La fi d’un somni fet realitat

Ara fa un any, vam sortir de Barcelona direcció New York per iniciar la nostra volta al món. No buscàvem trepitjar més països que ningú, descobrir l’Arca de Noé o trobar-nos a nosaltres mateixos. Simplement volíem fer un stop en les nostres vides i visitar un munt de llocs que ens moríem de ganes de conèixer. 12 mesos desprès, i amb una “masterclass” presencial en història, geografia i antropologia a l’esquena, hem tornat a casa, i així havia de ser. Perquè per molt meravellosos llocs que hem vist, cultures conegut i gent trobat, el nostre lloc, la nostra cultura i la nostra gent està aquí, ben a prop, a casa.

Quan vam muntar el blog, crèiem que era la millor manera de que sabéssiu de les nostres aventures i una bona opció per guardar en algun racó etern tot allò que ens passava pel cap durant aquest any. Amb el temps, però, s’ha convertit en una eina bidireccional amb centenars de dosis de suport, que en forma de comentaris, ens heu fet arribar. A tots aquests, coneguts i no coneguts, moltíssimes gràcies per seguir-nos. I a aquells que amb els nostres escrits hem ofès, només queda que demanar-vos mil disculpes, amb l’única justificació de que no haver-los fet, hauria significat ofendre als nostres sentiments enganyant-nos a nosaltres mateixos.

El blog s’acaba aquí, però no l’experiència viscuda del millor que hem fet a les nostres vides, i que segur ens acompanyarà per sempre més. Ara és hora de buscar nous MOMENTS i somnis per complir. I quant abans ens hi posem millor, que la llista és llarga i la vida curta.

Anna i David

Ruta animada del STOP

Gairebé un any desprès de la nostra arribada, ja podeu fer la nostra ruta d’un any en només 12 minuts. Clickeu al mapa.

Un país, una paraula

Al llarg de tots aquest mesos, ens han fet aquesta pregunta un munt de cops: I què us ha agradat més?

La resposta era sempre la mateixa: És impossible destacar un únic lloc. No pots comparar edificacions modernes amb antigues, platges amb muntanyes, fenòmens naturals vius amb estàtics. A més, que t’agradi una cosa o una altra depèn molt del estat d’ànim que tenies aquell dia, si feia bon o mal dia, o amb quines persones ho comparties. Així que us deixem una llista (no ordenada) de les 16 coses que s’han quedat per sempre més a la nostre retina:

Grand Canyon (USA)

Chichen Itza (Mexico)

Machu Picchu (Perú)

Cordón Volcánico (Bolivia)

Fernando de Noronha (Brasil)

Bahia Rio Janeiro (Brasil)

Cataratas Iguazu (Argentina)

Glaciar Perito Moreno (Argentina)

Rapa Nui (Chile)

PN Tongariro (New Zealand)

Great Barrier Reef (Australia)

Uluru (Australia)

Angkor Wat (Cambodja)

Halong Bay (Vietnam)

Taj Mahal (India)

Petra (Jordania)

També hem decidit associar a cada país una paraula, la que creiem que millor l’identifica:

USA: prefabricat

MEXICO: mayes

PERU: trekking

BOLIVIA: sorprenent

BRASIL: alegria

ARGENTINA: patagonia

CHILE: cañí

RAPA NUI*: màgica

POLINESIA FRANCESA: pluja

NEW ZEALAND: paisatge

AUSTRALIA: parc d’atraccions

THAILAND: vici

CAMBODJA: pobresa

LAO: somriure

VIETNAM: camps d’arròs

INDIA: diversitat

JORDANIA: passat

*No es un país però mereix una paraula, una frase fins i tot…

**Ja estàn penjades les fotos de Jordania. Per veure-les clickeu aquí

Una volta en món en xifres

Us deixem algunes xifres que hem anat recopilant durant l’aventura i que donen una idea de la magnitud d’un viatge com aquest:

Hem visitat 16 països.

Hem creuat 23 passos fronterers.

Ens han posat 43 segells/visats en el passaport.

Hem pagat amb 15 divises diferents.

Hem volat amb 14 línees aéreas diferents.

Hem agafat 66 busos, 23 avions, 10 vaixells, 9 trens i 1 caravana en els que ens hem passat un total de 751 hores (un mes sencer!!!).

Hem dormit a 119 hostals diferents.

Hem fet 41 rentadores.

Hem llegit 24 llibres.

