Les torres passades per aigua

Des de Punta Arenas ens hem dirigit cap a Puerto Natales, un altre poblet xilè, que ens ha servit de base per fer el parc nacional de Torres del Paine. En aquest parc és típic fer un trekking de 4-5 dies conegut com la W per la forma que té el recorregut que comença en el glaciar Grey i passa per el Valle Francés i Cuernos del Paine, per acabar en les populars Torres del Paine. 

A priori, ja sabíem que si fa mal temps està totalment desaconsellat anar al parc nacional, ja que fa molt fred i a part, perquè ja acostuma a ser difícil veure les torres amb bon temps degut als núvols, …doncs encara pitjor si fa mal temps. Però hem sigut tossuts i un pèl massa positius, i sabent que les condicions no eren les millors, ens hi hem aventurat.

Doncs el resultat és que gairebé no hem vist res i hem caminat ben poc…Això si, hem vist les torres des de lluny, que és veu que fins i tot això acostuma a ser difícil. El que més ens ha agradat (diem el que més perquè és gairebé lo únic), és el glaciar Grey. L’hem vist de lluny i de més a prop, d’un color blau ben intens i fins i tot amb un arc de Sant Martí gairebé a tocar. Per veure el glaciar camines uns 11 km d’anada i uns altre 11 de tornada.

La vall Francesa no la vam poder fer pel vent i la pluja i la pujada a les torres tampoc per les mateixes circumstancies…així que ens queda una espineta…però molt petita, ja que en gairebé els 5 mesos que portem de viatge, això és de les poques coses que el temps no ens ha permès fer. Ben mirat és una molt bona estadística!!

Punta Arenas, terra de pingüins

Desprès de 3 dies a Ushuaia, vàrem agafar un bus cap a Punta Arenas, poble costaner de Xile. Després de creuar la frontera argentino-xilena, el bus ha de creuar l’estret de Magallanes amb un transbordador, però aquesta és zona de vents forts, i justament aquell dia que havíem de creuar, bufava vent a 170Km/h…de manera que ens vam haver d’esperar 4 hores davant de l’estret (que feia por) fins que el vent va amainar una mica.

A Punta Arenas s’hi va bàsicament a veure pingüins magallànics, ja que a part de vents, aquesta també és terra de pingüins. Vam agafar un vaixell per anar a l’illa Magdalena on hi ha una colònia de més de 130.000 pingüins durant els mesos de novembre fins a març, que és l’època en que es reprodueixen. A finals de març comencen a desfilar cap a costes més càlides. 

Ens han fascinat els pingüins, tot i que aquesta espècie és petiteta i menys coneguda que els pingüins antàrtics. Ha estat genial l’estona que hem estat caminant entre ells, mirant-los i jugant. Son molt graciosos i familiars. En veureu uns que son d’un color gris més claret, doncs bé, aquestes son les cries que van néixer al desembre.

Ushuaia, la no fi del món

Tres hores d’avió uneixen dos extrems d’aquest país gegant, i 25ºC els separen…si si! Hem passat de la calor humida de Buenos Aires, per sobre dels 30 graus, al fred gèlid d’Ushuaia, rescatant així les jaquetes, els gorros i els impermeables.

Ens feia gràcia trepitjar la terra que anomenen “la fi del món”, però la veritat és que ens ha decebut força, ja que realment no és l’última ciutat del món. I és que més avall hi ha una ciutat anomenada Puerto Williams (que és xilena, per cert!) i que encara és més austral!

Ushuaia és molt turístic, però aprovem bé els seus paisatges, sobretot els de la part costera del parc nacional i també les vistes que es tenen des del vaixell que navega pel canal Beagle. Aquí us en deixem unes imatges.

Uns dies com a casa, …a Buenos Aires

El dia 9 de gener varem posar els peus a una de les ciutats més volgudes d’aquest viatge:Buenos Aires. I potser serà perquè ens venia de gust conèixer aquesta ciutat, potser perquè el seu nom ja inspira bon rotllo o bé perquè hem tingut la sort d’estar com a casa a Can Rodrigo (el cosí del Marrtin, un bon amic nostre)…o bé per tot plegat,…però aquests 10 dies ens han anat de fàbula!! Hem carregat piles, hem menjat “recontrarrebé” (fins i tot hem recuperat els 2 quilets que havíem perdut!), hem dormit moltíssim i també hem parrandejat força…

En quant a la part turística de la ciutat, hem caminat pels barris de San Telmo, Recoleta, Palermo, Belgrano, La Boca, MicroCentro, Las Cañitas, Puerto Madero…i més concretament hem vist El Caminito, La Casa Rosada, un espectacle de tango a l’emblemàtic bar Tortoni, la llibreria Ateneo, el cementiri on és enterrada l’Evita i el famós obelisc.

