells ja no et molesten. Desprès de posar-ho en pràctica durant uns dies haig de reconèixer que ha funcionat, però això sí, resultat d’una nova teoria que he inventat (molt científica, gens sòlida) basada en que en les primeres picades et fiquen una ínfima dosi de verí gens tòxica, que transforma la teva sang i la fa gens atractiva per a ells, tallant d’arrel, o casi, les picades. 

Del més excitant del país, és la cultura maya. Avui, Mexico, no nomes està ben lluny del “Viejo Mundo” (Europa), encara ho està més de l’ esplendor que va gaudir  1400 anys enrere i que van convertir als mayes en un dels pobles més admirats de la historia de la humanitat. La seva destresa en tan complexes matèries com l’astronomia, l’arquitectura i les matemàtiques queden reflexades en algun dels poquíssims jeroglífics que s’han pogut desxifrar (mantenint d’aquesta manera en secret, la major part de la seva cultura) i sobretot en les tan perfectes construccions en forma de temples i piràmides que ens han deixat. No és tant el que es veu com el que s’intueix quan estàs allà davant, facilitant a la teva imaginació que acabi de construir el que està derruït, afegeixi uns quants habitants i li doni una mica de vida a la ciutat en forma de rituals i cerimònies.

Sorprèn però, que tanta habilitat científica, fins i tot capaç de calcular un error en la rotació de la Terra menor del que els nostres científics hi treballen avui, la complementessin amb la virulència dels salvatges sacrificis que duien a terme, i que encara perden més sentit quan transcendeix que el motiu, no era altre que el de fer ofrenes a uns suposats déus a canvi de pluja, salut o unes bones collites. Tampoc entenc bé del tot, que tan elevat intel·lecte, no els permetés gestionar millor l’enorme sequera que van patir durant uns quants anys seguits i que sembla va provocar la fi de la seva existència com a poble. I per acabar-ho d’arreglar, va i confonen l’ arribada de l’ invasor Hernán Cortés amb el retorn del gran Kukulcan perquè portava barba i era de rostre blanc! No serà que per  assolir tals fites van ser “ajudats” per alguns visitants d’altres planetes bastant més desenvolupats que, no només ells si no també, nosaltres? Qui sap…  

En qualsevol cas, m’encantaria poder viatjar en el temps i mirar-los per un forat com prediuen el cataclisme que ens portarà a la fi de la humanitat el 21 de desembre del 2012, coincidint amb el solstici d’hivern i el final del seu 5è cicle, 5.126 anys desprès del seu inici.

D’aquells mayes, avui queda una gran població indígena ubicada majoritàriament en una molt empobrida Chiapas i en una massa turística Yucatan. Està dividida en diferents ètnies, que amb les seves respectives llengües (tzotzil, tzetzal,…), intenten compatibilitzar amb certes dificultats, els antics costums amb el desenvolupament subvencionat que promulga l’estat. Veure a l’avi de la tribu lacandona enfundat en una túnica blanca, descalç, amb el cabell llarg i serrell, implorant al déu de la pluja “Ka-Chin” unes gotes d’aigua, quan a 10 metres trobes al seu net amb texans i matant “marcianitus” amb la Nintendo, fa pensar que hi ha uns “gaps” generacionals importants.

Mantenen moltes de les seves tradicions. Poden ser autosuficients a nivell alimentari conreant els productes que mengen, a nivell sanitari curant-se amb herbes i plantes sense tenir necessitat de visitar doctors. També son força masclistes i és fàcil veure a la muller treballant mentre el marit s’emborratxa amb els amics. Cauen en contradiccions força interessants quan son capaços de ficar-se dins una església catòlica i, davant del mateix jesucrist, posar en marxa els seus rituals amb tota l’artilleria: gallines (sacrifici del animal inclòs), ous i curanderos, amb la intenció de sanar la malaltia de torn.

I no són pocs. Els índigenes representen prop d’un 10% de la població del país, xifra massa elevada per la poca o nul.la representació que tenen en la política, TV o publicitat, on els canons de bellesa son força diferents i ben allunyats dels seus. Per això imagino que el maquillatge femení tendeix més cap al blanc que cap al moreno, contràriament al que passa a casa.

