Arxivar per Novembre de 2009

Resum de Bolívia

Han sigut 7 dies a Bolívia.   

Hem visitat: Copacabana, Isla del Sol, Uyuni, Salar d’Uyuni i Cordón Volcánico.

Hem dormit en hostals i albergs.

Hem hagut de tornar a Lima per agafar el següent vol. Per evitar fer el mateix camí de tornada i correr riscos de passar-ho un altre cop malament, ho hem fet sortint del tour per Xile i passant una nit a San Pedro de Atacama (bonic però car!). Després hem viatjat de San Pedro a Arica (10h de bus) i creuat la frontera en un taxi des d’Arica fins a Tacna (Perú). Dàllà han sigut 20h de bus fins a Lima, des d’on volarem a al següent STOP: Brasil!!!

Ens ha encantat:

Tenir el tour amb uns japos que a més ens han ensenyat de fotografia.

Poder ajudar a una parella d’holandesos a recuperar una càmara extraviada.

Que posin de nom Dalí a un desert amb pedres de formes extranyes.

Ens ha decebut:

Els enganys constants.

L’antipatia de la gent.

La ventisca que va convertir en marrón el salar blanc d’Uyuni.

Que s’espatlles l’autobus enmig del desert.

Que sovint no hi hagues aigua ni llum.

Trobar un bloqueig per anar de Copacabana a La Paz.

No digerir bé ni un sol àpat.

 

Ja estan penjades les fotos de Bolívia. Per veure-les clickeu aquí o bé aneu a la pestanya de “Fotos”.

Ja podeu llegir també les “Sensacions a Bolívia…”.

 

INFORMACIÓ PRÀCTICA PER A FUTURS VIATGERS

Ens hem gastat entre tots dos, 355 bolivianos al dia, amb tot inclòs.

Canvi: 1€ = 10,5 bolivanos

No podem recomanar cap companyia de busos però si podem dir que mai viatgeu amb Panamericana!!

Tour d’Uyuni de 3 dies, 2 nits amb tot inclòs i trasllat a Xile (San Pedro de Atacama): 525 bolivianos per cap. Agencia: El desierto (Uyuni).

A Uyuni  fan una de les millors pizzes de sud-america. El restaurant es diu MinuteMan i es troba dins d’un hotel. Les pizzes són boníssimes i els esmorzars son gegantins i deliciosos!!

Allotjaments:

Hotel residencial imperial, Copacabana

Habitació doble amb bany per 50 bolivianos. Una merdaaaaaaaaaa d’hostal perque l’adminstrador és un borratxo i perque tallen l’aigua sovint.

Hotel residencial Avenida, Uyuni

Habitació doble amb bany compartit per 60 bolivianos. Força correcte.

Un espectacle darrere d’un altre…

…és el que hem vist durant tres dies de tour pel salar d’Uyuni i el cordó volcànic, a Bolívia.

Però anem per parts. I és que només arribar a Uyuni, ja va ser tot un xou.

Degut al conflicte del pont que us vam explicar anteriorment, per anar de Copacabana a La Paz, vam haver de tornar al Perú, per tornar a entrar a Bolívia per un altre pas fronterer, fent així una sortida i una entrada a Bolívia, una entrada i una sortida del Perú en menys d’una hora de diferencia. Aquesta va ser la primera part del xou per arribar a Uyuni. La segona, va ser que ens van vendre uns bitllets de bus turístic per fer tot aquest recorregut, però que de turístic no tenia res, i un cop reentrats a Bolívia, ens van “enxufar” en una furgoneta com si fossim sardinetes, amb suborn del conductor inclòs, perquè ens portés fins al centre de la Paz, quan el seu vehicle no estava autoritzat a fer-ho.

Un cop a La Paz, vam buscar com arribar fins al poble d’Uyuni, que es troba a unes 10 hores en bus de La Paz. El que vam comprar va ser un tiquet per un bus turístic semi-llit, amb calefacció i bany. El que ens vam trobar va ser una cafetera amb 8 turistes i 25 locals pudents, sense semi-llit, ni bany i en comptes de calefacció, ens van donar unes mantes polsegoses. Això va ser el principi d’un llarg viatge, que en comptes de 10 hores, en va durar 20. Vam sortir ja una hora i mitja més tard del que tocava. En aquest temps vam fer colleta amb una parella d’holandesos molt “majetes”, que per contrarestar la pudor de la gent local, anaven tirant desodorant dins del bus a la vegada que la gent se’ls mirava amb cares estupefactes per no entendre el perquè feien allò aquells estrangers…