País on hem estat més dies: Brasil i India, 41.

País on hem estat menys dies: Polinesia Francesa, 4.

Bus més llarg: 42 hores de El Chaltén a El Bolsón.

El màxim de dies sense dutxa: 4 dies a New Zealand!

Resum India

Han sigut 41 dies a la India: Delhi, Varanasi, Khajuraho, Agra, Jaipur, Udaipur, Jodhpur, Jeisalmer, Amritsar, McLeod i Himalayas (Valls de Lahaul i Spiti)

Els “m’ha encantat i decebut” els heu pogut llegit en el post de “La India: estimar-la o odiar-la”

Ja estan penjades les fotos de la India. Per veure-les clickeu aquí o bé aneu a la pestanya de “Fotos”.

No hi ha sensacions de la India, les he anat expressant en els pots.

 INFORMACIÓ PRÀCTICA PER A FUTURS VIATGERS

M’he gastat  1.125 rupees al dia, amb ruta en jeep pels Himalaya inclosa.

Canvi: 1€ = 57 rupies

Preu de referencia: Mc Chicken Maharaja. 128 rupees a Jaipur

 Allotjaments:

Vivek hotel, Delhi

Habitació doble, amb TV, bany i aire acondicionat per 700 rupies. Justet pero suficient per passar una nit prp de la etacio. Lamentable el carrer en obres on està situat. Vaig acabar amb pols a tot arreu.

Ganpati guesthouse, Varanasi

Habitació doble, bany i aire acondicionat per 540 rupies. És carillo, però el pati central i les vistes al Ganges s’ho valen. Tenen també restaurant, un dels millors que he trobat a la India.  

Hotel Surya, Khajuraho

Habitació doble, bany, TV i aire acondicionat per 400 rupies per nit. L’staff son uns majetes i et conviden a un chai cada nit al pati, per conversar una estona.

Tourist resthouse, Agra

Habitació doble, bany, TV, wi-fi, i aire acondicionat per 650 rupies per nit. Una mica massa allunyat del Taj i fort però molt tranquil.

Athiti guresthouse, Jaipur

Habitació single, bany, TV, wi-fi, i air cooler per 650 rupies per nit. Tenen premsa per l’esmorzar!

Dream Heaven Guesthouse, Udaipur

Habitació doble, bany, TV, air cooler i vistes al llac per 400 rupies la nit. Et fan pagar el paper de WC. El restaurant amb zona chill out del terrat es boníisim.

Hotel Haveli, Jodhpur

Habitació doble, bany, TV i ventilador per 250 rupies la nit. L’edifici és molt xulo i tenen habitacions força decents. Les vistes del fort des de el terrat boniísimes.

Hotel Meera Mahal, Jaisalmer

Habitació doble, bany, TV, i aire acondicionat per 650 rupies la nit. Hotel com deu mana, amb un staff molt majete.

Sharma Guest House, Amritsar

Habitació doble, bany, TV,  air cooler i sense paper WC per 300 rupies la nit. Fluixet, fluixet pero desprès de 21 hores de bus local indi, no tenia ganes de buscar mes…

Mawua House, McLeod

Habitació doble gegant, bany i TV, per 300 rupies la nit. No cal ni ventilador perque fa rasca.

* En la rutilla pels Himalaya hem dormit en pobles petits amb allotjaments molt bàsics que no cal mencionar.

En Jordi de visita pels Himalaya

Desprès d’empalmar 10h de vol amb 15 d’autobús, arribo a Mc Leod cap a les 8 de la tarda del dia 22 de juliol. Seguint les indicacions del David em planto a la guesthouse que m’havia indicat i just abans d’entrar-hi em topo amb un noi moreno, alt i prim que em resulta familiar. En un 1er moment em demana disculpes perquè pràcticament se’m tira a sobre però al mateix instant exclama sorprès amb un fil de veu (no de l’emoció sinó fruit d’una afonia) “hòstia Nen!!”.

Es el David, sense cap mena de dubte, potser un xic mes prim, mes morenet i amb una indumentària que demostra la gran capacitat d’adaptació a l’entorn que te. Sembla el típic viatger que et trobes arreu, d’aquells que s’ensuma d’una hora lluny que s’ha patejat mig mon, que te realment per la ma el creuar fronteres, obtenir visats i trobar la guesthouse mes adient a les circumstàncies del moment.