A Buenos Aires també ens han passat coses curioses. Vam poder-nos retrobar amb una parella de hawaians que havíem conegut a Iguazú (els primers hawaians que coneixem!) i que curiosament dormien en el mateix hostal que un bon amic de San Francisco que havíem conegut a Fernando de Noronha…així que com diria el Cris “Serendipity”, ens varem ajuntar tots per fer una parrillada i sortir de festeta. Va ser una nit estupenda de la qual no hi ha documents gràfics perquè de nit no agafem mai la càmera per seguretat…

També ens hem retrobat amb un ex-company de feina d’en David, el Matias que ens va fer un “asado” a casa seva amb banyet a la piscina inclòs!

Però la millor de les anècdotes passa quan la nit abans de marxar, decidim anar al teatre, ja que Buenos Aires és famosa per tenir una gran afició per aquest art. Dins de la gran diversitat d’obres ens decantem per una que pensem que possiblement ens farà riure i podrem entendre per no tenir temes polítics o històries de l’Argentina que poguéssim desconèixer: “Confesiones de la Vagina” en un teatre alternatiu. Bé, arribem al lloc i som quatre gats esperant a l’entrada, i dels quatre, 2 esperàvem per aquesta obra, i els altres 2 per “Monólogos del Pene”. Quan ja va ser l’hora d’entrar, ens diuen que es supen la sessió de la Vagina per falta de públic i per un problema tècnic (la conclusió és que és per falta de públic,vaja) i que si ens volem passar a l’altra sala que van a començar la funció. En fi, que hem de fer doncs?? Entrem al Pene. Literalment entrem 10 persones en una sala mini i molt cutre d’on surt un paio de darrera de la cortina metrallant-nos amb 200 paraules per minut, fent acudits dolentíssims sense gairebé ni respirar i entrebancant-se cada 3 paraules. Així que la casualitat, o no, va fer que sortíssim d’aquella sala cagant llets i decidíssim anar a sopar una mica bé a un barri que no haguéssim anat en cas que l’obra hagués sigut mínimament decent…tampoc demanàvem gaire més! Total, que ens plantem a las Cañitas i només baixar del taxi el David em diu: “no és aquell un dels senyor argentins que van fer amb naltrus el camí de l’Inca??”. I si!! Allà estava assegut, en un dels milers de restaurants que hi ha a Buenos Aires, entre els 10 milions de persones que viuen en aquesta ciutat! Va ser genial retrobar-nos..ja que ell i el  seu amic van tenir un camí de l’Inca un tant accidentat i no ens vam poder acomiadar d’ells ni agafar les seves dades…Així que al dia següent, just el que deixàvem la ciutat, ens van convidar a dinar un bon “asado” i ens vam poder acomiadar com mesos enrere ens hagués agradat i amb l’esperança de retrobar-nos novament en el futur.

Però a part del turisme i de les anècdotes, a Buenos Aires sobretot hem fet vida familiar, a casa d’en Rodrigo i la seva gosseta, la Sirah. Hem menjat com a casa o millor si cap, hem fet soparillos amb amics d’en Rodrigo i ens va dedicar un “asado” rodejats de molt bona companyia, entre ells, la mare i el germà del nostre bon amic Martin. Quina gran nit!! Gracies Martin i moltes gràcies Rodrigo per cuidar-nos tan i tan bé!! No ho oblidarem mai!

Hem dit adéu a Buenos Aires per marxar a la que anomenen “la fi del món”, Ushuaia. El fred ens espera! 

Diem hola a l’Argentina des d’Iguazú

Des de Brasil ens vam poder fer una idea de la magnitud d’aquestes cataractes, però des d’Argentina les hem gaudit com no ens podíem ni imaginar.

La “Garganta del Diablo” és el nom més adequat que els argentins podrien haver donat al punt més violent i impressionant de tot el parc nacional. És realment una gola que empassa tal quantitat d’aigua que es fa impossible veure  el fons degut a la bromera que s’aixeca. El soroll és ensordidor i si fixes les mirada en un sol punt de la cataracta t’arribes a marejar de la quantitat d’aigua que baixa.

Més avall, pots fer petites caminades que et porten a punts més propers que feia una estona eren llunyans, de manera que pots gaudir el paisatge des de diferents perspectives i angles.

Definitivament el cantó argentí ens ha agradat molt més que el brasiler, tot i que si es té temps, recomanem veure-ho tot.

D’aquí hem fet via a Buenos Aires, on hi hem estat uns 10 dies, que us relatarem properament.