El bus anava parant a cada hora, i sentíem sorolls estranys. Després ens vam assabentar que el conductor anava tirant aigua per refrigerar el motor (tot i que a fora deuríem estar a uns 8ºC???). Fins que l’aigua es va acabar. Aleshores, la parada va ser en una llacuna que hi havia pel camí. El conductor va decidir posar aigua de la llacuna abans que res. Mala senyal… A les 6 del matí ja hauríem d’haver arribat a Uyuni, però eren les 7, en ple desert, quan el bus va dir PROU! I allà ens vam quedar. En ple sol, sense teca, morts de son i el bus s’espatlla! El conductor va agafar el mòbil, però tampoc hi havia cobertura. Va marxar corrents, no sabíem si s’escapava o si buscava ajuda. El que sí que podem dir és que al cap de 3 hores i mitja va aparèixer un camió, tipus dels que transporten bestia. El panorama havia millorat lleugerament, però només lleugerament. I és que ens trobàvem 30 persones dalt d’un camió, en ple sol, empassant pols, i encara faltaven com unes 4 hores per arribar a Uyuni. Després de dues hores en aquest nou escenari, ens vam creuar amb el bus que venia d’Uyuni per rescatar-nos. Tots vam respirar una mica més alleugerats, però només fins que un cop a dalt del nou bus, vam començar a sentir cops de martell. Eh???? I ara que passa??? Doncs resulta que els impresentables de la companyia més nefasta de Bolívia (o això ens assembla a nosaltres, perquè podria ser que fos alguna cosa habitual aquí), resulta que ve a rescatar-nos amb un bus amb la llanta malament. Vinga i vinga cops de martell…fins que desprès de 20 minuts va poder finalment arrancar. Aquest seria el resum del xou, el gran xou per arribar a Uyuni. I diem resum, perquè el viatge va estar ple de detalls, comentaris i moments que ens costarien moltes paraules i línies d’explicar.

Us deixem una foto del panorama camió. 

A Uyuni vam contractar un tour en 4×4 de 3 dies i dues nits. Vam ser un grup format per un guia, dos japonesos, una boliviana, un italià i nosaltres dos. Com que una imatge val més que mil paraules, només us direm que hem vist un salar de 12.000km2, illes enmig del salar amb cactus mil·lenaris, volcans, llacunes de colors, flamencs, vicunyes (camèlids), guèisers i muntanyes de colors. Tot això, entre 4000 i 4900 metres per sobre del nivell del mar. Realment ha valgut la pena tot el xou per arribar a Uyuni.

Ara si…comença l’espectacle. 

 

 

L’illa del Sol, l’orígen dels Incas

Dissabte passat vam canviar de país, passant així de Perú a Bolívia. Ens vam dirigir directament al poble de Copacabana, centre turístic important degut a la seva proximitat a l’illa del sol, al mateix llac Titikaka. Feia una setmana que la frontera boliviana en aquella zona es trobava tallada degut a una protesta per part d’uns habitants en contra de la construcció d’un pont. Això va provocar que al arribar a la frontera haguéssim de baixar de l’autobús per creuar-la a peu i després pujar a un mini-bus per arribar fins a Copacabana (el autobusos grans no podien passar la frontera).

Aquesta va ser la primera de les “pegues” que ens hem anat trobant a Bolívia…i n’han sigut unes quantes…

Per arribar a l’illa del sol, hi has d’anar en vaixell. Son unes dues hores…que es fan força pesades però que valen la pena. Un cop allà vam poguer comprovar el perquè de “l’illa del sol”…i és que el cel estava ben ennuvolat a excepció de l’illa on hi feia un sol espatarrant. Vam travessar l’illa caminant (unes 3 horetes llargues). És curiós perque camines per una illa, però a una alçada de 4000m!!!

La llegenda diu que el primer inca Manco Kapak va néixer en aquesta illa. Tan si va ser així com no, el que si que podem dir és que les vistes son molt maques…. També hi ha algunes runes incas però bastant mal conservades.   

La segona “pega” a Bolívia va ser que l’administrador del nostre hostal era un desastre: anava tot el dia borratxo i ens va reclamar dues vegades els diners de l’habitació quan ja li havíem pagat, després de que l’hostal es quedés sense llum i sense aigua durant unes hores, per després poder-nos dutxar en aigua no freda, sinó gelada!!! 