Tot passejant pel menut Mc Leod em fa 5 cèntims del voluntariat que ha fet i de les mes recents vivències que li esta oferint la India.

L’endemà al mati, comencem la ruta per Himachal Pradesh que ens portarà a Manali i a les valls de Lahaul i Spiti, en ple himalaya Indi. Ens trobem una Manali vibrant, plena d’activitat, de turisme domèstic i de plantes de maria creixent arreu (i semblaven innocents aquests indis…)

Desprès de dedicar 1 dia per aclimatar-nos a l’alçada amb un trekking laberíntic per posar a prova la paciència dels mes desorientats, continuem la ruta amb el tot terreny i el conductor llogats, destí a Keylong, capital de la vall de Lahaul i situada a 3400 m per sobre el nivell del mar. Per arribar-hi però, passarem pel Rothang pass, un port de muntanya de 4000 m. De camí cap al port veiem tot de parades de lloguer de material d’esquí obertes. Ens sobta que estiguin obertes a aquestes alçades d’any i també que principalment lloguen la roba: monos per a ells i abrics de pèl per a elles! (ande yo caliente…). A mida que anem avençant per la carretera, aquesta va empitjorant convertint-se en un fangar i pedregar on resulta difícil veure algun vehicle que no se les vegi magres per circular, amb passos tant estrets que fan que la drecera de la collada de Tosses sembli una autopista de 3 carrils per sentit. Per acabar-li de posar emoció al tema, veiem un camió que la passada matinada s’ha estimbat víctima d’una esllavissada de roques que se l’ha emportat avall com si d’una fulla es tractes.

Desprès de 8 hores de bots, corbes i segregació d’adrenalina arribem a Keylong sencers i desprès de dinar ens apropem al monestir proper al poble. Es budista, com la majoria de tota la zona que visitarem. No hi ha ningú però es obert i hi entrem a fer una ullada. S’hi respira una pau absoluta i les vistes de la vall son espectaculars.

A la guesthouse tenim un veí alemany, amb qui compartim terrasseta amb vistes, que compta les hores per les cerveses que s’ha begut, a mida que avança la tarda cada cop que ens creuem ens saluda amb major efusivitat i la conversa agafa girs mes delirants.

Dilluns al mati, desprès d’un bon esmorzar, especialment el David que es fot 4 ous ferrats, desfem part del recorregut fet el dia anterior per endinsar-nos per l’espectacular vall d’Spiti, amb uns paisatges que be mereixen el port de 4500m que hem hagut de pujar. Es una especia de desert d’alçada, amb zones amb altiplans i envoltats per muntanyes d’uns 5000-6000 metres, amb uns estrats molt marcats on es poden veure els plecs provocats per l’annexió de la india al continent asiàtic i que provoca l’aparició d’aquesta magnifica serralada de l’Himalaya, tant salvatge i espectacular. Pel camí trobem tot de turistes que fan la ruta en bicicleta, que tenint en compte la pluja i l’estat lamentable de la pista han de tenir mes moral que l’Alcoyano. De fet, una de les dones que ho fa (anglesa d’uns 50 anys) ens reconeix resignada que ens canviaria el lloc. Es curiós com ens agrada en general als turistes occidentals complicar-nos la vida, o posar-nos a fer animalades que durant les vacances. “Que n’aprenguin!” deuen pensar aquests indis.

Kaza ens depara 2 dies sense electricitat on tirem a base d’espelmes i ens fem una idea fidedigna de com es la vida a 3600 metres enmig del no res. Monestirs, canalla jugant, pobles veïns a alçades superiors a 4200 m. ens ocupen 2 dies, acompanyats d’una fina però constant pluja.

Dimecres iniciem el camí de retorn i arribem a Manali, final d’aquest magnífic tour per l’Himachal Pradesh.

Resumint, pel que fa a aquesta província hem trobat una India tranqui-la, despoblada, molt mes pròxima al Tibet que a la resta del país (de fet les faccions de la gent autòctona son tibetanes i la religió majoritària es el budisme). Ens hem trobat una India pobre i rural; no hem vist ni rastre dels creixements de doble dígit que experimenta l’economia del país (be, potser el fet que hi hagués estiuejants indis amb la intenció de posar-se uns esquis en ple mes de juliol si que podria ser considerat com un indicador d’aquest creixement). Si que hem vist però que segueix existint una jerarquia social molt marcada i que el treball infantil es un problema greu del país. Personalment em quedo amb els paisatges espectaculars de la vall d’Spiti, la bogeria de les carreteres de muntanya i el tipus de vehicle que les transita. Em quedo també amb l’alegria i naturalitat de la gent d’aquestes contrades i la pau i l’aire que s’hi respira, però em quedo sobretot amb la companyia: Si senyor! quin plaer compartir aquesta setmana a la India amb el David. El tio s’ha convertit en una enciclopèdia amb potes de mig mon i és un anecdotari digne del millor dels llibres de viatge. Gracies Crack!!