Resum Brasil

Han sigut 43 dies a Brasil.

El recorregut que hem fet ha sigut: Sao Luis, Lençois Maranheses, Jericoacoara, Natal, Fernando de Noronha, Pipa, Olinda, Salvador, Arraial d’Ajuda, Rio de Janeiro, Ilha do Mel i Iguaçú.  

Hem dormit en hostals, pousadas i autobusos…molts i molt llargs!

 

Ens ha encantat:

Que posin música, i bona, a tot arreu.

Trobar-nos de xiripa amb la mostra de carnaval a Sao Luis, el festival de choro jazz a Jericoacoara i el Carnatal a Natal.

La varietat de sucs i fruites que tenen, i que a més a més estan boníssims!

Que fomentin l’art, ja que a tot arreu posen música en viu i les exposicions son sempre gratis!

Passar el Cap d’Any a Rio.

Ens ha decebut:

Que mai tinguin canvi.

Canviar un llibre per un altre amb les pàgines del final arrencades (el David se’l va llegir igualment a falta d’alguna cosa que llegir)

Que hi hagués una biga a l’habitació de Salvador, que va “atacar” al David i li va fer un trau al cap.

Menjar sempre sandwichs de queijo i pressunto (pernil i formatge)…sembla que no sàpiguen què més posar-hi.

Que tinguin TV als busos però que no les posin mai i un dia que la van posar, es va espatllar!

Que els busos son uns congeladors!!

No poder veure un partit a Maracana, ja que la temporada ja s’havia acabat.

 

 

Ja estan penjades les fotos de Brazil. Per veure-les clickeu aquí o bé aneu a la pestanya de “Fotos”.

Ja podeu llegir també les “Sensacions a Brasil…”.

 

INFORMACIÓ PRÀCTICA PER A FUTURS VIATGERS

Ens hem gastat entre tots dos, 231 reals al dia, amb tot inclòs, a excepció del vol a Noronha.

Canvi: 1€ = 2,55 reals.

Preu referencia: Big Mac 13,50 reals a la terminal busos Salvador. 

 

Allotjaments:

Hi Hostelling Solar das Pedras, Sao Luiz

Habitació doble amb bany, esmorzar, wi-fi i cuina per  55 reals la nit. Son una mica bordes.

Pousada Giltur, Barreirinhas

Habitació doble amb bany, esmorzar, ventilador i TV per 40 reals la nit. La senyora està simpaticament boja.

Pousada Tremembes, Tutoia

Habitació doble amb bany, esmorzar, ventilador i TV per 40 reals la nit.

Pousada Ilha (ara es diu Ilha do amor), Camocim

Habitació “a tutiplén” doble amb bany, esmorzar de festival, aire acondicionat, wi-fi, TV i piscina per 90 reals la nit. Vam arribar de nit guiats per la gran Lonely Planet pensant pagar 50 reais, però ens vam trobar amb l’hostal recent reformat i amb els preus duplicats.

Pousada Por do Sol, Jericoacoara

Habitació doble amb bany, esmorzar, cuina i ventilador per 60 reals la nit. De lo més baratet que hi ha a Jericoacoara i prou correcte.

Pousada Olho de Tigre, Natal (Ponta Negra)

Habitació doble amb bany, esmorzar boníssim, ventilador i Wifi per 70 reals la nit. De lo més baratet que hi ha per la zona, tracte molt agradable i familiar.

Mirtes House, Fernando de Norohna

Habitació doble amb bany compartit, cuina i ventilador per 55 reals per persona i nit. És l’opció més economica de l’illa i la gent que ho porta son molt macus.

Pousada Praiana, Pipa

Habitació doble amb bany, esmorzar boníssim, ventilador, nevera, Wifi i piscina per 60 reals la nit. Un hostal amb bona relació qualitat-preu.

Hi Hostelling Albergue de Olinda, Olinda

Habitació doble amb bany compartit, esmorzar, ventilador, Wifi, cuina i piscina per 35 reals  per persona i nit. Zona comunitaria molt agradable i amb mangos gratis que recullen de l’arbre del pati!

Hostal Nega Maluca, Salvador da Bahia

Habitació compartida, bany compartit, esmorzar, aire acondicionat, cuina i Wifi per 29 reals per persona i nit. Els espais son bastant resuïts, però està bastant ben situat.

Hi Hostelling Larranjeiras, Salvador da Bahia

Habitació compartida (però hem estat sols), bany compartit, esmorzar, cuina i Wifi per 25 reals per persona i nit. La zona comunitaria és molt agradable i àmplia. Situació perfecte, al centre del Pelourinho.