Resum de Perú

Han sigut 26 dies a Perú, més dos que haurem de passar a Lima per agafar el vol a Brasil. 

El recorregut que hem fet ha sigut: Lima, Paracas (Illes Ballestes i Reserva Natural), Huacachina, Nazca, Arequipa, Canyó del Colca, Cuzco, Camí de l’Inca, Puno (Illes dels Uros) i Amantaní. Hem dormit en hostals, tendes de campanya, refugis i autobusos.

 

Ens ha encantat:

Que sapiguen el que és el carnet d’estudiant internacional. 

No passar calor ni un dia.Que facin a tot arreu gairebé tots els partits del barça.

Els vestits locals.

Que parlin llengües propies: Quechua, Aymara,…

Que els menús fossin inacabables.

Ens ha decebut:

Que circulin grans camions per la carretera de la Reserva Natural de Paracas.

Que els claxons dels taxistes sonin constantment per oferir els seus serveis.

Que la gent local posi per la foto juntament amb les llames per aconseguir una propina.

Que els tovallons tinguin nomes una capa.  

Que la mermelada de l’esmorzar sempre sigui de maduixa.

Que mai hi hagi sabó ni paper als lavabos.

Tenir males digestions per culpa de l’alçada.

 

Ja estan penjades les fotos de Perú. Per veure-les cliqueu aquí o bé aneu a la pestanya de “Fotos”.Ja podeu llegir també les “Sensacions a Perú…”. 

 

INFORMACIÓ PRÀCTICA PER A FUTURS VIATGERS

Ens hem gastat entre tots dos, 258 nuevos soles al dia, amb tot inclòs, també el camí de l’Inca.Canvi: 1€ = 4,3 nuevos soles.

Trasports per trajectes llargs: Cruz del Sur, Tour Perú, Cial

Preu referencia: Big Mac: 13 soles a Lima. 

 

Allotjaments:

Hostal LionBackpakers, Barri Miraflores, Lima

Habitació doble amb bany, TV, wifi, esmorzar i cuina per  80 soles la nit.

Hostal El Refugio del Pirata, Paracas

Habitació doble amb bany i TV per 50 soles la nit. Està molt bé, però com que estava ple vam haver de canviar d’hostal. Té internet lentíssim però no wifi.

Hostal El Amigo, Paracas

Habitació doble amb bany i TV per 60 soles la nit. És igual que l’anterior però 10 soles més car.

Hostal Rocha, Huacachina

Habitació doble amb bany per 40 soles la nit. N’hi ha de millors però són una mica més cars.

Hostal Wan Chau, Nazca

Habitació doble amb bany per 30 soles la nit. TV, wifi i esmorzar inclòs. El millor de Peru i el més barat!!!

Hostal Koala, Arequipa

Habitació doble amb bany per 55 soles la nit. Amb cuina i wifi i esmorzar inclòs. Ben situat i molt correcte.

Hostal Samanapata III, Cuzco

Habitació doble amb bany, TV, esmorzar i internet per 50 soles la nit. Acaben d’obrir i ens han han arreglat molt el preu. Està al barri de San Blas i està molt bé. Inconvenient: van de bòlit amb l’aigua calenta i de vegades t’has d’esperar una hora per poguer-te dutxar. Suposem que ho milloraran en el futur.

Hostal El Manzano, Puno

Habitació doble amb bany i esmorzar  per 45 soles la nit. Cobren per internet. Cobren  1 sol per guardar les maletes. Els recepcionistes son molt mal educats i bordes.

Casa del Ricardo i la Francisca, Amantaní

Allotjament i menjar (3 àpats) per 25 soles al dia. L’habitació està força correcte i ells són molt amables. Està a la plaça d’armes. És un bar/botiga de parets verdes.

Recomanem molt anar a l’illa d’Amantaní pel vostre compte i no contractar tours o fer cas dels capitans de les embarcacions, ja que les agencies es queden gran part dels diners que haurien de ser per la gent que acull a casa seva i els capitans us allotjaran amb familiars o relatius seus. 

El Titikaka

És el llac navegable més alt del món. Es troba a 3820msnm, té una longitud d’uns 160Km, una amplada de 65Km i pertany a dos països: el 60% pel Perú i el 40% per Bolívia. Té illes naturals com Amanataní i Taquile però també d’artificials, com són les illes dels Uros.