JORDI LLENA. FEM UN STOP. HIMALAYES

Per una bona causa

McLeod Ganj és la capital del Tibet fora del Tibet. És l’ànima que l’inspira, els pulmons que el mantenen amb vida, la boca que dóna a conèixer el problema al món. És també el poble on viu i des d’ on governa el seu país al exili el Dalai Lama. Hi va arribar al 1959 fugint de la opressió xinesa que havia ocupat el Tibet 10 anys enrere, destruint milers de monestirs, temples, vides i tot el que respirés tibetà.

Aquest encantador poble del nord de la India, fresc, tranquil, rodejat de muntanyes i temples budistes, és el lloc on he decidit fer el voluntariat. Després de gairebé un any dedicat totalment a mi on he viatjat, conegut i gaudit un munt, tenia la necessitat de dedicar una setmana als demés. Durant aquests dies he tingut la oportunitat de col·laborar amb la organització “Tibet Hope Center”  www.tibethopecenter.org , donant classes d’anglès a aquells refugiats tibetans (alguns són monjos) que no disposats  a agenollar-se davant la tirania xinesa, decideixen abandonar la seva terra i fugir cap a la India on són càlidament acollits, considerats refugiats polítics i portats cap a McLeod Ganj. No és una travessia fàcil, són 40 dies caminant entre 8 i 10 hores diàries creuant la serralada dels Himalaya, intentant no morir congelats, de gana o tirotejats pels soldats xinesos.        

Arribats aquí, per ells és vital poder aprendre anglès, ja que és la seva única manera de comunicar-se, créixer i continuar lluitant per poder tornar algun dia a casa seva, sense por a sentir-se budista, parlar tibetà o penjar la seva bandera al balcó.

Molt feliç per la feina feta, me’n vaig amb la sensació de que una setmana no és res, no és suficient. Segur que cadascú de nosaltres pot fer molt més, almenys jo, així que d’aquí me’n porto unes quantes idees per posar en marxa ben aviat.

I per acabar, com que sempre he cregut en el dret que tot poble té a sentir-se lliure, deixeu-me escriure en majúscules i negreta: FREE TIBET     

 * Demà marxo amb el meu amic Jordi a fer una volta pels Himalaya en cotxe. Com que no crec que per les muntanyes hi hagi gaire connexió a internet, ens veiem en 10 dies a Jordania, país que us explicaré amb un bon pa amb tomàquet i kilos d’embotit un cop aterri a casa (08 d’Agost).

La India: estimar-la o odiar-la?

Al llarg de tots aquests mesos ens hem trobat un munt de viatgers que havien passat per la India. Uns ens deien que l’estimaven (Fernando i Clara), altres que la odiaven (Peter) i tots ens convidaven a dir-los per quin cantó ens decantàvem un cop hi anéssim. Doncs bé, sento decepcionar-vos però desprès de 5 setmanes i encara amb un parell més per endavant, crec que no m’inclino ni per una cosa ni l’altre. Com a la majoria de llocs on he estat, hi coses de la India que estimo i altres que odio, això sí, amb molta més intensitat que a la resta de països.

Estimo la seva diversitat, em fascina que convisquin tantes religions, cultures, llengües i maneres de pensar o vestir tant diferents unes de les altres. Odio la seva desorganització, que mai res sigui com ha de ser, els talls de llum, que no hi hagi regles i les poques vegades que les hi ha, ningú les respecti.

Estimo la seva espiritualitat, la seva pau interior, el anar un pas més enllà en l’estudi de la ment i del cos. Odio la interpretació portada a l’extrem que fan del hinduisme: perquè trencar-se-les banyes en aquesta vida si els beneficis no m’arribaran fins la propera? I és que mentre es pregunten si en la passada van ser tan dolents com per merèixer aquesta vida tant gossa, deixen els dies passar, esperant que la mort els hi porti una de millor, sobrevivint més que vivint, atrapats en la casta que el sistema els ha destinat, tirant la merda al terra perquè sigui un altre el que la reculli.