Hi Hostelling Arraial d’Ajuda, Arraial d’Ajuda (Porto Seguro)

Habitació doble amb bany, TV, esmorzar, aire acondicionat,  cuina, piscina i Wifi per 60 reals la nit. És el millor Hi Hostelling que hem estat fins ara. Ens ha encantat!!

Hostal Residencial Colinas, Rio de Janeiro

Habitació compartida, amb bany, esmorzar, aire acondicionat i Wifi per 100 reals per persona i nit. Preu de Cap d’Any. És el pitjor hostal amb diferencia que hem estat a Brasil. És brut, vell, no funciona res. Molt desagradable.

Hi Hostelling El Zorro, Ilha do Mel (Encantadas)

Habitació compartida, amb bany, esmorzar, cuina i Wifi per 33 reals per persona i nit. Està davant de la platja, tot i que ara creiem que és millor estar a la zona de Brasília.

Hotel F1, Curitiba

Habitació doble amb bany, TV, aire acondicionat per 75 reals la nit. Ens hem quedat en aquest hostal perque està a prop de l’estació de busos. Està molt bé però et fan pagar per tot: esmorzar, internet, guardar equipatge…i al final resulta molt car.

Hostal Bambú, Iguaçú

Habitació compartida, amb bany, esmorzar, aire acondicionat, cuina, piscina i Wifi per 33 reals per persona i nit. Té una bona situació.

Diem adéu a Brasil des d’Iguaçú

Iguaçú pels Brasilers i Iguazú pels argentins. I és que aquestes famoses cataractes separen ambdós països.

El cantó brasiler diuen que és el menys espectacular, i nosaltres (un cop vistos els dos), ho podem confirmar, però també podem dir que des de Brasil és te una visió més panoràmica i et pots fer més a la idea de la magnitud del fenomen.

Perquè us en feu una idea, les cataractes d’Iguaçú/Iguazú:

–          Fan uns 3 Km de llarg

–          Tenen una alçada de 80 metres

–          Proveeixen el 90% de l’energia elèctrica que consumeix Paraguay i el 20% de la que consumeix Brasil

–          Concursen per ser una de les 7 meravelles naturals del món

Senzillament són precioses, espectaculars, gegantines,… i podríem seguir amb molt i molts d’altres adjectius. Però com que una imatge val més que mil paraules, aquí us en deixem unes quantes.

Després de veure-les des del cantó Brasiler, hem creuat a Argentina, des d’on hem tingut una altra perspectiva, que us narrarem en el proper post!

Proper STOP: Argentina

Curitiba, per casualitat

Tristos per abandonar la costa brasilera, vam dir adéu a Ilha do Mel direcció Iguaçu on ens acomiadarem del país. Agafem una barqueta fins a Punta Sul on suposadament havíem d’agafar un bus que ens portés a Curitiba al vespre, per des de allà agafar un altre nocturn a les 21:30 que ens permetrès despertar a Iguaçu l’endemà següent. Només baixar de la barca, a les 16:30 ens diuen que els busos cap a Curitiba de tarda estan plens i que el primer amb seients lliures surt a les 19:45. Traiem calculadora: mmmmmmm 19:45 + 2 hores i mitja de trajecte= 22:15h. Meeeeeeeeeeeeec, no arribem ni de conya. Ens inventem que tenim reserva en el bus de la nit però no funciona. Ens enfadem perquè no hi ha més autobusos però no funciona. Posem cara de pena i siiiiiii, funciona! Ràpidament ens aconsegueixen un “pasagem” per un bus que surt en 30 minuts d’un poblet proper, arribant a Curitiba a les 19:45.

Preguntem com fem i quan triguem per arribar a quest poblet i ens diuen que 25 minuts en taxi!!!!! Hi pugem, i a tota hòstia, saltant-nos línees continues, semàfors i avançant a motos, cotxes i camions, aconseguim arribar 30 seg abans de que arranqui el motor del bus. Oeeeeee! Estem vius i amb temps de sobres per agafar el bus nocturn cap a Iguaçu. O això pensàvem…..A poc a poc i amb els cabells encara de punta ens dirigim a la “bilheteria” a comprar els bitllets, on un amable senyor amb un somriure a al boca (estem a Brasil) ens diu que els bitllets del bus normal s’han acabat i que només queden dos en el bus especial amb llits que valen el doble. Com pagar el doble no ens agrada, ens inventem que tenim que estar a l’endemà a Iguaçú però no funciona. Ens enfadem perquè no hi ha més busos però no funciona. Posem cara de pena i tampoc funciona…. Meeeeeeeeeeeeeeeec, l’hem cagat. Desprès de tants patiments i de quasi bé jugar-nos la vida en un taxi suïcida ens quedem tirats a una ciutat que ni coneixíem, però que 24 hores més tard podem dir que ens ha encantat. Les innovadores parades de bus amb forma tubular i revisor inclòs, l’art que es respira, la seguretat amb la que es camina, la cura per la ecologia que te, i el seu jardí botànic han fet que Curitiba hagi estat molt més que un simple enllaç entre Ilha do Mel i Iguaçu.

Ilha do Mel, l’illa verda

Aquest post no hauria d’haver tingut aquest nom, i és que, en un principi havíem d’anar a Paraty, poble colonial de platges impressionants, però degut al temporal que ha fet al sud-est de Brasil, la carretera estava tallada i tota la zona està catastròfica. Han mort varies persones sepultades per edificis que els hi ha caigut a sobre…les notícies nomes parlen d’això.

Així doncs que el dia 1 ens trobem a la rodoviària (terminal terrestre) de Rio de Janeiro amb dos bitllets a un destí que no podem accedir. Decidim canviar de plans i anar una mica més avall del que teníem previst per aquell dia, però sense apartar-nos massa de l’itinerari. Anem a Ilha do Mel, o Illa de la Mel, però per nosaltres és l’illa verda, ja que només té hostals i botigues a un cantó de la costa, i tot el seu interior és selva i una reserva natural.

És dels paisatges més verges que hem vist, tot i que en l’època de l’any en que ens trobem, hi ha força turistes (estem al mes d’agost de casa nostra). No hi ha un sol cotxe en tota l’illa, i si vols moure’t ho has de fer caminant o bé amb barca. Naltrus vam passar un dia tot fent una caminada d’uns 10Km vorejant platges idíl·liques, això si, amb el cel força ennuvolat.

Aquest és el nostre últim destí de platja a Brasil…sniff, sniff. Ara ens dirigim cap a Iguaçú.

Cap D’Any a Rio!!

Passar el Cap d’Any a Rio de Janeiro ha sigut una patacada en el nostre pressupost, però també ha sigut un dels millors moments del viatge!! Així que ha valgut mooolt la pena!

Hi hem passat 4 nits i 4 dies, dels quals 2 ha estat plovent tot el dia!! Que et plogui així a Rio de Janeiro és una de les coses menys probables que et pot passar, però aquests dies hi ha hagut un temporal molt fort per la zona. Tothom patia per la nit de Cap d’Any, ja que la platja de Copacabana amb pluja torrencial, no és ben bé el mateix…així que tot Brasil va començar a fer rituals de Candomblé amb ofrenes de flors al mar i moltes d’altres coses per fer aturar la pluja, al menys per aquella nit. I sabeu que??? Així va ser. A les 6 de la tarda del dia 31, va parar de ploure i el temps ens va deixar viure el millor Cap d’Any que hem tingut fins al moment.

Vam passar la nit, vestits de blanc com ho fa la gent local, amb l’Ignasi, un noi valencià amb qui ja hem coincidit unes quantes vegades per Brasil i amb unes noies de Sao Paulo, tot “falando portugues”, bevent cervesa i ballant samba i d’altres músiques locals a la platja. El moment àlgid de la nit van ser les 12 campanades, que aquí no es fan, però que en comptes d’això tothom compte enrere, salta i ruixa a la penya amb xampany!! Els focs artificials comencen a esclatar i omplen de llum el cel de Copacabana, on 2 milions de persones canten les cançons dels 4 desitjos pel nou any: salut, amor, diners, felicitat i prosperitat. Va ser un moment molt especial, inesborrable, que va provocar que més d’una llàgrima rodolés per les nostres cares…

A part de l’encant de passar un Cap d’Any a Rio de Janeiro, la ciutat en sí es molt maca. Bé, més que la ciutat, la seva ubicació i tot el que l’envolta. De fet, la nostre opinió és que hauria d’estar prohibit que la ciutat estigués ocupant aquesta magnífica badia… Referent a la badia, sabeu perque Rio de Janeiro té aquest nom?? Janeiro perque el seu descobridor va arribar-hi un mes de gener, i Rio?? Doncs perquè la badia és tan gran que sembla que sigui un riu i no el mar, i erròniament, li va dir Rio.

El temps es va portar bé el dia que vam decidir visitar el Cristo Redentor i el Pao de Açúcar, des d’on es tenen les millors vistes de la ciutat. Les imatges parlen per si soles… Amb raó el Cristo es una de les 7 meravelles del món, però nosaltres pensem que les vistes s’ho mereixen molt més que el Cristo en sí.

Bon Any 2010!!!