Els Uros son unes illes flotants construïdes per una gent que fa molts anys van decidir instal·lar-se allà quan fugien dels Incas primer i dels espanyols després. Són 48 illes flotants, on a cadascuna hi viuen entre 7 i 10 famílies. La base de l’illa està feta de l’arrel de la totora, una planta tipus canyissar que creix en el llac. Després ajunten els blocs d’arrel i a sobre hi posen totora seca que serveix d’asfalt. Les cases son també fetes de totora i per evitar que s’incendiï l’illa, la cuina l’instal·len sobre una pedra o una arrel de totora. La gent d’aquestes illes viu com fa anys: caçant aus, de la pesca i el “trueque”, tot i que en l’actualitat el turisme comença a ser una font molt important d’ingressos en la comunitat. Tenen el concepte de treball per la comunitat molt arrelat, així doncs, els habitants de cada illa s’ajuden i participen en les tasques de l’illa, que cada 30-40 anys s’haurà de fer nova.

Hem fet una excursió pel nostre compte a l’illa d’Amantaní. Son gairebé 4 hores en vaixell. Un cop a l’illa, et venen a rebre infinitat de famílies que t’ofereixen llit i menjar a bon preu. Nosaltres hem decidit anar a casa del Ricardo i la Francisca, parella de senyors grans que el Jordi i l’Anna de www.voltaalmon.com ens van aconsellar en la seva web. Els senyors han estat molt agraïts i ens han donat infinites gràcies per no viatjar a traves d’agència, ja que aquesta es queda part dels diners que haurien de ser per a ells. Hem compartit taula i paraules amb aquesta gent que treballa de sol a sol però que mai perden el somriure. Viuen en un lloc preciós però força abandonat i amb pocs recursos ja que només tenen unes plaques solars i viuen sense electricitat ni aigua corrent.

Aquesta ha sigut la última parada en el nostre recorregut dins del Perú. Demà ens endinsem a Bolívia…si si…Bolívia! Hem canviat de plans gràcies a varies aportacions de diferents viatgers. En un principi farem Copacabana des d’on anirem a l’Illa del Sol i després anirem cap al salar d’Uyuni tot passant per La Paz. Després haurem de tornar a Lima on ens espera un vol cap a Brazil!!! 

Proper STOP: Bolívia!

Machu Picchu…una meravella del món

Divendres passat ens vam enfundar les xiruques i carregar les motxilles a l’esquena. Començàvem el camí de l’Inca, camí que finalitzaria a la ciutadella del Machu Picchu, una de les 7 meravelles del món.Ens van venir a buscar a les 6:30 del matí per deixar-nos al famós quilòmetre 82. Ens van presentar el nostre grup, del qual no en parlarem massa, ja que aquesta vegada no vàrem tenir massa sort en això. Podríem dir que no era un grup massa uniforme, diferents edats, poques llengües en comú i gent una mica sosaines. Però el grup passa en un segon terme quan observes els paisatges, quan gairebé toques els núvols i quan la ciutadella del Machu Picchu apareix entre la boira després de caminar durant 4 dies.

El primer dia, partim del Km 82, a 2600msnm. Fem 12 Km per un camí tipus “piso peruano”, que vol dir, ara amunt i després avall… Dormim en tendes de campanya, com els propers 3 dies.

El segon dia, ens aixequem a les 5:30 del matí amb un mate de coca ben calent a les mans i caminem 12 Km més fins al següent campament. És el dia més dur de tots, ja que hem d’assolir el pas de “la mujer muerta” que es troba a 4200msnm (4 hores de pujada ben dura amb els descansos inclosos), per després baixar fins a 3800msnm que és on es troba el nostre campament. De vegades no saps si és pitjor pujar o baixar, ja que les baixades son molt pronunciades i amb moltes roques posades a manera d’escala… Va ser una nit molt freda. L’equipament era: pantalons, mitjons, samarreta de màniga curta, màniga llarga, forro polar, jaqueta tèrmica, sac de dormir. Tot i així vam tremolar tota la nit.

El tercer dia és el més llarg de tots: 16 Km per “puro piso peruano” amb un desnivell de més de 1000 metres que és fan les dues últimes hores de la caminada, que són de baixada intensa. Quan arribes aquí, ja saps que tens Machu Picchu a la butxaca. El campament està millor acondicionat: té una mena de bar amb llum elèctrica i dutxes calentes pel mòdic preu de 5 soles! Va ser la millor dutxa de la història!