A Mexico he conegut una mica millor al Pacífic. I fa por, molta por. No entenc perquè es diu així, perquè de pacífic no en té res. El seu nom, l’aigua sorprenentment calenta i la bellesa del paisatge et conviden a entrar, tot i algunes senyals que ho desaconsellen. Un cop dins, la corrent et va ficant cap endins ben a poc a poc, sense que te n’adonis. Llavors et veus lluny, t’espantes i vols tornar cap a terreny ferm, cosa que no agrada gens a l’oceà que respon amb molta ira. En el camí de sortida, i mitjançant les seves onades, et crida, et volteja i t’incrusta contra el terra, fen-te sentir un “pelele” a la seva mercè, fen-te saber que tu no el controles, si no que és ell qui et controla a tu. Al cap i a la fi, l’aigua és el seu territori. I de nit encara fa més respecte, quan les seves onades queden amplificades, trencant el silenci nocturn que marquen les estrelles i fen-te més difícil conciliar la són. Tot i això, el prefereixo al Caribe. Té status d’oceà, és més salvatge, més solitari, no hi ha venedors, té menys hotels i té pintada de color daurat la seva sorra. Sempre he sigut més de Pacífic que de Caribe jo…

El Pacífic també et trasllada uns quants anys enrere, a lo primitiu. Però s’ha d’agafar el cantó bo de lo primitiu (alguns no ho han sabut fer i vaguen per les platges amb la mirada totalment perduda, amb més pena que gloria). Et dona l’oportunitat de viure en cabanes, anar tot el dia descalç i sense samarreta, aixecar-te tard i no fer res en tot el dia, bé sí, llegir molt entre bany i bany. Han estat com unes vacances del viatge. És una forma de viure en la que m’he sentit molt a gust, tant que fins i tot em preocupa una mica… He crescut en una societat on he d’anar vestit, ben vestit a poder ser, aixecar-me molt i molt aviat, i treballar moltes hores a la setmana.

Però si hi ha alguna cosa que m’ha quedat gravada al cap, ha estat la sensació de llibertat que tens al cavalcar en una platja deserta, totalment salvatge, mentre el sol es posa al fons, sense ningú més al voltant. Desconeixia que podies anar a 30 km/h sobre alguna cosa a la que no cal posar-li combustible. Només el teu moviment i una sintonia inexplicable amb el cavall és suficient per notar com galopa fen-te sentir l’aire a la cara com mai abans l’havia sentit.

Mexico també m’ha obert les portes a un altre món, nou per mi, el submarí. Els varis anys que portava fent snorkelling amb tub i ulleres des de la superfície, m’havia fet intuir que el que hi ha allà sota és magnífic. Però un cop et poses el neoprè, uns kg d’aire comprimit i baixes al fons, lo magnífic és converteix en meravellós. Entres en una nova dimensió on regna el silenci i la lentitud, et poses horitzontal, i amb un sol dit juntament amb la teva respiració, decideixes si puges o baixes uns cm, tot desafiant la llei de la gravetat, sense saber què passa allà amunt, al nostre món.   

Pel final del país, hem deixat el caòtic DF, la capital de la ciutat. No deu ser fàcil encabir 20 milions de persones en una ciutat, però ho han gestionat força malament. Sobre tot quan arribes al centre on, carrers desnivellats, massa gent, empentes, molt soroll, olors diverses i venedors de TOT per totes parts, fan que et sentis agobiat, amb ganes de sortir d’allà lo abans possible. Crec que tot plegat es una venjança del poble azteca, als que no els hi ha agradat gens que es construeixi una ciutat sobre els edificis i temples que tant van trigar a construir i tant van venerar, i ara els hi fan pagar a uns habitants mexicans que res tenen a veure amb els culpables de tal tremenda equivocació. Ni pintant el cel de gris amb pol.lució, han aconseguit frenar tal creixement!!!

Al DF hi ha un oasis anomenat Estadi Azteca en que efectivament, com diu Calamaro a la canço que porta tal nom, “te pone duro” . Vaig poder gaudir de com viu un partit de futbol el poble mexicà, i la veritat és que força diferent a casa. En comptes d’estar asseguts i xiulant al minut 3 quan el teu equip encara no guanya 3-0, no paren de cantar, ballar i animar. I això que no juguen a futbol ni una castanya, el joc és realment dolent. Tant dolent que prefereixes perdre la mirada i imaginar que per aquesta mateixa gespa fa uns 23 anys, un tal Maradona, quan encara era persona, se’n va anar de tot rival anglès que es va posar per davant, marcant així el millor gol de la historia.

Una cosa que et fa sentir viu a Mexico és el menjar. És una explosió que et desperta tots els sentits, començant pels ulls quan veuen el plat que et porten, passant pel nas que l’olora i les mans que el toquen, i acabant per la boca que el saboreja. És una molt bona cuina amb gran varietat d’ingredients i sabors que, quan a més a més l’hi afegeixes la variable preu, encara agafa més valor, fins al punt de treure tot el sentit a plantejar-te quedar-se al hostal i cuinar.

Me’n vaig d’aquí amb la piràmide de les necessitats de Maslow  lleugerament modificada, i crec que em durarà alguns mesos més. La base on és troben les necessitats fisiològiques (no passar gana, que el menjar no et senti malament…), i de seguretat (que el bus arribi a destí, que no et robin,…), agafen molta més importància deixant en un segon terme les de la pertinència, ego i auto realització. Tot i que em sento molt afortunat per poder viure tot això en un país com aquest, ells de moment i espero que per poc temps més, no tenen aquesta possibilitat.

La banda sonora del país va a càrrec de les “infumables” ranxeres, cumbies i reggetones varies que els conductors d’autocars (camiones), mini busos (colectivos), cotxes (carros) i furgos (camionetas), posen a totes hores als seus vehicles, només interrumpudes de tan en quant, pel seu orgull nacional en forma de cançó dels Manà.

Si hagués de viure a Mexico, ho faria a San Cristobal de las Casas, un petit poble amb colors vius, situat al ben mig d’una vall a 2200m d’altitud, tranquil, força acollidor, fresquet, sense mosquits i molt cosmopolita on conflueixen les tradicions més antigues dels indígenes amb les aportacions més innovadores dels molts occidentals que s’hi han instal.lat. 

…USA

New York és una ciutat nova (va rebre els primers habitants no indígenes al s. XVI) que té com a centre neuràlgic Manhattan. Aquesta illa de 21 km de llarg està dividida en diferents barris que, a mode de semi gueto, separen molt bé alhora de dormir una gent d’una altre. Està Tribeca (el que més m’ha agradat) amb els seus edificis baixos, “mercadillus” i restaurants amb encant, un oasi on es respira pau i tranquilitat dins d’aquesta jungla de ciutat. Estàn els omnipresents China Town i Little Italy que no mereixen més paraules i el clàssic barri financer. Separat per uns quants metres d’aigua salada trobem el sector de Brooklyn, que és com aquell germà petit, més tímid i amb menys reconeixement que el gran, tot i que també té el seu encant. Però el barri que conec millor es Harlem, on hem estat allotjats. L’ocupen gairebé al 100% homes i dones negres de gran tamany tant d’alçada com d’amplada que, desprès de molts anys de lluita contra ells mateixos amb l’ajuda de la policia i imagino que també pensant en el seu benefici, han aconseguit que per els seus carrers puguin passejar blancs i fins i tot allotjar-se viatgers con nosaltres, cosa impensable 20 anys enrere on era territori prohibit endinsar-s’hi. Fan vida al carrer, son hospitalaris, vesteixen llampant i escolten música molt alta fins ben entrada la nit. És quan més lliures se’ls nota, con si pensesin que ningú els vigila a partir de mitja nit…

Durant el dia, els newyorkers (dormin al barri que dormin) barrejats amb un bon número de turistes i alguns viatgers, conflueixen als carrers del “downtown” caminant a velocitat de vèrtig, amb els auriculars a les orelles i algún que altre dispositiu electrònic a les mans, intentant que el coll no pateixi al comptar els innumerables pisos dels edificis que, amb la seva descomunal alçada deixen en ombra perpetua els milers de taxis que la ocupen.

La majoria d’ells mengen al carrer mentre miren el seu laptop, llegeixen el seu llibre o giren la roda del iPod buscant aquella cançó que millor encaixi amb el moment, el seu moment. Ho fan en un dels moltíssims parcs, tots ells molt nets, que tenen repartits per la ciutat. És quasi com si la ciutat envoltès als parcs i no a l’inrevès con passa a la majoria de les ciutats del món.

Diuen que és la primera potencia del món i potser per no perdre aquesta “distinció” ho fan tot gegant, des de les milers de banderes que sobrevolen la ciutat (deuen estar ben orgullosos de ser-ho) fins a les fascinants pantalles que invaeixen Times Square deixant-nos sense saber si es de día o de nit. Com si creiesin que aquells milions de leds a quin més potent, mantenen al enemic ben allunyat…

Jo crec que si ho són és perquè s’ho creuen. Tot ho fan amb un entusiasme i seguretat desmesurats (no tenen gens de vergonya, zero sentit del ridícul), un entusiasme que ademès son capaços de transmetre’t amb una gran facilitat. Desde l’Usher, un noi de 24 anys que vam conèixer i que treballa 18 hores al dia en el seu nou negoci, fins al mateix president quan es dirigeix als estudiants el dia de la “vuelta al cole”. Tant es així que al final t’ho acabes creient tu també. Em va passar a la missa gospel a la que vam assistir i que quasi aconsegueix que acabi cantant l’al.leluia, donant gràcies a un Dèu que mai he conegut i picant de palmes amb ells. I si per si un cas amb aquesta via de la seguretat en si mateixos no aconsegueixen el seu propòsit, s’ajuden amb el concepte “show”. Et munten un espectacle per qualsevol cosa.

Tot i això són un poble poruc, es veu amb la quantitat de seguretat i policies que tenen arreu, amb les escales d’emergència penjant literalment dels edificis, mil spots d’alarmes i de pèrdua de pes a la TV, la obsessió que tenen amb les armes i amb els enormes dipòsits d’aigua que coronen TOTS els edificis ja siguin alts o baixos, nous o vells. Els importants incendis que han tingut en la seva curta historia, l’alt número d’enemics que s‘han buscat pel món, i sobretot l’ atac del 11-S (que els va fer veure que també eren vulnerables), deuen tenir molt a veure.

La ciutat també et dona la oportunitat de sentirte “cool” visitant el MoMA, encara que un cop dins no entenguis res de res. Quadres totalment negres, cadires al revés o pots de pintura buidats en una tela no em diuen res. Potser ajudaria portar ulleres de pasta, “bolsito” creuat i passar-s’hi 8 hores, però ni portava el kit d‘intel.lectual a sobre ni tenia ganes d’ estar-m’hi tant de temps. Tot i això a la propera ciutat que visiti amb museu d’aquesta importància no tinc dubte que tornaré a caure en la temptació. Potser llavors ja se m’haurà entregat el do de l’art. M’encantaria!!!

El que no podrà fer mai aquesta magnifica ciutat és comprar ni construir historia i per molt que s’ inventin edificis i esglèsies romàniques o gòtiques, els que realment coneixem com són, no ens les creiem.

Hi ha moltes maneres de moure’t per la ciutat però sense dubte la millor és caminant. Les cames i peus pateixen una mica però mentre ho fas pots pensar, cosa impensable al metro i bus on se’t congelen les idees del fred que fa només pujar.

El racisme es va morir fa anys i no s’aprecia pas, però sí que es nota un grau alt de diferenciació. Hi ha carrers on nomes veus blancs i carrers on nomes veus negres. És inusual veurel’s parlar uns amb els altres, veure parelles de raça diferent. Suposo que tot plegat és molt recent, molt nou (40 anys enrere hi havia busos per blancs i busos per negres) i que és qüestió de temps que es converteixi en usual. Alguna cosa similar passa a casa, on cada cop hi ha més inmigració i diferents colors de pell a les escoles, però encara no hi ha la barreja racial que segurament la tercera o quarta generació sí que viurà.

La banda sonora de la ciutat va a càrrec del jazz, tot i l’esforç dels iPod’s del metro i “tocatas” del carrer que sonen a tota castanya per evitar-ho. Molta feina tindrien ara els Dixieland, Robin Mckelle o Stacey Kant per contrarrestar l’ensordidor soroll que la ciutat emana en forma de “claxons”, obres mil o venedors famolencs. Qui sí ja ho ha aconseguit són els 446 metres del Empire State. És sense dubte el rei dels edificis capaç de, des de la seva 86th planta, silenciar absolutament la ciutat (no es sent res) i empetitir la resta dels enormes edificis que l’amenacen. Al construir les torres besones va perdre el regnat, però Al Qaeda sense voler-ho li van tornar a entregar fa uns 8 anys en aquell maleït dia. Aquesta mateixa setmana fins i tot ha aconseguit que el nou projecte de Jean Nouvel a la zona zero hagi estat reduït per poder continuar essent el rei.

A l’altra banda del continent, a la costa oest, no canvies de país, però suposo que per la gran distancia que hi ha, canvien moltes altres coses. A San Francisco el color negre desapareix i queda substituït per el groc i la gran colònia asiàtica que la pobla, imagino que pel fet de que la ciutat és el punt americà més proper de l’Àsia. Més que una ciutat, és un poble gran, a la europea, amb casetes baixes i gent més prima, on es respira tranquilitat, sense gairebé trànsit i que va a molta més menys velocitat que New York. Està ubicada sobre un turó, que baixa al oceà pacífic ja sigui a mar obert (oest) o a la badia (est), a través de centenars de tobogans totalment cablejats, que et fan sentir en un parc d’atraccions gegant.

Però lo millor d’aquesta costa son els parcs. A Yosemite les inmenses roques de granit (no muntanyes) governen l’àrea. Son un caprici de la geologia que fa uns “quants” anys les va elevar fins aquí i les converteix en úniques en el món. Intenten posar equilibri entre el soroll ensordidor amb el que algunes cascades deixen caure l’aigua a centenars de metres i el silenci de les “secuoias”, arbres vells i gegants (no podria ser d’altra forma als USA) de 100 metres d’alt i 10 de diàmetre. Algunes com “El capitàn” de 1000 metres d’alçada o el “Half Dome” són tan poderoses que un cop les ha vist, et deixen tan glaçat que es queden a la retina per unes hores, de tal manera que quan estàs al hostal i tanques els ulls encara segueixen allà i les continues veient perfectament.

La millor manera de conèixer el parc també és caminant. Aquí els “tios” llestos s’han inventat una paraula “to hike” que significa caminar però per la muntanya. I crec que han encertat perquè no té res a veure fer-ho a la ciutat que en paratges muntanyosos com aquest on el camí sigui de 1, 5 o 8 hores no és un esforç  per arribar a l’objectiu o per veure alguna cosa que hi ha al final. El camí en sí, és l’objectiu, és el plaer i s’ha de gaudir com a tal. Visca els camins!!!

Curiós també el poder que té la muntanya que aconsegueix que la gent es saludi. Jo diria que és la mateixa gent que als carrers de la ciutat no et diu ni “mu” i que als ascensors abaixa el cap. Però els hi proporciones camins de terra, els hi poses una motxilla a l’esquena i els treus una mica d’oxigen i vinga! et van dient hola (“hi/hey there/how re u doing”). I deu ser contagiòs perquè acabes tú fent el mateix, fins al punt d’estar ben atent, no se t’escapi ni un. Que pensarien???….

A no més de 3h de camí, el paisatge canvia totalment i t’endinses en un desert que sembla no tenir final. Envolta una vall coneguda com Death Valley i als pocs minuts d’entrar-hi entens ràpidament el perquè del seu nom. La sensació de calor al sortir del cotxe és terrible, no és de suor, t’ofega. Si alguna part del peu surt de la sandàlia, et cremes. I si decideixes parar el cotxe per menjar un sandvitx, de seguida el tornes a engegar per així poder posar l’aire acondicionat. Em pregunto què devien sentir els 49’ers quan a mitjans del segle XIX van intentar creuar la vall pensant que era una bona drecera per arribar a la costa oest del país. Pobrets…

Estant allà enmig, et fas moltes preguntes. Quants minuts seria capaç de sobreviure sense aigua un esser humà, en tan inhòspites condicions? Existeix un suïcidi pitjor que aquest? Realment Armstrong va a anar a la lluna o el van fer donar uns saltets per aquí?…

Del desert em quedo amb la nit. Imagino que la nula pol.lució i la puresa del aire, fan que les estrelles és vegin molt més nítides, com si estiguessin molt més a prop, i a demès unides com per unes línies que no coneixia que existien. Estirar-te al terra i contemplar-ho és un moment màgic.

Però el millor de tot encara estava per arribar i va ser uns dies més tard quan vam aparcar el cotxe en un punt mirador dels molts que hi ha al llarg del parc, vam baixar i vam veure ALLÓ davant nostre. Era el Grand Canyon i no tinc paraules per descriure’l. Segurament és el paisatge més bonic que he vist en la meva vida. És com un forat immens, força escarpat, amb diferents estrats que canvien de color en funció de la llum del sol. Se’l va inventar la NATURA fa uns milions d’anys i té el poder d’atraure’t de tal manera que te’l quedes mirant hores i hores fins al punt de voler ficar-te dins, en una de les moltes “caminates” que s’endinsen camí avall. Seure tot sol a contemplar-lo en un dels precipicis mentre Norah Jones canta als teus oídes és simplement meravellós. És una llàstima que encara no puguem volar per disfrutar-lo encara més tal i com fan les àguiles, les autèntiques privilegiades en aquest paratge. És tan perfecte que se’t passa pel cap la idea de que és un gran decorat que els “yankies” han muntat allà per continuar sentir-se importants, els millors.

Les últimes sensacions dels USA però, no son bones. Hem sortit del país des de Las Vegas, una ciutat 100% artificial que han muntat els “yankies” en mig del desert. És el seu parc d’atraccions. Fals, sorollós, ple de llums i molt molt però molt hortera on es ve a gastar diners, millor dit a perdre’ls. És la ciutat del vici, però un vici sense clase, sense glamour on et van repartint targetes de putes pel carrer, on t’ofereixen casar-te per 50$, i on si no portes una ampolla d’alcohol a la mà no ets ningú. És estrany veure juntes a milionàries amb vestits d’Armani i a senyores de la neteja amb vestit de “mercadillo” i espardenyes d’estar per casa. Definitivament, si tingués calers no me’ls vindria a gastar mai aquí.

Desprès de tres setmanes hem acostumat les nostres oídes a la seva llengua, se’ns escapen paraules en anglès sense voler-ho, paguem en dòllars (0,70€) o “quarters” o “dimes”, pesem la fruita en pounds (450 gr), ens movem en miles (1,6 km), pugem muntanyes en feets (32 cm) i posem benzina en gallons (3,8 litres). El que no hem aconseguit i dubto que mai ho fem, és pronunciar la r o la t com ells. Amb entendre el 100% del que et diuen em conformaria, però tampoc. És fins i tot frustrant que ni els 10 anys d’anglès a l’escola (podríem plantejar-nos què s’està fent malament a les aules), ni gairebé un any a Londres, ni llegir i veure pelis en anglès sigui suficient. Tampoc entenem desprès de tres setmanes perquè continuen parlant-nos en francès…

També se m’ha fet extrany estar en un país com aquest i no poder entrar al restaurant que em ve de gust ni comprar a les botigues més de moda. El tipus de viatge que fem i sobretot el temps que hi estarem no ens ho permet. Ens permet moltes altres i millors coses que ens quedaràn per sempre com per exemple no mirar el rellotge en hores, menjar quan tens gana i no quan toca, donar menys valor al dormir… i moltes altres histories que us anirem explicant.

Per últim, si algún dia decidís venir a viure en aquest païs, ho faria a Pierrepont St, un petit de carrer de Brooklyn (NY) de casetes baixes amb jardinet i poc soroll. Està just creuant el pont, tocant l’aigua que el separa de Manhattan. Sempre he sigut més de Brooklyn que de Manhattan jo…