Estimo la innocència d’aquells somriures gratuïts del carrer, la amabilitat dels anònims que et conviden al seu terrat a veure la posta de sol a canvi de xerrar una estona. Odio els pesats que no paren d’oferir-te coses, creient que pel sol fet de ser estranger ets un caixer automàtic que camina; o els gurus de poca munta que intenten convèncer a alguns, de que es trobin a si mateixos quan ni tan sols s’han arribat a perdre.

Estimo la seva cuina, que desprès de menjar-se la por que li tenia, m’ha donat unes dosi de plaer infinites dia sí i dia també, convertint-se en la millor de tot el viatge. Odio la brutícia, caminar pels carrers sobre la merda de les vaques i les restes de menjar, les olors d’ aquests banys públics a la vista de tothom i que ningú és planteja netejar.

Això es la India, un país que avança amb coets i informàtica a una velocitat endimoniada de dos dígits cap un esplendorós futur, però amb una carrega de 3.000 anys de passat massa pesada, que mareja de vértic a tots els seus ciutadans i que no deixa indiferent als no pocs que la visitem.

En territori sikh

El sikhisme és una religió minoritària de la India que “només” segueix el 2% de la població, 20 milions de persones. Els seus fidels se’ls identifica molt fàcilment per la seva espessa barba, cabells llargs amagats sota un impecable turbant, o un sabre penjant de la cintura. Són seriosos, polits i molt generosos. No tenen déus, segueixen a gurus elegits no sé com, que veneren amb total admiració i respecte.

La seva casa sagrada es troba a la ciutat d’Amritsar i porta el nom de Golden Temple. És un temple amb 750 kg d’or que flota sobre un llac tot simbolitzant la “flor de loto”, on de forma gratuïta donen llit i menjar als milers de seguidors i visitants que passem per allà a diari. Aquí també guarden el seu llibre sagrat, que durant tot el dia llegeixen, escoltant-se com un xiuxiueig per tot el recinte a través dels potents altaveus que tenen instal·lats.

Els sikhs no es porten gairebé amb els hinduistes i estan totalment en contra del sistema de castes. L’últim gran enfrontament es remunta al 1984, quan el tancament dins del temple de milers de sikhs reclamant autonomia, va acabar amb 3.000 morts a mans de l’exèrcit indi. La venjança no es va fa esperar, i dies més tard els propis guardes (sikhs) de la presidenta Indira Gandhi van assassinar-la.

A pocs kilòmetres d’aquest lloc tant especial és troba la frontera amb Pakistan, on cada tarda a l’hora de tancar les portes, munten un show circense amb grades, animadors i ballarugues. Més gracia tindria si al Kashmir, només 300 km al nord, no s’estiguessin matant musulmans e hindús per fer seu un territori mal repartit quan la India es va proclamar independent desprès de la segona guerra mundial. 

Nyam nyam!

Al arribar a la India tot eren pors sobre el menjar: Bactèries per enfortir la flora intestinal, netejar els gots contínuament, gel antibacterià per les mans… Tot per evitar una més que probable intoxicació produïda per la seva cuina. Doncs bé, resulta que el menjar indi no només no m’ha produït cap intoxicació, sinó que s’ha convertit en la millor cuina de tot el viatge.

És  vegetariana, força especiada i molt picant quan oblides dir el clàssic “no spicy please”. Es presenta en forma d’ estofat molt salsejat anomenat “curry”, i s’acompanya amb diferents tipus d’arròs (jeera, formatge, afruitat) o diferents tipus de pa (chapati, nan, roti).

Destacaria entre tots els seus plats, el “chana masala” (cigrons, tomàquet, ceba i all) i el “palak paneer” (espinacs, formatge fresc, ceba i all). No es queda massa enrere el “Aloo Dum Kashmiri” (patates i ou dur), el “mutter paneer” (pèsols i formatge fresc), o el “rajma masala” (mongetes blanques).

En el cas de que no tinguis molt de temps, unes “samoses” o “pakores” del carrer faran també el seu paper.

Per fer-ho pair, res millor que un “lassi” com a postra, una mena de iogurt amb llet i fruita ben fred.

I a mitja tarda, res millor que demanar un “chai” (té especiat amb llet força dolç) a qualsevol quiosc del carrer, asseure al tamboret que et deixen i prendre-te’l tot observant el món indi.