El quart dia t’aixeques molt aviat (3:30h de la matinada) amb la intenció d’arribar a la porta del Sol (entrada amb vistes privilegiades de Machu Picchu, exclusiva per als que hem fet el camí de l’Inca). Son 6 Km que es fan a tota velocitat per l’emoció d’arribar el més aviat possible al destí final. Però tant córrer no es va servir de res, ja que la boira no ens deixava veure res de res! Tots ens vam quedar fets uns nyap al veure el panorama. Però després de 20 minuts de creuar els dits, la boira va decidir escampar-se a la vegada que tots fèiem “ohhhhhhh”. Era la primera vegada que contemplàvem la ciutadella envoltada de les típiques muntanyes que caracteritzen tantes postals. Després, encara queda una horeta de baixada, però que passa volant ja que vas tenint diferents perspectives de la ciutat. Un cop a baix, visita de la ciutat durant dues hores amb el guia que ens explica característiques de la ciutat. És un lloc místic, màgic i preciós.

A part, durant tot el camí Inca vas veient diferents runes del que havien sigut llocs estratègics i religiosos dels Incas, envoltat d’un paratge magnífic, molt diferent del que estem acostumats, al nivell dels núvols i amb muntanyes de neus perpetues.  

Tot això no seria possible sense uns homes anomenats “porteadores” als quals els tenim un profund respecte, per la seva força física, però sobretot mental. Son els encarregats de traginar tot el material necessari per l’acampada i alimentació del grup, a més de muntar i desmuntar el campament i cuinar. Cadascun d’ells carrega 25Kg de pes, entaforats, de vegades en motxilles o bosses decents, però d’altres, simplement en sacs que carreguen com si fossin patates. Mentres tu camines, ells corren pel camí per tal d’arribar abans que tu i poder muntar el campament i tenir el dinar o sopar a taula. 

Avui posem rumb cap al llac Titikaka, el llac més alt del món. Les properes notícies….des d’allà!

 

Cuzco s’escriu amb s o amb z??

Aquesta és una de les preguntes que ens hem estat fent durant els dies que hem estat a la capital de l’imperi Inca a 3200 metres d’alçada i el melic del món segons ells mateixos. I és que de vegades ho escriuen com “Cuzco” i d’altres com “Cusco”. Ens hem assabentat que el nom original de la ciutat era Qosqo, nom quechua, llengua dels Incas encara parlada en aquestes terres. Com a resultat de la colonització espanyola, el nom va canviar a “Cuzco”, però com que la gent d’aquí no reconeixen la zeta com a seva, ho escriuen com “Cusco”.

Qosqo és el lloc més guiri que hem visitat a Perú. Hi ha turistes per tot arreu i per tant totes les ofertes possibles per a aquests. Però tot i aquesta “pega”, és un lloc amb encant i moltíssima història al darrera. Ens hem patejat la ciutat de pe a pa i també hem visitat les runes Incas que hi ha al voltant i el “Valle Sagrado”.

Vam arribar el dia 1 de novembre, i sense saber encara  el perquè, ens vam trobar la “Plaza de Armas” (plaça principal) repleta de gent, gent vestida amb vestits tradicionals i de militars cantant l’himne del Perú.

La ciutat va ser dissenyada pensant en un Jaguar, de manera que unes de les runes mes properes al centre de la ciutat tenen forma de dents de jaguar, representant així el cap de l’animal. Les dents son fetes de pedres gegantines, algunes d’elles pesen fins a 300 tones!!!

El “Valle Sagrado” s’anomena així degut a les seves condicions climatològiques que propicien que hi creixi un dels millors blats de moro del món, fent-lo així un lloc de gran riquesa. Així doncs, els Incas van considerar aquest lloc com a sagrat, i hi varen construir molts centres d’agricultura, astronomia, religiosos i polítics, avui dia convertits en runes.

Demà iniciem el camí de l’Inca, que durarà 4 dies i 3 nits, fent cim a Machu Picchu el proper dilluns….a partir de quan tornareu a tenir més noticies!

Tres dies al Canyó del Colca

Aquesta ha sigut sense cap mena de dubte una de les millors experiències de moment viscudes en aquest viatge. Són uns dies durs però altament gratificants. El canyó del colca és el més profund del món, amb 100Km de longitud i punts amb més de 3000m de profunditat, sent així,  el doble de profund que el Grand Canyon dels Estats Units.

Nosaltres hem agafat un tour de 3 dies i dues nits amb Andina Travel Service, que tenen una oficina a dins del mateix hostal Koala d’Arequipa, i n’hem quedat prou contents. Preu: 125 soles per persona amb allotjament i menjar inclòs.

Tot va començar el dimecres passat a les 3 de la matinada..si si! Ho heu llegit bé! Son sis hores de bus fins al poble de Cabanaconde (3200 metres d’altura), parant mitja horeta a la Cruz del Còndor, on amb sort es poden veure alguns còndors sobrevolant la zona. Al baixar del bus ja comences a notar un tant els efectes de l’alçada: algun mareig, una mica de mal de cap i falta d’aire, amb el que caminar, costa una mica més de lo normal.

Ens presenten el nostre grup: en David, jo (Anna), una noia nascuda a Taiwan però resident a Australia (la Lilian) i el guia, l’Omar. Dinem a Cabanaconde i a les 12:30h ens posem en marxa cap al poble de San Juan del Chuccho. Son unes 4 hores de baixada, amb un desnivell de 1200 metres per un camí polsegós i ple de roques. Pel camí et trobes a gent local amb els seus vestits tradicionals, pujant a peu, acompanyant a les mules i els burros que els hi porten la mercaderia, majoritàriament fruita, que comercialitzaran o intercanviaran per blat de moro a Cabanaconde. Fan aquest trajecte com a mínim un cop a la setmana, i us assegurem que és d’admirar la força física i mental que té aquesta gent.

Arribem a San Juan del Chuccho cap a les quatre de la tarda. És un poble sense electricitat ni aigua calenta, on la gent cuina amb llenya tot allò que recullen de la terra i dels animals, més allò que compren a Cabanaconde un cop a la setmana. Vàrem menjar una sopa boníssima i carn d’alpaca (una mena de llama). Dormim, al principi una mica pendents dels alacrans (una mena d’escorpins) que rondaven per algunes de les cabanyetes.

Ens aixequem cap a les 6:30h per esmorzar, i com que és l’aniversari del David, la cuinera, molt amable li fa una crèpe improvisada de dolç de llet i amb clara d’ou muntada li escriu “FeliS Cumple”. Va ser una bona manera de començar un feliç dia. Ens posem en marxa i caminem fins les 12 del migdia, travessant petits pobles, alguns amb llum des de fa un any només. El paisatge és magnífic i la gent autèntica. Arribem al poble de Sangalle, conegut també com l’Oasis, ja que brota molta aigua que han sabut aprofitar molt bé, construint piscines d’aigua natural. L’aigua entra i surt constantment de la piscina i no li cal cap mena de manteniment químic. Estem altra vegada sense electricitat ni aigua calenta, però el paisatge que ens envolta encara ho fa més autèntic. El nostre guia cuina de meravella i ens fa uns àpats fantàstics amb sopa de primer i un segon a base de patata o pasta, la mar de bons!

Al dia següent ens posem en marxa a les 5:30 del matí per pujar tot el que vam baixat dos dies enrere, però ho farem per un altre camí diferent. Seran 3 hores de pujada intensa amb un desnivell de 1200 metres. Esmorzem famèlicament a Cabanaconde i marxem amb bus fins al poble de Chivay (unes 2 hores i mitja) on hi ha uns banys termals naturals amb piscines d’aigua calenta. La millor és una que té 39ºC i està a l’aire lliure. L’entrada son 10 soles per persona i no està inclosa en el tour. Desprès de dinar agafem el camí de tornada a Arequipa, parant a un mirador de volcans situat a 4900m d’alçada, des d’on observem entre d’altres, el volcà Ampato, on és va trobar la mòmia Juanita que us vam explicar en l’anterior post.

El mateix divendres arribem a Arequipa rebentats però amb imatges dins de la nostra ment que ja mai oblidarem.

La nit del dissabte a diumenge l’hem passada dins d’un autobús, camí  a Cusco, des d’on emprendrem el camí de l’Inca properament… 

 


Un nou projecte:

travel, share, special luggage

CALENDARI

Novembre 2009
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
 1
2345678
9101112131415
16171819202122
23242526272829
30  

STOPS

VISITES

  • 68.385

%d bloggers like this: